“La situació és tan extrema que alguns dels nostres milicians estan immolant-se amb granades dintre dels tancs de l’Estat Islàmic”, explica a La Directa Salih Muslim, president del Partit de la Unió Democràtica (PYD) i originari de Kobane. El mandatari de la principal formació política dels kurds de Síria detalla que “els bombardejos aeris duts a terme per la coalició internacional s’han produït a trenta quilòmetres de la ciutat i no són eficaços per contrarestar l’avenç de l’Estat Islàmic”. Muslim afegeix que “cal bombardejar les posicions jihadistes al front de guerra a només deu quilòmetres de Kobane”.
El polític kurd, que manté contacte constant amb la seva família, destaca que “l’Estat Islàmic està bombardejant la ciutat amb tancs i artilleria pesada, mentre les YPG resisteixen amb armes lleugeres”. Salih Muslim fa una crida a la comunitat internacional perquè proporcioni “armes als kurds abans que sigui massa tard i es produeixi un genocidi”.
Per la seva banda, Redur Xelil, portaveu de les Unitats Kurdes de Protecció Popular (YPG) mostra la “voluntat de la milícia kurda per col·laborar amb el front anti-jihadista i donar informació sobre les posicions dels milicians de l’EI” perquè siguin atacades des de l’aire. Les últimes dades xifren en 140.000 les refugiades que han fugit de la regió de Kobane cap a Turquia i l’ACNUR creu que la xifra podria assolir les 400.000 si l’EI aconsegueix conquerir la ciutat. Fonts kurdes assenyalen que alguns d’ells han iniciat el camí de tornada, ja que s’han trobat sense aixopluc a la banda turca i “prefereixen morir defensant la seva llar”. Es calcula que entre 2.000 i 3.000 kurdes de Turquia han marxat cap a Kobane per unir-se a les YPG.
No totes les kurdes són iguals per a Occident
Determinats membres de la coalició anti-jihadista ja han enviat armament a les peixmerga kurdes del Govern Regional del Kurdistan Iraquià. Malgrat que les milicianes de les YPG porten combatent prop de dos anys als islamistes radicals i van ser claus en la defensa dels civils iazidites de Sinjar i la població de Makhmur –prop d’Erbil–, Occident desconfia proporcionar-los armes.
Els vincles de les YPG i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) fan que Turquia –membre de l’OTAN– pressioni perquè no se li proporcioni armament a la milícia kurda de Síria. Salih Muslim acusa “Ankara de donar cobertura a l’Estat Islàmic amb l’objectiu final d’acabar amb l’autonomia dels kurds a Síria”. Segons Muslim, “la buffer zone que planteja Turquia al nord de Síria amb l’excusa d’evitar els atacs jihadistes té l’objectiu d’ocupar totes les regions kurdes de Síria i esclafar l’autogovern”. Manuel Martorell, periodista i especialista en la regió kurda, destaca que “és vulgui o no, les armes acabaran en mans del PKK perquè el Partit de la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK) i Goran, estan eternament agraïts a la guerrilla pel seu compromís de determinades zones del Kurdistan iraquià”.
Fins al moment, la postura turca amb la coalició contra l’Estat Islàmic ha sigut força ambivalent perquè segons Ankara calia garantir la seguretat de les 49 hostatges en mans de l’Estat Islàmic. Ara, un cop alliberades s’haurà de veure si el nivell d’implicació de Turquia augmenta en la lluita contra els jihadistes
Bressol de la revolució
Kobane té una especial rellevància simbòlica perquè és en aquesta ciutat on el 19 juliol de 2012 les kurdes de Síria van iniciar la seva revolta. Aquell dia les forces de Baixar al-Assad van abandonar la regió per situar-les a ciutats com Alep i fer front a l’oposició armada. Cedint el control al PYD –afí ideològicament al PKK el règim pressionava Turquia, en lluita amb el PKK des de 1984 i ferma aliada de les rebels sirianes.
Des d’aquell moment, el poble kurd s’autogoverna al marge de Damasc i l’oposició siriana. Aquesta administració encapçalada pel PYD ha aconseguit crear un executiu força sòlid –tenint en compte la situació de guerra–, portar l’ensenyament del kurd a les escoles, garantir els drets de les dones i les minories i crear certes estructures d’estat com un exèrcit i un cos policial.
Kobane assetjat pels islamistes des de l’estiu de 2013, és juntament amb Afrin i Jazira, un dels tres cantons que forma el Kurdistan sirià. Aquestes regions no estan connectades entre elles, en gran part a causa de la política d’arabització del règim Baas, que va portar gran quantitat de població àrab cap al nord del país els anys 60 i 70 amb l’objectiu d’assimilar la població kurda i fer un tomb demogràfic a la regió. Aquesta desunió territorial és un dels principals inconvenients per defensar de forma més efectiva les regions kurdes del nord de Síria.
El passat juny Cemil Bayik, cofundador del PKK i co-president de la Unió de Comunitats Kurdes (KCK), denunciava que “el principal objectiu de l’ofensiva jihadista és eliminar la revolució que estem duent a terme al Kurdistan sirià, que està donant un nou esperit als pobles de la regió que ho veuen com una oportunitat per millorar la seva situació”.
Completar el califat
El cert és que gran part dels vehicles militars –molts d’ells de fabricació nord-americana com els humvees– i armament pesat capturat per l’Estat Islàmic a l’exèrcit iraquià i les bases del règim sirià a Raqqa ha estat enviat a Kobane per combatre les kurdes. El califat proclamat el passat juny pels islamistes abasta de les portes de Bagdad fins a Jarablus, a la frontera amb Turquia, i el control d’aquest bast territori els està permetent transportar armes i combatents amb molta facilitat.
A través del pas fronterer d’Al Bukamal i seguint el curs del riu Èufrates a través de Deir ez Zor i Raqqa, l’Estat Islàmic està acumulant molts recursos per fer-se amb Konabe, fet que els permetria controlar bona part del nord-est de la província d’Alep (d’Al-Bab fins a Kobane), la totalitat de la província de Raqqa així com la riba de l'Eufrates amb estratègics embassaments.
