Quim Arrufat és diputat al Parlament de Catalunya per la CUP-Alternativa d’Esquerres des del novembre de 2012. Entre molts d’altres temes, el vilanoví és la cara visible del seu grup polític en els afers relacionats amb el procés sobiranista i degut a la seva trajectòria professional coneix de prop d’altres realitats nacionals i culturals en lluita per l’autodeterminació. És en aquest sentit que Xarxa Penedès l’hem volgut entrevistar per conèixer què pensa sobre la consulta del 9N, dels actes de la Diada, el paper de la burgesia en el procés independentista o de la influència dels resultats d’Escòcia sobre el curt i mitjà termini de la política catalana.
Més enllà de la Diada i la V aquests setmanes al país se succeeixen milers d’actes en clau independentista. A què creus que respon aquest canvi polític i sociològic que ha viscut la societat catalana els darrers anys cap a posicions independentistes?
Crec que respon sobretot a una voluntat majoritària d’emancipació dels i les catalanes com a societat. Que alhora ve donada per un esgotament en clau política, democràtica i cultural de la convivència forçada en un Estat que té un projecte nacional, històric i actual, que anul·la la nació catalana com a subjecte amb dret a prendre decisions pròpies sobre si mateixa. Malgrat que hi hagi grups concrets que esgrimeixin diferents arguments, crec que la raó principal del creixement independentista no es troba ni en demandes de correcció del dèficit fiscal, ni tan sols ja en demandes identitàries, sinó en el convenciment del dret a la igualtat de les societats. A Catalunya hi ha una voluntat majoritària de ser tractats en peu d’igualtat amb la resta de societats del context internacional. Amb totes les responsabilitats i deures que això comporta, també, òbviament.
La Diada és clau en el camí cap a la consulta? La CUP participarà de la V?
Aquesta Diada es clau, com ho han estat les darreres i com ho han estat tots els passos que s’han fet per arribar fins aquí. La CUP crida a la participació massiva a la V i ho farà amb un missatge propi però ampliament compartit, que és el de la necessitat de la desobediència institucional i civil.
Desobediència és a la paraula clau de l’EI per la Diada en aquest procés cap a la consulta del 9N. És tan clar que no es farà la consulta sota l’empara de cap legislació constitucional?
L’establishment nacionalista català ha intentat cavalcar l’onada sobiranista imprimint-li un caràcter d’ordre, de lleialtat a la legalitat espanyola, que és incompatible amb un procés d’independència. Tan de bo no fos així, tan de bo l’Espanya post-Franco hagués recuperat les institucions republicanes i democràtiques i no hagués optat pel pacte amb el franquisme a canvi de segellar la unitat d’Espanya per sobre de l’exercici de la democràcia. Tan de bo moltes coses, però la realitat de l’Estat Espanyol és una i es construeix sobre l’impediment del desenvolupament democràtic de les seves classes populars i del desenvolupament dels pobles que en formen part. Per tant, per fer respectar els propis drets democràtics, cal trencar amb la legalitat de l’Estat Espanyol per poder donar la veu a la societat catalana.
Hi ha gent que comença a estar cansada que la mobilització constant i la voluntat popular majoritària no es tradueixi mai en fets. Què creus que pot passar si no s’acaba fent la consulta?
En termes més profunds, si la societat catalana no pot ni tan sols expressar-se lliurement en una consulta, la validesa i legitimitat de les institucions espanyoles (autonomia i ajuntaments inclosos) tindrà certament molt poca validesa entre els i les catalanes. Com aplicarà l’Estat més retallades (directament o a través de la Generalitat), com pretendrà aplicar la LOMQE, activar nous trasvassaments, modificar les lleis de governs locals, tronar a apujar impostos, reduir més les beques… La consciència de país ocupat i de règim polític imposat creixerà insuportablement en les consciències individuals i col·lectives dels i les catalanes.
En termes més immediats, que no se celebri la consulta és l’horitzó més plausible si no aconseguim que la mobilització de l’Onze de Setembre i sobretot la mobilització que ha de seguir la prohibició previsible de la consulta siguin un clam per la desobediència. Depén en bona part de l’actitud de les mobilitzacions sobiranistes que el propi President es vegi o no forçat a triar definitivament entre obeïr la legalitat espanyola o obeïr el seu Parlament i la majoria social. Si no, la temptació d’avortar el compromís democràtic de celebrar una consulta i convocar eleccions serà massa gran.
El que passi a Escòcia per influir a Catalunya a curt termini?
D’entrada ja hi ha influït. La pòpia idea de celebrar una consulta sobre la independència no hagués penetrat en certs cercles de l’establishment regionalista català si no existís el referèndum d’Escòcia. I òbviament si guanyés l’opció independentista a Escòcia, el mirall del procés escocés seria clau, però malauradament hi ha poques probabilitats que guanyi l’opció independentista.
Al llarg de tot el procés sobiranista s’han sentit poques veus que discrepin amb les directius que marca CiU, Esquerra, Òmnium i l’ANC. Quina lectura en fa l’EI?
Hi ha qui ha volgut fer del moviment sobiranista una coral de la burgesia catalana i les seves institucions. Fins fa uns mesos encara se’ns insultava des d’alguns sectors per no voler fer una candidatura unitària amb CiU: no sou independentistes de veritat si no ho feu. Si no doneu suport incondicional a Mas. Si critiqueu les retallades. Si espanteu el capital internacional amb propostes de revolució. En definitiva, la independència com a patrimoni d’una classe social, d’una casta quasi familiar. Per sort, és un missatge que no ha quallat, i ha acabat imposant-se el de la diversitat política, el de la revolució democràtica i de la necessitat de fer un procés constituent des de zero per començar el nou país. Hi haurà un cert independentisme de dretes a qui li farà ràbia, però seran els mateixos que quan Mas capituli de la consulta ens demanaran que no el critiquem tampoc. Ni cas. La nostra també és una lluita contra el propi feudalisme polític.
El nacionalisme conservador insisteix permanentment en l’”Espanya ens roba”. Madrid és culpable de tots els mals?
Madrid com a centre polític i econòmic de l’Estat que ens impedeix fer aquesta consulta és sobretot el centre polític d’un Estat sorgit d’un pacte amb mà de ferro entre la burgesia franquista i les elits polítiques de la Transició. I en aquest sentit, Espanya roba, i molt. Roba als treballadors andalusos, roba als treballadors gallecs i ens roba als treballadors catalans. Cada dia. Espanya és una màquina d’amassar fortunes personals per a una minoria a costa de la precarietat de la majoria. I als catalans segurament per partida doble, perquè hem d’alimentar l’oligarquia espanyola i la pròpia. La propia només s’ha començat a queixar del dèficit fiscal quan Madrid li ha retallat la comissió que s’enduia per ser obedient. És a dir, quan li ha tocat menys a repartir.
Per últim, creus que casos com el de Pujol juguen en contra del procés independentista o contrariament fan més necessari que mai construir un estat nou de cap a peus?
El govern espanyol (i els mitjans de comunicació a sou del nacionalisme espanyol) han amenaçat amb destapar més casos de corrupció si segueix el procés independentista. D’entrada és un delicte tenir informació de delictes comesos contra el bé públic i no informar les autoritats. Es diu encobriment és un dels trets essencials de la cultura política de la Transició. A Espanya (i a Catalunya) es governa per encobriment. Dit això, si avançar cap a la independència vol dir destapar més cassos de corrupció, desplegueu les veles, no? A tot drap! En els cercles nacionalistes espanyols s’han cregut la pròpia mentida que la reclamació sobiranista és principalment un artfecate de la burgesia catalana i, per tant, creuen que si ataquen a la burgesia ataquen al procés. No senyor. Si les burgesies es maten entre elles, a nosaltres ens fan mitja feina. El problema el tenim quan els propis catalans es creuen aquesta mentida: que la independència l’ha de liderar la burgesia. Llavors comencen els problemes i s’aplana el camí per al pacte entre burgesies que impedeixi la independència.
