[ens referim aquest comunicat]
És la mentalitat egocentrista i fanàtica basada sobre la idea que "la xaria és l'únic camí correcte i vertader, i per tant és el més vàlid". I d'aquí, segons "la lògica" del jihadista, totes les persones del món hem de seguir la xaria – la llei islàmica - com a conducta moral i model social i ideològic. Els islamistes fanàtics tenen com a objectiu imposar la seva interpretació salafista extremista als individus i al conjunt de la societat. Amb l’objectiu d'eliminar qualsevol altre pensament o idea diferent, es legitima l'assassinat i s’adopta la liquidació física de l'altre. Aquest altre ja no és només l'“infidel” o increient d’una manera vaga, sinó un concepte general excloent; els altres són tant el cristià, com el jueu i també el musulmà no-practicant i el musulmà tradicional (popular), el musulmà modern i tot aquell i aquella que no aplica la xaria i l'alcorà al peu de la lletra.
El radicalisme islamista nega la significació real del concepte de jihad que vol dir l'esforç i la perseverança i el treball quotidià, per limitar exclusivament el sentit d’aquest mot a la pràctica de la mort a l'increient. El perill que suposa el jihadisme resideix en els següents efectes principals:
- La negació del diferent i l'ús de la violència com a mètode per a fer obeir i obligar les persones i poblacions arreu del món als manaments de l'islamisme radical.
- El seu projecte de "l’umma islàmica" (la gran nació islamista) que és expansionista i abasta més enllà dels territoris tradicionals de l'Islam. Aquesta ambició a establir un sistema islamista radical amb la tendència a unificar el món sota un únic Estat islàmic salafista és l'objectiu dels grups radicals, partits islamistes radicals, aquells que s'autodesignen com a caps islamistes, i que manipulen amb les seves doctrines i pràctiques joves, pobres i desesperats, fent servir la droga d'"assassinar i convertir-se en màrtirs i morir per la causa de Déu per guanyar-se el paradís i anar-hi directament".
- La instrumentalització dels espais comuns del culte musulmà tant a Catalunya com a Europa i als països islàmics mateixos per divulgar les idees de la intolerància i el fanatisme islamista.
- L’afaiçonament de la "matèria" humana i l’aprofitament de la condició social de la persona a captar, per al radicalisme islamista (cosa que passa també, a Catalunya): Aquest seria el cas del jove de Tolosa de Llenguadoc d'origen algerià Mohamed Merah que va matar set persones el 2012 a Tolosa i Montauban. El jove va confessar -abans de suïcidar-se- que es considerava un jihadista que volia venjar els "infants palestins i afganesos"... Arreu de Catalunya molts nouvinguts i nouvingudes d'origen musulmà no senten reconeguda la seva identitat. Així mateix, molts joves d'aquesta capa de la societat desesperada socialment es troben en una extrema exclusió social. Entre els indicadors d'aquesta situació, n’hi ha prou de mirar la taxa d'atur entre les persones procedents del Marroc, el refugi massiu d'aquestes persones a la mesquita i la religió.
- No només això, sinó que la causa de la vulnerabilitat de molts joves musulmans -residents a Catalunya i altres països europeus- davant la conquesta de l'islamisme radical i la seva afiliació, és la greu mancança en el seu procés educatiu inacabat, i la falta d'una atenció educativa adequada que els pogués treure de la ignorància i en molts casos de l'analfabetisme, i que els permetés de tenir la immunitat contra la invasió islamista a la seva consciència. A això s’hi afegeix el fet de no tenir accés a canals de debat oberts i idees lliures a causa de barreres socials, lingüístiques i per imposicions contextuals (família, grups i guetos del mateix origen cultural). Aquests elements deixen el jove musulmà sense consciència que el salafisme radical no és més que una interpretació subjectiva, entre moltes altres, de l'Islam i que per natura l'ésser humà és divers.
A part del crit “Déu és el més gran!” que denuncia la declaració del MADLI”, durant la manifestació en solidaritat amb la població de Gaza organitzada el passat dia 17 de juliol a Barcelona una part important dels manifestants pronunciaven limes en àrab com "amb l'esperit amb la sang venjarem els nostres màrtirs". Pronunciaven expressions que fan referència a la religió com a única raó per solidaritzar-se amb les víctimes palestines de la guerra a Gaza. Aquest fet revela la presència del pensament jihadista a Catalunya.
En mobilitzacions precedents com pels bombardejos israelians del gener 2009 contra Gaza o les manifestacions de suport a la "primavera àrab", ja es va observar aquest fenomen: manifestants aixecant espases de cartró com a símbol de la jihad i senyal de predisposició a donar-se a la jihad. En la mateixa línia, la imposició de l'islamisme radical es viu d'una manera quotidiana a la societat catalana. Un dels indicadors d'aquesta realitat és la presencia de grups islàmics, tot i que són reduïts a nivell del nombre, que s'organitzen i surten en campanyes de "predicació" entre joves d'origen musulmà per places i parcs de poblacions amb concentració de població immigrada. Un altre cas dels actes violents de l'extremisme islamista va succeir en una terrassa d'un bar a l'Hospitalet de Llobregat en un dia del Ramadà passat quan un grup de persones de tendència islamista, sota el pretext de violar l'obligació de practicar el dejuni, va agredir un jove d'origen marroquí mentre aquest últim estava descansant i prenent una beguda.
No podem oblidar la visió d'aquests grups radicals envers la cultura amaziga i el moviment amazic a Catalunya. Intenten qualificar i estigmatitzar els activistes amazics com a increients i a vegades com a delinqüents. I fan servir aquesta falsa justificació com a argument per dirigir-se a les famílies amazigues per a boicotejar les activitat culturals i l'aprenentatge de l llengua i cultura amazigues que organitza el moviment amazic.
Els pobles s'aixequen contra la misèria, la marginació i l'opressió que els impliquen les dictadures. I la primera cosa que fan els islamistes és apoderar-se d'aquestes mobilitzacions i imposar-s’hi per a dominar-les. És el que està va passar a Tunísia, Líbia i Egipte i està succeint a Síria. I el pitjor és que un cop arriben al poder i a tenir armes comencen a massacrar els innocents i a eliminar les veus i el pensament lliures.
El jihadisme com a ideologia existeix des del segle VII, però com a grups organitzats s'ha consolidat en el context dels règims autoritaris àrabs i nord-africans. Així, l'experiència d'aquests països mostra que la falta de democràcia i d'igualtat és el que genera l'extremisme islamista i aquest està proliferant a una gran velocitat que no es fàcil de frenar. I el que agreuja l'amenaça d'aquests corrents extremistes és el seu accés sense cap obstacle a diferents tipus d'armes assassines. Respecte a l'occident, la ideologia jihadista pren com a enemic tota una societat, no distingeix entre ciutadans civils i governs. D'una altra part, els extremistes han adquirit una gran experiència en la pràctica de la violència que pot variar entre moltes pràctiques del terror com l'assassinat, el segrest, la violació, els atemptats i altres.
No volem caure en la generalització de qualificar el conjunt de l'arabisme com a islamista. El baathisme (de la Síria de Hafez Al-Assad) i el nasserisme (de Jamal Abdel Nasser d’Egipte) per exemple van defensar un projecte i una unitat arabista però des de concepcions allunyades de l’extremisme religiós. El jihadisme per la seva orientació salafista santifica la llengua àrab i la considera una part inseparable de l'Islam. Per tant i segons els islamistes radicals, el veritable musulmà ha de parlar l'àrab i practicar l'islam mitjançant aquesta llengua.
En aquest sentit i tal com he assenyalat abans, la posició expressada en diferents ocasions per part de grups i individus islamistes vers la cultura, la llengua i el moviment amazic és d'hostilitat, ja que no reconeixen la possibilitat d’un amazic musulmà i encara menys d’un amazic laic. La prova d'aquesta evidència consisteix en les matances i massacres que estan portant a terme els terroristes de l'Estat Islàmic actualment contra els Kurds i els Iazidites. Tot i que aquests són musulmans, no són tolerats pel jihadisme. No tan sols això, sinó que políticament i identitàriament l'arabisme, en general, intenta eliminar l'amazic per ocupar el seu lloc i expandir-se en els seus territoris històrics.
L’objectiu més general del moviment amazic és normalitzar i promoure el reconeixement de les diferències que neixen i creixen amb l'ésser humà. Arreu de Tamazgha, han viscut i conviuen des de segles i segles diverses cultures i creences. S'ha acumulat un gran experiència en la tolerància i la convivència en el marc d'aquesta diversitat. Per tant no podem acceptar cap mena d'obscurantisme i retorçament que destruirà aquesta societat diversa.
El reconeixement de la diferència i el respecte mutu són la base de la convivència, la pau i el desenvolupament. La cultura amaziga és per natura laica, perquè al llarg dels temps els i les amazigues han adoptat diferents creences i mai s'han identificat ortodoxament amb una de concreta. També en l'actualitat, al nord d'Àfrica hi continuen convivint musulmans, jueus, cristians, ateus, blancs, negres i altres; doncs es tracta d'un mosaic d’una gran pluralitat que necessita un reconeixement institucional i social. Un sistema laic és l'única garantia d'aquest reconeixement.
Torno a subratllar que l'exclusió i girar l'esquena als col·lectius i individus nouvinguts i els fills i filles d'aquests crea un ambient de desconfiança per part d'aquests ciutadans en la societat d'acollida. Garantir la igualtat de drets de totes les persones que vivim a Catalunya és l'única eina que pot salvar la nostra societat dels fanatismes. I quan dic els drets, em refereixo també al dret a la participació política i ciutadana. La violència del jihadisme no es pot combatre amb la violència del control i persecució policial i l'exclusió social de col·lectius sencers.
Els moviment popular català ha de sembrar una educació lliure i accessible per a tothom i ha de lluitar per eliminar les segregacions i barreres socials entres els membres de la mateixa societat. Quant al dret a la creença,tal i com exigim als altres el respecte dels nostres principis, hem de tenir cura mostrant tot el respecte vers els seus sentiments sempre que no afectin els drets i les llibertats comuns.
