Jo sempre he estat un fervent antipujolista. Em resulta totalment incomprensible la veneració d’alguns per un polític de tan curta volada, per un fals estadista que va poder muntar una nova administració i va copiar els pitjors defectes de la castellana, per un cínic que s’omplia la boca de Catalunya mentre en destruïa el paisatge, per un prepotent que sempre va prioritzar els interessos particulars davant de les necessitats generals (vint anys per fer l’Eix Transversal!), per algú que va confondre país, partit i família.
Pujol no és el salvador de la pàtria ni de la llengua, és un dels principals responsables de la seva decadència. Durant dues dècades va muntar un país de fireta sense poder real, però que ell podia manegar al seu gust, i encara posant pals a les rodes al món municipalista, l’autèntic element de transformació social. El 1999, per mi l’any clau de la Catalunya actual, va poder tornar a governar gràcies a la inexistència d’una llei electoral, i va condemnar el país a una legislatura d’inactivitat i politiqueig mediocre (la tria entre Mas i Duran) mentre Aznar muntava amb els diners de tots el Gran Madrid (i la Gran València). Això sí, aquells quatre anys li van servir per donar un gran grup audiovisual als Godó, a canvi que aquests es carreguessin el tripartit maragallià.
Però ara per fi coneixem la raó de tot plegat, resumida a l’esgarrifós primer paràgraf d’un article de Francesc Valls a El País:
Cuentan los políticos veteranos de CiU que cuando un negociador de Convergència comparecía ante algún ministro del Gobierno central, ya fuera del PSOE o del PP, una enorme carpeta con los negocios de la familia Pujol, a modo de comodín, les disuadía de cualquier reivindicación intempestiva que perturbara los planes del Ejecutivo de Madrid. CiU ayudaba a gobernar España y el PP o PSOE —PSC, en su encarnación catalana— contribuían a que los convergentes se mantuvieran sobre la maroma del poder. Por eso CiU nunca quiso pactar con Esquerra Republicana, aunque tuviera la oportunidad de hacerlo, como sucedió en 1999 (..) Entre CiU y el gobernante central de turno había también un pacto tácito de silencio, que comprendía los negocios de la familia Pujol y que ha perecido víctima del fuego cruzado provocado por el proceso soberanista.
* * *
Aquests darrers anys hem vist un Pujol amargat, desagradable, i obsessionat amb el seu llegat. La seva nèmesi, Pasqual Maragall, ja ha passat a la història com l’alcalde olímpic, com el president que va intentar el darrer i definitiu pacte amb Espanya (l’Estatut), i com el valent que no es va amagar de la seva malaltia. Però i Pujol? El procés sobiranista ha esmicolat la imatge que s’havia construït, perquè ha fet comprendre tothom la Catalunya de cartró-pedra que tenim. Si Mas afirma que necessitem “estructes d’estat”, és que allò del pujolisme era una altra cosa.
Pujol ha fet alguns intents de redreçar-ho, però poc reeixits. Les seves memòries, dictades a Manuel Cuyàs, són tan blanques i esbiaixades que ningú no se les ha pres com un document seriós. L’intent d’apropiar-se el mèrit dels Jocs Olímpics durant les celebracions del vintè aniversari va ser repugnant, i la famosa entrevista amb Jordi Évole, la més reveladora del seu estat d’ànim actual, no va convèncer ningú.
Ara entenem la misteriosa frase que va deixar anar a El convidat (“encara sóc a temps d’espatllar el meu llegat”), i per què, segons Francesc-Marc Álvaro, aquests mesos deia que li tocaria morir-se. Per sort no ho ha fet, i ha de viure en primera persona l’escarni i la vergonya pública.
L’alegria infinita que em produeix l’enfonsament del mite Pujol només queda atemperada per les conseqüències que hem patit tots per culpa d’aquest fals mite, d’aquest mentider.
