Els jocs olímpics de Barcelona’92 marquen un punt d’inflexió en la què és la comprensió de com s’ha anat construint el model de ciutat que ara coneixem com a “Marca Barcelona”. No tant per ser-ne l’origen, sinó per esdevenir la primera peça d’aquest projecte, l’origen d’aquest model de ciutat el trobem en el Pla General Metropolità de 1976, en el Pla de la Ribera de l’alcalde franquista Josep Maria Porcioles o fins i tot abans.
L’organització dels jocs olímpics ajuden a identificar quines han estat les prioritats estratègiques, polítiques i econòmiques, dels diversos governs municipals de Barcelona: transformacions (i especulacions) urbanístiques, terciarització del sector productiu i organització d’esdeveniments de rellevància internacional. Són tres vessants que articulen el projecte “Marca Barcelona”, els interessos dels propietaris del sòl i de les grans empreses del panorama barceloní, així com l’essència de tot el que ha passat d’ençà dels jocs.
Ens els darrers 20 anys s’ha requalificat el sòl i s’ha construït la Vila Olímpica, Diagonal Mar, Front Marítim o 22@, s’estan gentrificant barris com el Raval, Poblenou, la Barceloneta o Sarrià, s’ha organitzat el Fòrum de les Cultures (o mentides) i s’està proposant la candidatura per als jocs olímpics d’hivern, així com també s’ha permès la construcció d’edificis singulars que res tenen a veure amb l’entorn, com per exemple la torre Agbar, el nou mercat dels Encants o l’hotel Vela.
Amb aquest panorama, la valoració sempre és negativa, i a la memòria queden paradigmes, que són exemple d’aquests interessos, com la lluita per salvar Can Ricart al Poblenou, la Colònia Castells a Les Corts, el Forat de la Vergonya a Ciutat Vella o recentment Can Vies a Sants.
Per a la CUP de Barcelona analitzar aquesta qüestió és un element central per a la nostra pràctica política quotidiana. Més enllà de revertir des de l’Ajuntament aquest projecte “Marca Barcelona” encarnat en els 32 anys de PSC-ICV (i ERC, 8 anys) i ara CiU-PP, la nostra tasca política va més enllà de la lluita institucional.
Sabem que per a guanyar o capgirar la ciutat no només serveix aquesta lluita, ens cal el carrer, ens cal que la gent s’impliqui per a transformar la societat, s’organitzi en projectes transformadors, en els seus barris, en ateneus, casals, assemblees, col·lectius i entitats varis, cooperatives solidàries, sindicats combatius en els seus llocs de treball, etc. Entendre que la lluita institucional és complementària a la del carrer ha de ser el primer pas per a evitar la cooptació i integració dels moviments socials i reivindicatius per part del sistema, com malauradament va passar a finals dels 70’ amb gran part de l’associacionisme veïnal i les comissions obreres. Hem pres nota dels errors del passat, volem ser instrument de les lluites i moviments populars, en cap cas, i és una anàlisi constant, hem d’instrumentalitzar-los per a objectius institucionals o electorals.
Amb molta il·lusió però també amb molta responsabilitat. Amb il·lusió perquè les eleccions municipals de 2011 ens van deixar un programa polític, una proposta de ciutat, que ens ha marcat les línies de treball i l’horitzó de ciutat que volem. En aquest sentit, aquest darrer any hem endegat dues campanyes polítiques, “Radicalitzem la democràcia” i “Recooperem l’economia”.
Són unes campanyes que ens han permès analitzar els models polític i econòmic de la ciutat, conèixer alternatives i exemples d’aplicació de les nostres propostes, de veure que sí que és possible, ens han preparat per impugnar el model actual “Marca Barcelona”. Estem preparades per a capgirar Barcelona i posar en pràctica des de l’Ajuntament un model de presa de decisions més directe, proper als barris i participatiu, i un model productiu i d’inversió econòmica dirigit a la redistribució de la riquesa, solidari i al servei de les persones.
I amb responsabilitat perquè, tot i així, hem cregut convenient preparar aquesta lluita institucional a l’Ajuntament iniciant un procés de construcció d’una candidatura amplia que desbordés la CUP, amb la participació i les aportacions de persones provinents de diferents lluites i col·lectius. Un procés obert, participatiu i transparent de construcció d’una candidatura rupturista que ha esdevingut en les Trobades Populars Municipalistes.
Nosaltres entenem per candidatura rupturista una candidatura que impugni per una banda les formes d’entendre i fer política actuals i, per altra, el propi projecte polític i econòmic “Marca Barcelona”. Rupturista vol dir trencar amb la professionalització de la política, els càrrecs electes han de practicar un codi ètic a nivell de limitació de sous, de temporalitat en l’assumpció de responsabilitats, que garanteixi la rotació i eviti que ningú pugui “dedicar-se a la política” de per vida.
Rupturista vol dir trencar amb la concepció de que “política” només la fan els partits i des de les institucions públiques, de “política” se’n fa arreu i des de tot arreu. Rupturista vol dir que la pràctica política de la candidatura es caracteritzi per traslladar, i fer seves, les demandes i necessitats de les persones, de les lluites veïnals i laborals i dels moviments autoorganitzats, en cap cas pretendre negociar-les ni ser representant d’aquests. I evidentment, tot i que pugui semblar obvi, una candidatura, per tal de garantir el seu caràcter rupturista, mai pot veure limitat el seu programa o la seva praxi política pels poders fàctics, i en aquest sentit no es concebible contreure cap deute, i conseqüentment una dependència, amb bancs o caixes.
El context actual, pel que fa a la deslegitimació de les formes de “fer política”, els partits tradicionals s’estan veient obligats a ressituar-se, replantejar-se les seves pràctiques i cercar oportunitats que els permetin mantenir les quotes de poder institucional que ocupen.
En aquest sentit és evident que l’exemplaritat del “codi ètic” i de la “intervenció política” que posen en pràctica les diverses CUP a nivell municipal des de fa anys i l’aparició de la CUP-AE al Parlament des de fa gairebé dos anys ha estat imprescindible per acabar de comprendre aquesta convulsió de moviments en aquesta direcció. Tot i així, veure l’aparició d’altres propostes que, com nosaltres, impugnen el model actual de ciutat resulta il·lusionant per a sumar forces però també accentua el sentit de responsabilitat per tal d’aconseguir, ara més que mai, la consecució d’una candidatura realment rupturista.
Un èxit. Tot i que mai ens hem de conformar, mai hem de deixar de ser més ambiciosos, tant en nombre d’assistents (uns 300) com en diversitat de procedències i trajectòries. El bon desenvolupament d’aquesta 2a Trobada Popular Municipalista no deixa de reforçar la validesa de l’aposta per construir una candidatura rupturista àmplia.
Considerem que els principals avals de les Trobades Populars Municipalistes són, per una banda, el mètode participatiu basat en el codi obert dels debats i transparent en l’organització i presa de decisions. I per altra banda, l’autonomia política d’aquest espai, doncs a l’abril com a CUP de Barcelona vam delegar la nostra participació a les eleccions municipals a aquest espai.
Correcte. En aquestes jornades s’han de començar a desenvolupar els eixos programàtics de la candidatura. Uns eixos programàtics que ja no ens conformem amb que esdevinguin en un programa polític rupturista. Aquest objectiu podríem dir que ja el vam assolir com a CUP de Barcelona el 2011 amb els Punts de Trobada locals i sectorials.
Ara voldríem veure com les Trobades Populars Municipalistes fan el salt endavant i construïm plegades un model propi de ciutat com a pas següent al programa polític. Construïm de forma participativa i dialògica la ciutat justa, ecològica, solidària, feminista i participativa que desitgem.
La ciutat de Barcelona l’hem de concebre com una capital tant d’àmbit europeu com internacional. En aquest sentit hem de prendre en consideració, per bé o per mal, la rellevància que pot desenvolupar a nivell polític, social i econòmic. Aquesta és una responsabilitat municipal afegida que no hem de perdre de vista.
En un context de ruptura i qüestionament de l’Estat espanyol, Barcelona esdevé clau en el desenvolupament de la consciència política nacional favorable a l’autodeterminació i a la independència, i en el desplegament dels instruments necessaris. En aquest sentit és que com a CUP hem de posar en valor el municipalisme i forçar a l’Ajuntament de Barcelona a garantir la realització de la consulta sobiranista i l’exercici del dret a d’autodeterminació.
El municipalisme és una estratègia de transformació política i social que comprèn la relació entre municipis com una articulació de relacions de poder que permet construir nous escenaris. En aquest sentit, des de la CUP de Barcelona, i tenint present els condicionants i implicacions de gran ciutat, és vital que Barcelona assumeixi el paper d’una de les capitals dels Països Catalans i conseqüentment un paper de dinamització i articulació cultural i lingüística en clau catalana que permeti traçar llaços de construcció, també política, dels país amb les que podrien ser altres capitals com Perpinyà, Andorra, València i Palma. D’altra banda, a nivell mediterrani o europeu, cal que fem esdevenir Barcelona com a ciutat de referència en el procés d’escissió del sud d’Europa de la Unió Europea i de construcció d’un nou espai euromediterrani de cooperació i solidaritat entre pobles.
