Somescola.cat és la resposta de la societat civil catalana a les agressions contra el nostre model d’escola catalana en llengua i continguts. Es va crear per fusionar l’escola amb la societat. En aquesta unió ens apleguem les organitzacions de la comunitat educativa, sindicats docents, associacions de pares i mares, de mestres, d’estudiants, entitats d’educació en el lleure, d’atenció a la infància i a la joventut, cívico-culturals i de defensa de la llengua, d’escriptors, col.legis professionals, l’Institut d’estudis Catalans, etc. La primera idea va ser la d’una plataforma cívica reactiva davant els atacs judicials i polítics contra l’escola catalana i els programes d’immersió lingüística, però després d’haver mostrat una gran capacitat de resposta ens hem convertit en un referent i un interlocutor social per la llengua i l’escola catalanes.
La llengua no és només un codi de comunicació. En una societat tan complexa i diversa com la catalana, la llengua va lligada a la igualtat d’oprtunitats, a la garantia de drets, la convivència i la cohesió social. L’escola catalana té com objectiu aquest caràcter social de la llengua. Fa més de 30 anys es va reclamar una escola democràtica i per a tothom, on no se separés els nens i nenes per motiu de quina era la seva llengua familiar, que recuperés l’ús social de la nostra llengua en un lloc tan emblemàtic com l’escola, que garantís que al final de l’escolarització obligatòria tothom tindria totes les capacitats lingüístiques en les llengües oficials a casa nostra i que això també servia per a l’occità a la Val d’Aran, on l’aranès és la llengua d’aprenentatge i un requisit per al professorat. El model triat no és només un producte legislatiu del nostre Parlament, sinó que és patrimoni de la societat, que va construir un consens al voltant d’aquesta escola i de la nostra llengua i se sustenta sobre el compromís dels i de les mestres a les aules.
La LOMCE és una llei que exposa totes les obsessions ideològiques de la dreta espanyola més rància i centralista. Dins d’aquest marc, no es considera el plurilingüisme, sinó és en referència a les llengües estrangeres, en especial l’anglès al que se li dóna un caràcter de cavall de Troia per tal d’acabar amb la, per a ells, anomalia, que el català sigui la llengua d’aprenentatge a un espai tan simbòlic com és l’escola. Segons les nocions més bàsiques de l’imperialisme lingüístic, el castellà és, per definició i per pròpia naturalesa, la llengua destinada a ocupar l’espai públic i la producció i transmissió cultural, com a llengua pel damunt de les altres, locals i menys útils. L’Estat no es fa seva l’obligació de l’ensenyament de les llengües no castellanes, que no sent com a pròpies i ho delega a la voluntat dels governs autonòmics que poden desenvolupar el coneixement de les llengües pròpies dels seus territoris com una especificitat. En el cas dels governs del PP a l’Aragó, a les Illes i al País Valencià, això els permet seguir amb el procés de minorització del català amb la complicitat legislativa autonòmica. Però que passa amb Catalunya, on el tema, senten, que se’ls ha anat de les mans?. Com retornar a la situació “normal” si no compten amb un govern “sipai” ni amb complicitats socials destacades? Per això s’ha inventat l’addicional 38 ena de la LOMCE que diu que si algú que vulgui escolaritzar els seus fills al marge de l’escola catalana no troba oferta pública, pugui escolaritzar –los en una escola privada que li garanteixin el castellà com a llengua vehicular i passar la factura a la Generalitat que haurà de pagar-la amb diner públic. Però com que aquest diner, per a pagar els costos de tot el sistema educatiu català, ve transferit des de Madrid, i com a garantia que a aquelles famílies, els surti de franc la insubmissió a l’escola catalana, res millor que retenir-los preventivament per a cas de necessitat. La imposició del castellà seria, doncs, una mesura que se sumaria a les retallades de recursos, un nou càstig a l’educació catalana. No se sap en quines escoles privades pensa el ministre, potser per això el PP ha entrat al Parlament de Catalunya una resolució per a derogar totes aquelles disposicions que impedeixen avui la separació per aules o una doble xarxa escolar per raons de discriminació lingüística.
Somescola.cat dóna aquest dissabte l’ocasió, lloc i hora, per a que el poble de Catalunya expressi al carrer la seva voluntat al voltant d’una escola arrelada al país, al servei de la societat i filla d’una secular tradició pedagògica. La convocatòria té un to d’autoconvocatòria en què tothom s’hi pot sentir implicat. L’escola i els seus agents respondran, però l’escola sola no pot fer molt més. Estic segur que el 14 de juny serà la prova palpable que l’escola no està sola, que la societat la veu com un element molt propi i transcendent. Serà un dia que una escola, que ha demostrat que estima el seu país, es deixarà estimar pel seu poble. El 14 de juny, tots serem escola...
Aquestes lluites mostren que cada vegada tenim més capacitat de lluita i que vivim un moment d’alta intensitat d’atacs a la llengua catalana, a les Illes, al País Valencià, a la Franja de Ponent i fins i tot a Catalunya-Principat que semblava una fortalesa en qüestions lingüístiques fins no fa gaire. Si les agressions es produeixen en tot el territori de la nostra comunitat , les respostes també han de ser en tot el territori i, a més han de ser coordinades. Ja fa tres anys que vam establir un protocol de relacions i suport mutu entre els tres sindicats docents majoritaris al País Valencià (STEPV), les Illes ( STEI-i) i Catalunya ( USTEC-STEs). L’experiència d’Enllaçats per la Llengua va en aquest sentit, però ampliada a entitats de tot tipus, unides en la defensa de la nostra llengua. La coordinació entre Somescola.cat, Escola Valenciana i l’Assemblea de Docents de les Illes i la convocatòria comuna feta públicament sota l’Arc de Triomf, fa pocs dies, són més que indicis que la voluntat de confluència va més enllà de la coincidència en uns moments determinats. Però la lluita per una escola en llengua catalana també empelta amb totes les lluites per la qualitat educativa i li faríem un mal favor a la llengua si la separéssim de totes les altres raons. Un pedagog català, santboià com jo, en Joan Bardina, va dir fa més de 100 anys: “L’escola és la llengua, però no només la llengua”.
I des d’aquí una salutació molt fraternal al company Jaume Sastre.
El curs vinent hem d’evitar l’aplicació de la LOMCE, i també el desplegament d’alguns aspectes de la LEC que atempten contra la gestió democràtica dels centres públics, l’autoritarisme en les relacions laborals, etc. Hem demanat a la consellera Rigau que no apliqui la LOMCE a Catalunya i que s’interposi a la judicialització de l’escola per motius de llengua. Rigau, per coherència amb el que ha dit, ha de donar instruccions clares i precises als centres educatius – en primer lloc als afectats per sentències contra el català com a llengua vehicular- que no han de variar els seus currículums ni l’organització dels centres per adaptar-se als requeriments de minimitzar el català a les nostres aules. Si fins ara l’estratègia ha estat la dil.lació i la resposta jurídica, ara cal un posicionament polític que refermi les bones pràctiques docents de tots aquests anys, que consolidi el nostre model lingüístic i el marc de competències de l’administració educativa catalana.
L’exemple de les Illes és molt clar en aquest sentit. La vaga indefinida d’aquest curs i les reivindicacions plantejades al govern Bauzá es basen en un conjunt de qüestions que afecten el model escolar, els recursos que cal destinar a l’escola pública, aspectes de funcionament dels centres i laborals, etc., que van obtenir un gran ressò i acompanyament social per la defensa de la llengua i de l’escola illenca en català. En el moment en què ens trobem, els actors socials que defensen l’escola que suporta la crisi i que pateix injustes retallades i que mantenen reivindicacions i lluites als nostres centres educatius són els mateixos disposats a defensar una gran conquesta social, relacionada amb la igualtat d’oportunitats, com va ser l’escola en català i no segregadora per qüestions de llengua d’origen, en una societat tan diversa com la nostra, on el desconeixement pot esdevenir una font de discriminació.
USTEC-STEs ha defensat sempre el paper del català com a llengua d’aprenentatge i com a llengua pròpia dels sistema educatiu. Ho vam fer fa molts anys, apostant per la immersió lingüística en aquells barris i entorns fruits de l’apartheid urbanístic i social del franquisme en que es volia mantenir la immigració al marge de la resta de la societat catalana. Altres opinions, ben intencionades, segur, volien respectar en primera instància la llengua materna dels nens i nenes i anar progressivament cap a un ensenyament bilingüe. La nostra convicció, que compartíem amb el col.lectiu de professorat de català provinent de la DEC d’Òmnium i altres sectors de mestres i de pares i mares, era que si no ens educàvem junts, l’escola no tancaria mai l’escletxa produïda sinó que l’ampliaria. Si avui som un sol poble és en gran part gràcies al triomf d’aquesta opció. El consens al voltant d’aquesta qüestió va ser molt gran llavors i continua sent-ho. Tots els sindicats representatius participen avui d’aquest consens.
És de desitjar que la majoria social que s’està construint al voltant del dret a decidir consideri l’educació com un bé nacional i que vulgui ser propietària d’una escola pública, de qualitat, per a tothom i de cohesió social. Pel que fa a la llengua catalana, el seu problema no és tant el contacte amb altres llengües en el seu territori com les polítiques destructives practicades per un Estat manifestament hostil. La LOMCE, com la Constitució del 78, només anomena pel seu nom una llengua: el castellà, les altres són només “cooficials” que són, si més no una nosa, quan no un problema, fins i tot un perill. Una Catalunya independent viurà amb normalitat la seva diversitat cultural fundacional, proclamarà la seva catalanitat inclusiva, construirà una escola sense cap de les limitacions imposades per l’administració espanyola i seguirà el somni pedagògic iniciat fa 100 per la Mancomunitat, on es va construir una escola lluminosa, catalana, democràtica, laica i coeducadora; els mateixos ideals de l’escola republicana, la del 1931 i la d’un futur que volem molt proper.
