A Escòcia una pila de col.lectius (des del Scottish Socialist Party fins als Verds, passant per trotskistes diversos, branques sindicals, grups d’opinió, anti-militaristes, ecologistes de base o entitats en defensa dels drets civils) s’han coordinat per tirar endavant una campanya amb el lema “Another Scotland is possible” (http://radicalindependence.org/). Saben que hi haurà un referèndum, creuen que el Sí pot guanyar i pensen que la Independència pot ser una magnífica oportunitat per canviar una pila de coses que no els agraden i per conservar–ne algunes altres que, ara com ara, sota l’ombra de Londres, estan en perill. Com que entenen, lògicament, que determinats canvis socials no els impulsarà la moderació social representada pel partit majoritari al país, l’SNP, s’han posat d’acord per treballar en dos sentits: per una banda per ajudar a que el Sí guanyi, pas necessari per aconseguir tota la resta, i per això treballen conjuntament amb Yes Scotland (l’equivalent a l’ANC, si voleu); alhora, treballen per aplegar una majoria social potent, integrant fins i tot a part del laborisme escocès, amb l’objectiu d’elaborar un programa de màxims per l’endemà de la independència. Així, parlen de nacionalitzar l’indústria petrolieria, de fer fora les bases de l’exèrcit britànic (sobretot les que allotgen submarins nuclears), de proclamar la república, de reconvertir la flota pesquera amb criteris de sostenibilitat, de garantir i reforçar drets socials a través d’un sistema públic encara més extens, de re-negociar de dalt a baix les relacions amb la UE o d’abandonar-la, de convertir-se en un país d’acollida enlloc d’una fortalesa, de prioritzar relacions internacionals amb l’àrea escandinava i l’Amèrica socialista, etc…. No els resulta fàcil posar-se d’acord. Es tracta, sovint, de sectors, moviments, col.lectius i partits amb punts de vista allunyats i fins i tot enfrontats, però saben que només així, aplegant al gruix de l’esquerra del país, tenen alguna possibilitat d’influir en la configuració de la futura Escòcia independent. Aïlladament, mantenint velles rivalitats i sectarismes, poden cridar tant com vulguin i exigir la lluna, però no seran capaços de plantejar una agenda social amb possibilitats de fer-se realitat.
Aquí, als Països catalans i a la Catalunya estricte, més enllà d’enfadar-nos amb la nostra dreta perquè no té un programa d’esquerres (sic) i de llençar eslògans maximalistes tan ferms com inútils (contraproduents, fins i tot) sinó generen majories ni propostes concretes al darrera, no hem estat capaços de passar de la crítica i l’agitació a l’entesa que una situació històrica com aquesta ens exigeix. Si volem que la Independència ho canvïi realment tot, o moltes moltes coses, ens cal tenir majories i això només ho aconseguirem anant més enllà de l’Esquera Independentista, més enllà de l’independentisme estricte i més enllà de l’anticapitalisme desacomplexat, per establir una agenda conjunta amb tota l’esquerrra real del país, amb els moviments socials, amb les entitats, amb els partits, amb les persones. Hi ha una pila de gent que no està encara segura de què votarà el proper 9 de novembre però que no rebutjarien una invitació a parlar de la futura societat catalana de l’endemà de la Independpència. Aquesta pot ser, també, una eina per incorporar-los al procés. No podem resignar-nos a ser la mosca collonera que es lamenta per l’oportunitat perduda i per què tot plegat no acaba sent com hauríem imaginat, hem de passar a la fase propositiva i ho hem de fer aviadet.
