Un bon nombre d’historiadors utilitzen la seva disciplina per a projectar una visió del món que va més enllà de l’anàlisi de les dades i els fets històrics. No és gens excepcional que aquests historiadors utilitzin el passat per a justificar el present i el futur. Encara és menys excepcional l’adequació de l’explicació històrica a la seva ideologia. Aquestes reflexions es poden aplicar a l’article 'Secessió o democràcia' de l’historiador Joaquim Coll, publicat a El Periódico de Catalunya el 28 de gener.
Coll comença l’article afirmant:
'"La secessió i la democràcia són dos conceptes difícilment compatibles", ens recorda el professor i polític liberal quebequès Stéphane Dion en una interessant entrevista realitzada per Beatriz Silva per al blog de Federalistes d’Esquerres. [...] I és que les coses no són tan senzilles com es pretén des de la retòrica pueril del "deixeu-nos votar", que curiosament no concedeix cap importància al fet que entre referèndums i eleccions generals, locals, autonòmiques i europees, els catalans hem estat cridats a les urnes 40 vegades des de 1977.'
En aquest article deixem de banda la interpretació que fa Coll de les paraules de Dion a l’esmentada entrevista en aquest fragment i en posteriors. Ens centrarem en l’argument contra la campanya 'Deixeu-nos votar'. Cal destacar, amb tot, la qualificació que fa Coll de la campanya: 'retòrica pueril'. És a dir, xerrameca infantil, parlar per parlar. Com a desqualificació, no està malament. El més interessant, amb tot, és l’ús d’un argument historicista de projecció al passat. Coll troba curiós que aquesta campanya no tingui en compte les eleccions de tota mena fetes fins ara a Catalunya des de la mort del dictador Franco. Ara, és curiós que Coll trobi curiós què critica. D’una banda, oblida que en el parlament actual és possible que sortís una majoria favorable a la independència. Ara mateix, hi ha 38 diputats de CDC, 21 d’ERC i 3 de la CUP, és a dir, 62 diputats en favor d’una Catalunya independent. A més, caldria afegir-hi algun diputat del PSC i un percentatge dels 13 diputats d’ICV i dels 12 d’UDC. Per tant, el parlament actual no és tan lluny de votar en favor de la independència de Catalunya i, fins i tot, si es votés, podria guanyar el sí a la independència amb un marge exigu.
D’una altra banda, Coll no considera oportú plantejar la possibilitat que la 41a vegada que els catalans votin impliqui una majoria clarament independentista. A Coll, li interessa de parlar del passat quan és clar que la independència no és un tema de passat (és evident que a Catalunya l’independentisme ha estat una opció testimonial durant dècades o una opció amb una influència política, social i mediàtica molt tènue) i menysprea que ara és una opció de present i, sobretot, de futur.
La seva argumentació contra la independència continua en el paràgraf posterior:
'Perquè la veritat és que encara no ha guanyat les eleccions cap partit o coalició que postuli la independència i la celebració d’una consulta clara.'
Un argument tan feble és impropi d’una persona cultivada quan tothom sap que a les eleccions vinents només hi ha dos partits que poden guanyar-les: CiU (o només CDC) i ERC. Per tant, a les eleccions vinents, en cas que no se celebrés la consulta, les guanyarà un partit que defensa la independència en el seu programa.
Consegüentment, Coll manté que:
'Per tant, el "procés" no té legitimitat d’origen, tal com ha explicat el jurista Javier Pérez-Royo, gens sospitós de nacionalista espanyol i que diferencia substancialment el que està succeint aquí del cas d’Escòcia, on el partit d’Alex Salmond va obtenir el 2011 la majoria absoluta amb un programa secessionista clar, que demanava un referèndum per decidir justament això.'
Coll considera que el procés no té legitimitat d’origen a diferència del que passa a Escòcia perquè els partits no es van presentar amb una proposta independentista. Com que Coll s’ocupa del passat, potser no té coneixement del que ha passat al país les darreres diades. A més, torna a oblidar-se que un procés (amb cometes o sense) és dinàmic i que la història, per definició, és dinàmica.
En un altre cas d’amnèsia selectiva, Coll també oblida que el PSC es va presentar a les eleccions del 2012 amb el dret de decidir al seu programa. És obvi que el dret de decidir no implica votar que sí a la independència, però el legitima. I cal afegir un altre detall gens banal: sembla que Coll dóna per fet que la celebració del referèndum implica la victòria del sí. Coll i molts més cometen un greu error per al seu pensament polític associant les idees de referèndum i independència.
Abans d’acabar, no podem deixar l’ocasió de recomanar a Coll la lectura d’un llibre fonamental en sociologia i en ciència política: 'Nacionalisme banal' de Michael Billig. Així potser entendrà que no cal ésser sospitós de nacionalista espanyol per a ésser un gran nacionalista banal espanyol.
La conclusió a què permet arribar l’anàlisi de l’article de Coll és diàfana: el fet que una cosa no hagi passat no vol dir que no passi. Encara que li sàpiga greu, Eduard Punset sap que quan afirma que no és provat que s'hagi de morir no té raó. Un dia o un altre se’n publicaran l’esquela i la necrològica.
[Publicat originalment a www.vilaweb.cat/contrastant].
