Dijous dia 12 de desembre saltava la notícia: els partits partidaris de la consulta pactaven i posaven data a aquesta en forma d’una doble pregunta. En un ambient d’eufòria col·lectiva, les reaccions no es feren esperar: els partits argumentaven la seva posició, les xarxes socials bullien, els mitjans de comunicació no parlaven d’altra cosa.
L’endemà mateix de l’anunci de la data de la consulta, qui sap si per aprofitar el rebombori que aquest originà, sortiren a la llum 2 notícies com a mínim controvertides. Per un costat, el Departament d’Interior readmetia als 8 mossos d’esquadra imputats per la mort de Juan Andrés Benítez tot i que el cas encara es troba en fase d’investigació judicial. Per l’altre, el mateix dia 13 a primera hora del matí, el Departament d’Interior i, per extensió, el Govern de Catalunya es plegava als interessos de l’Estat espanyol i el poder financer i feia fora a les famílies que, a través de l’Obra Social de la PAH, ocupaven el bloc de Salt propietat de la SAREB. Aquella societat de capital público-privat, també coneguda com banc dolent i encarregada de gestionar milers d’actius immobiliaris que, tot i ser rescatats amb diners dels ciutadans i lluny de ser destinats al lloguer social per a famílies amb dificultats, estan sent venuts a uns fons d’inversió estrangers (també coneguts com fons voltor) que pretenen, novament, fer l’agost a casa nostra especulant amb el preu de l’habitatge
Dos fets menors per a amplis sectors del sobiranisme majoritari, aquells que consideren que ara no és moment de tindre en compte aquestes mesures, que això suposa posar pals a les rodes al procés, que ara és el moment de treballar per “la independència primer” i després, quan l’assolim, avui, demà o qui sap d'aquí quants anys, ja abordarem les altres qüestions si encara hi tenim algun poder d’influència. Entre els partidaris d’aquest posicionament hi trobem desenes de tertulians i columnistes, dirigents de l’ANC i, com no, el govern de CIU que, amb l’imprescindible ajuda dels sectors esmentats i els seus socis d’ERC, pretén convertir aquest discurs independentista buit de contingut social en l’hegemònic.
Sembla així que determinats sectors de l’independentisme no estem legitimats per qüestionar les polítiques socials del govern esquerrovergent perquè com deia aquell “ara no toca”.
En canvi, mentrestant, els nostres dirigents si que poden continuar amb l’ofensiva neoliberal que, amagada rere l’estelada i lluny de ser neutra en l’aspecte social, està produint estralls en els sectors més vulnerables de la societat catalana. Així, mentre se’ns demana centrar-nos únicament en l’aspecte nacional, no sols no mantenim la precària situació social en la que estem immersos, sinó que, sota el pretext incomplet segons el qual “la culpa és de Madrid” i sense qüestionar en cap moment les polítiques de compliment del dèficit que, aquí i a Madrid, imposen els homes de negre de la troica, el govern continua amb les seves polítiques antisocials que no fan més que restar a un hipotètic futur Estat català. Les retallades d’ahir o la venta i privatització de patrimoni i recursos naturals d’avui no sembla que s’hagin de traduir en un país més ric i pròsper per al demà, ben al contrari.
En aquest context de reivindicació nacional i retrocés social hi té un paper determinant el què havia de ser el principal partit de l’oposició. Qui sap si envalentits pels resultats que pronostiquen les enquestes, ERC ha ocupat el lloc de pinça que ha deixat un PSC desorientat en el procés i abocat, poc després de ser la força més votada, a una representació parlamentària residual. De la sociovergència, a la esquerrovergència. El manteniment de Manel Prat com a Director General de Policia tot i els diferents escàndols en que s’ha vist involucrat el cos de Mossos d’Esquadra (Raval, Ester Quintana, Yassir, 27M, Cesicat...), la rebaixa d’impostos als casinos xinesos que es pretenen instal·lar al camp de Tarragona, els tancaments dels serveis d’urgències nocturns o el pagament de 2.000 milions d’euros l’any en concepte d’interessos d'un deute il·legítim són algunes de les mesures avalades per un partit al que se li pressuposava una certa sensibilitat social i que, amb aquesta postura, no sembla que faci honor a la primera sigla que dóna nom al seu partit.
Procés sobiranista a part, en l’àmbit local no pareix tampoc que ERC pretengui recuperar el discurs social que el partit ha perdut en seu parlamentària. Almenys no és així a les Terres de l’Ebre. Recentment, en una esperpèntica roda de premsa, ens hem pogut assabentar que l’exalcalde i actual primer tinent d’alcalde de Deltebre, Gervasi Aspa, acaba de comprar uns terrenys de 40 jornals al SAREB. Segons diu i com si fos un atenuant, per a ús personal i familiar. Uns terrenys que, d’acord amb el planejament urbanístic que ell mateix està dissenyant, passaran de ser sòl rústic a urbanitzable amb el conseqüent augment de valor que això suposa. Sens dubte un bon negoci per a la seva família. Segons Aspa, qui a la vegada presideix una Federació d’ERC a l’Ebre que per acció o omissió avala la compra, ningú li pot negar els drets que té com a ciutadà. Drets com a ciutadà que es contraposen directament amb les obligacions que té com a càrrec electe i que algú li hauria de recordar. La més important: perseguir l’interès general mentre duri un mandat representatiu que ningú l’ha obligat a assumir i que no es limita únicament a les hores que passa entre canapès i inauguracions o a l’ajuntament. Des del punt de vista ètic i democràtic, una autèntica vergonya que hagi de ser ell, càrrec públic amb plaça fixa a l’escola pública, qui faci negoci utilitzant la informació privilegiada de què disposa com a regidor mentre milers dels seus conciutadans es troben sense ingressos i sense perspectives de trobar feina.
En aquest escenari de descapitalització del sector públic i de descrèdit d’una classe política cada cop més allunyada de la societat, cal treballar per la independència, si, però ja que ens hi posem, per canviar-ho tot, per una regeneració democràtica, per a la recuperació d’una sobirania avui en mans d’institucions europees no representatives i de les grans empreses transnacionals. Sí, sí, sí.
