La claca mediàtica no es cansa de repetir, amb ànim de convèncer la totalitat dels resignats i incrèduls, que vivim en un país lliure. La realitat és un altra, i a banda del fet que tots coneixem, que vivim en una nació sotmesa i espoliada, aquesta negació de la nostra llibertat es dóna dia a dia en una tirallonga de negacions, però sobretot de transaccions i moviments de la nostra vida quotidiana. En la meva opinió, com a ciutadans cada cop ens trobem més ofegats per normatives i pel control, i paguem per tot, i rebem ben poc i, a sobre, hem d’aguantar el sarcasme d’empassar-nos la religió del pensament únic amb què hem de combregar; per les bones o per les dolentes.
Un exemple que vull exposar sobre aquestes negacions quotidianes que ens passem per alt és el cuento del reciclatge.
El reciclatge de les gran poblacions catalanes és una qüestió que sovint surt a conversa. No és que no se’n parli, però predomina, si més no entre l’opinió de la gent, la idea que les petites contribucions individuals afavoriran a una solució a un sistema de producció insostenible i destructiu. Tothom es queda amb la consciència lliure de pecat després d’haver separat amb ànim de “voluntariat” les diferents brosses que després distribueixen entre contenidors de plàstic, paper, vidre o matèria orgànica. La feina d’adoctrinament de molts anys del Capità Enciam i de l’”Envàs on vas?” ha fet molt forat.
Per a mi es tracta d’una feina inútil i d’un gest de submissió a les consignes dels qui gestionen el poder i la riquesa. Ara per ara només beneficia algunes corporacions del negoci d’aquest reciclatge pre-reciclat per les nostres mans, amb benefici amb destinació privada, i que no aporta cap solució a l’acumulació dels residus domèstics que produïm el conjunt de la societat.
No és que és que haguem d’oposar-nos al reciclatge. A diverses petites poblacions d’aquest país es porta a terme una gestió adequada i més o menys equitativa d’aquestes matèries de rebuig (per exemple la recollida porta a porta, que s’ha implantat amb èxit en alguns llocs). No sé si es tracta de la solució definitiva, però el benefici que se’n desprèn d’aquest tractament dels residus deu revertir en beneficis per al municipi reals i en llocs de treball, en el millor dels casos.
Però a les grans i mitjanes poblacions això no és així, com ho demostren diverses proves obtingudes del seguiment de la gestió d’aquest presumptes “reciclatges”. A banda que tot sovint el contingut dels diferents contenidors s’acaba barrejant i té com a destí un abocador qualsevol, tota l’operació propagandística i de subcontractació dels anomenats parcs de reciclatge amaga un immens negocis que, com en tantes altres coses, acabem pagant els vilatans i gent de carrer. I per a més inri, en el cas que s’aprofiti la matèria seleccionada, això es realitza amb una mà d’obra primera que els ha destriat el rebuig però que no es beneficia d’aquest petit treball: nosaltres.
Aquesta tendència jesuítica la podem observar també en altres aspectes de la vida quotidiana que afecten els interessos col·lectius: la salut, l’habitatge, la gestió dels jocs i loteries, l’esbarjo, l’alimentació, la llengua, la gent gran i els serveis socials, etc. Uns àmbits que, si gratem una mica, hi descobrirem negocis immensos. Diners que afavoreixen l’administració de torn, que manté un sector econòmic privat que compta amb molt poques exigències i amb una nul·la competència i, és clar, que barra el pas a les propostes alternatives.
El pitjor del cas, tant pel que fa al reciclatge com en altres tants exemples, és que en aquestes qüestions prima un pensament únic que emmudeix la crítica a aquest estat de les coses. Poques o petites veus periodístiques (i no cal parlar de les polítiques) s’atreveixen a denunciar aquest complex mafiós de silencis i complicitats.
Però nosaltres, què podem fer per canviar tot això? Els petits canvis són poderosos, com deia el Capità Enciam?
