Ha sortit data i preguntes. No entrarem en el contingut de la pregunta ni en la data –cap de les dues són les nostres, la primera per confusa, la segona per tardana-. La reacció va ser immediata, el PP la vetava i el PSOE li feia costat ratificant la seva posició contra el dret d’autodeterminació i, amb el cap del Govern central al davant, asseguren que impediran tota consulta. I aleshores? Mas contesta, que si no el deixen no la farà i convocarà eleccions al 2016. És a dir, que a l’acord no hi ha un compromís real de fer la consulta. Milions han cridat autodeterminació i independència, Mas ens vol donar eleccions –més 3 anys més del seu govern- a canvi de consulta, és a dir, gat per llebre.
Per què aleshores tota la teatralització de la signatura si darrera no hi ha el compromís i un acte de sobirania? Perquè CiU necessita temps, temps per aplicar els pressupostos de les privatitzacions contra els treballadors/es, temps per intentar capgirar les enquestes i aparèixer liderant una lluita contra l’estat que de fet ja ha donat per perduda... però la foto amb ERC, IC/EuiA i la CUP darrere Mas avala aquesta maniobra, li dona credibilitat i val el seu pes en or. ERC la utilitza per justificar el seu suport a uns pressupostos que imposen les mesures dictades des de l’Estat i la UE al servei dels bancs i el deute i contra els sectors populars. Però la CUP-AE ha tornat a perdre l’oportunitat de definir un perfil propi per explicar al carrer per què el pacte no respon a l’exigència de tres anys de mobilitzacions massives, sinó que l’allunya i el supedita a legalismes impossibles.
Havíem dit que desembre era un mes crucial perquè en una situació d’extrema debilitat el Govern havia de tancar pressupostos i aprovar data i pregunta. ERC s’oferia a intercanviar els cromos, reforçant el Govern i la seva política econòmica, a canvi de qualsevol molleta que apaivagués les seves bases. Nosaltres apostàvem per a que la lluita decidida i contundent en el sector públic trenqués aquesta compra-venda de retallades per l’hipotètic avanç de l’autodeterminació, empenyent ambdues lluites endavant. No ha estat així, i el canvi de cromos s’ha portat a terme amb els majors avantatges per la burgesia catalana que fins i tot recomposa la divisió interna a CiU.
No sorprenen, en aquest marc, les moltes indefinicions sobre la resposta a les preguntes pactades. Unió diu que no sap que votarà en el segon apartat, quan ha repetit per activa i per passiva que no vol la independència... però el temps juga al seu favor. IC-EUiA, per veu d’Herrera ja ha dit que la data, “...podria variar segons quina sigui la reacció del Govern central: No tot depèn de nosaltres" (El Periódico, 13/12/13) i que la resposta a la segona part la definirà “segons "l'escenari" que hi hagi sobre la taula el 9 de novembre del 2014. És a dir, de si hi ha alguna oferta ferma per part de Madrid. "La pilota és a la teulada de l'Estat", ha dit”. (Ara 13/12/13). Més clar l’aigua: cap compromís en la data i s’apunten a qualsevol canvi d’escenari d’un estat monàrquic que nega l’autodeterminació... S’estan apuntant a la reforma constitucional del PSOE? El règim monàrquic, el que nega l’autodeterminació –i que pel PSOE, el seguirà negant- ¿pot esdevenir un règim democràtic amb el qual o dins del qual, Catalunya pot ser sobirana i federar-se?
No hi ha dret a decidir sense mobilització ni sense la classe obrera catalana
La pilota no està a la teulada de la Monarquia i els partits del règim que ja han dit què faran. La pilota on realment està és en la teulada del moviment popular que forçarà o no la consulta que ve exigint, que segueix negant l’estat i que tampoc garanteix la majoria parlamentària que va acordar data i consulta. No hi poden haver dubtes: cal exigir el dret d’autodeterminació i enfrontar la política econòmica i social del Govern de Mas. Cal fer just al contrari del que fa ERC: no es paga amb gana i retallades el dret nacional. S’enfronten unes a la vegada que es defensa l’altre. Un estat és un instrument de domini de classe i històricament la burgesia catalana sempre ha posat per davant aquest domini als drets nacionals: encara que no li agradi necessita l’aparell de l’estat espanyol per reprimir els treballadors i treballadores (per això va donar suport per exemple a la reforma laboral, els pressupostos o ara la seguretat privada) i per això estira del fil sense voler trencar al corda.
No hi haurà autodeterminació sense la classe obrera catalana, en bona part allunyada de la lluita pels drets nacionals, però durament castigada per l’impacte de la crisi i les polítiques dels governs patronals. Per això no hi ha pitjor aliat per convèncer-la que presentar-nos en bloc darrera de Mas. Les direccions de CCOO i UGT van declarar que defensen el dret a decidir i Alvarez afegeix que també vol el dret a decidir les polítiques econòmiques. Més enllà que ho facin dins el joc institucional i donin aire al govern, els prenem la paraula. Cal que les seves afirmacions s’acompanyin de fets: cal que portin el debat comitè a comitè, secció sindical a secció sindical, per reprendre la lògica dels anys 70, quan treballadors i treballadores van saber veure que la seva lluita, per drets salarials i laborals o contra els acomiadaments, anava de la mà del dret democràtic del poble català. Avui això és doblement important, quan -aprofitant la crisi del PSC- C’s intenta consolidar-se en els cinturons industrials amb el discurs del nacionalisme espanyol opressor i amenaçant amb xocs violents quan Cañas afirma “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar” (Directa, 22/11/13). Cal desmuntar aquest intent de divisió, i portar la defensa del dret nacional de la mà de la lluita contra EROs, retallades, acomiadaments i rebaixes salarials... i com dèiem davant dels pressupostos, per què també es consulti els treballadors i les treballadores si volem pagar el deute a bancs i entitats financeres, abans que resoldre les necessitats socials. És essencial que la classe obrera catalana sigui part del procés cap a l’autodeterminació, perquè sinó aquest no hi serà, i també perquè és l’única garantia per què es vagi més lluny i s’abordi el model econòmic i social.
Per un front estatal sindical i polític que defensi el dret a l’autodeterminació de Catalunya i les nacions sotmeses per la Monarquia.
La pregunta i la data polaritzen l’enfrontament entre l’estat i Catalunya. Som internacionalistes i estem convençuts que el dret d’autodeterminació a Catalunya, no s’aconseguirà només des de Catalunya, sinó que com en tants altres conflictes, es resolen per la determinació d’un poble i el suport dels demés pobles que pateixen el mateix govern opressor. Les mobilitzacions històriques del poble rus en defensa de la llibertat de Lituània al 1991 o del ianqui contra el seu govern a la guerra de Vietnam, en són exemples decisius. Aleshores, començant pels dirigents catalans de CCOO i UGT: portaran als seus òrgans estatals la proposta que es posicionin pel dret a l’autodeterminació de Catalunya? Seria essencial que ho fessin. També el SAT, LAB, la CIGA.... i les organitzacions i moviments. És el moment de que es creï un front d’organitzacions polítiques i sindicals a nivell estatal, en favor de que els catalans/es i les demés nacions sotmeses, puguin exercir el seu dret d’autodeterminació. Perquè, si aquest avança a Catalunya, amb el suport obrer i popular de la resta de l’estat, el règim monàrquic i el govern proburgès de torn –que no són només enemics dels drets democràtics dels catalans sinó dels treballadors i treballadores d’arreu el territori-, serà més feble i hi haurà més possibilitats de, plegats, tombar l’estaca a la que estem tots lligats.
