Fa pena de veure aquest espectre de la política catalana que és el Pere Navarro arrossegant-se pels passadissos de la conferència del PSOE acceptant, una darrera l’altra, totes les ordres que qualsevol mindundi li dóna. I ell, obedient, les entoma amb fruïció. Quan al llarg de tants anys s’ha perdut la dignitat ja no es pot recuperar fàcilment. I això si pretengués recuperar-la, que no és el cas. Ni de lluny.
Navarro compleix el que li han encomanat des de Madrid que és posar ordre dintre del PSC. Tots els díscols, han d’anar fora. Entenent per díscols aquells que tinguin una fina pàtina de catalanitat. Res de l’altre món, tampoc. Els més dignes ja no hi són, com Ernest Maragall. A d’altres com Geli, Nadal, Elena, Tura, Castells, Bonet… ja els han ensenyat la porta de sortida. Navarro té l’encàrrec de recuperar aquella vella Federació Catalana del PSOE que un dia de 1978 va fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya juntament amb el PSC (congrés), que era el majoritari, i el PSC (reagrupament) que hi posava la catalanitat abusant de la figura de Pallach mort poc abans del pacte fundacional. Aleshores el PSOE a Catalunya era inexistent a la pràctica. Però ben aviat el PSC va passar a ser una ombra de sí mateix. Primer va optar per regalar el país i la bandera a Jordi Pujol i poc a poc es va anar sentint còmode en el paper d’oposició, no a la dreta sinó al patriotisme. Així, dels tres corrents inicials del socialisme de Catalunya que havien confluït en el PSC dos es van anar derretint i el més petit i irrellevant va prendre el control. Finalment Montilla i la seva incapacitat manifesta va ser elevat als altars de les institucions catalanes per una ERC embogida i el camí de la psoeització del PSC ja va quedar ben marcada. Una altra cosa va ser l’electorat, que no ha entès el camí emprès i l’ha abandonat a la seva sort. I més que l’abandonarà. Avui el PSC ja és un partit poc útil. Inútil, vaja. L’esquerra nacional ja és la nova ERC de Junqueras i l’espanyolisme està ben cobert per Ciudadanos i el PP. Quin és, doncs, l’encàrrec de Navarro i per què? Ha de reconstruir les deixalles d’un partit que va poder ser nacional i no ho va voler ser i convertir-lo en un aparell d’obediència estrictíssima de Madrid. Encara que la decisió passi per ser pocs però uniformes en l’espanyolisme en comptes de ser molts i favorables als vents de llibertat que bufen a la societat catalana. Ja saben que mai més no seran res però així ho volen a Madrid, que per si de cas ja han avisat que si convenia refundarien el PSOE a Catalunya. Navarro, espantat i plorós, ha corregut a dir-los que no caldrà, que el PSOE d’Andalusia no pateixi, que no els renyi més, que es portaran bé i que això del dret a decidir ja ho solucionaran posant tots els impediments del món. Que el federalisme ja servirá per enganyar els catalans un cop més.
D’aquesta manera tan trista i patètica, Navarro s’ha pogut posar dret per rebre els aplaudiments sarcàstics dels seus amics espanyols de la conferència del PSOE. Ha patit, ha plorat, ha fet el ridícul, ha fet pena, però finalment, amb Balmon i Chacon, s’han disfressat de majorettes i han ballat davant de tots fent-los riure a cor que vols. Ara sap que quan arribi a casa no es trobarà el cap sangonós d’un cavall sota el el coixí. I això el deixa tranquil. Per a Navarro i el PSC la política només és això.
