Què deu ser això del catalanisme? Depèn de com ens ho mirem pot ser una cosa o una altra. Malament rai. Les coses han de ser clares. Si no ho són es dóna lloc a l’ambigüitat i a les interpretacions curioses. I malintencionades.
Sempre he pensat que “catalanisme” és una expressió buida. Molt buida. Superada per la història. Estar a favor de Catalunya és catalanisme? Ho és defensar Catalunya? Defensar-la de què i de qui? Resulta que no tots pensem igual en aquests temes. Els que volem que la nostra cultura, llengua, impostos, infraestructures, serveis públics, representacions esportives i més coses es regulin des de casa ja tenim altres qualificatius per definir-nos políticament. I no és precisament “catalanisme”. Sobiranisme seria una expressió més adient. O independentisme. Tant és. Plenitud nacional, Catalunya al món i dret a decidir el nostre futur. Si això és catalanisme aleshores alguns en queden molt lluny.
Podem recordar quan el PP va voler fer una pirueta que van anomenar “gir catalanista” amb el fitxatge rutilant de Josep Piqué. Van girar tant que van tornar al lloc de sempre. I no n’han sortit. És catalanista el PP? No, però ells bé que ho diuen.
També es defineixen com a catalanistes els del PSC. I la cara no els cau a terra de vergonya! El catalanisme del PSC, si mai va existir, ha quedat reduït a un grupet de militants abnegats i veterans que estan a punt de ser purgats o bé acondicionats mental i políticament en el recte camí que és el PSOE. Això sí, pel recte. Ja només són un trist reducte amb molt de passat però gens de futur. Una mala fotografía del que haguessin pogut ser.
El cert és que la cosa ja ve de lluny. Raventós es va rendir de seguida a Felipe Gonzalez. Ernest Lluch va perdre, casualment això sí, les esmenes del PSC a la LOAPA en un viatge de Barcelona a Madrid la nit abans de la votació. Obiols, el silenciós, es va fer caca a sobre davant els xusqueros del Baix Llobregat, incapaços de llegir un llibre però mestres de la conspiració. Un Obiols que, recordem-ho, va declarar, arran dels excel·lents resultats d’ERC a les eleccions del 1992, que els independentistes eren un perill perquè portarien Catalunya a la balcanització. Això dit en plena guerra dels balcans tenia molt mala fe. Més tard, Nadal i Maragall van fracassar estrepitosament. Després Montilla mostraria el camí i Navarro, finalment, acaba de rebre l’encàrrec de Rubalcaba d’acabar amb els residus de catalanisme que encara restin enganxats per les parets del carrer Nicaragua. I en això està.
Preguntem-nos, però, que és un catalanista del PSC, o sigui del PSOE. Algú que no és tan dolent com el PP? El que no ens aplicaria la “solució final”? Aquell que no ens vol eliminar perquè prefereix una extinció plàcida? Formes suaus i prou? Potser només són això. Perquè del dret a decidir, res de res. O potser hi estaran a favor si els ho permeten el trio Rajoy-Rubalcaba-Constitució? I si no és així? A quin costat estaran? Amb la societat catalana o amb l’estat-sector PSOE?
Després de tants anys fent oposició al país, no a CiU, ja gairebé no queden catalanistes al PSC, ja no saben què defensen, són quatre i estan dividits. Aviat els podran posar en una gàbia i mostrar-los en els congressos mentre els delegats els tiren cacahuets.
Els catalanistes dignes, que n’hi havia, ja van anar marxant. Sobrequés, Dalmau, Blanch, Maragall…i milers de militants anònims. Poc a poc, sense fer soroll, es van anar adonant de l’immens error que va ser el pacte d’abril de 1978 i, sobretot, del malament que van jugar les cartes de manera que el partit més petit i desarrelat dels tres que van signar el pacte, la federació catalana del PSOE de Josep Maria Triginer (qui li ho havia de dir perquè ell no s’ho hagués cregut mai), ha acabat tallant el bacallà.
Si al PSC hi queda algú amb un mínim sentit de país ha d’abandonar la nau atrotinada que naufraga i sumar-se a la societat catalana que exigeix democràcia i participació. Deixar que el PSC es llenci als braços de PP i C’s i que l’engoleixin sense resistència. Quedar-s’hi és allargar l’agonia i retardar la rendició. Entre PSC o democràcia que escullin dignitat.
