Desobediència és independència

 

 

En aquest sentit, el primer informe emès pel Consell Assessor per a  la Transició Nacional insisteix en la conveniència d'una solució pactada i dins de la legalitat de l'Estat espanyol, en el marc de la Unió Europea.

En concret, i en resum, l'informe del Consell preveu les següents possibilitats:

–        Llei catalana 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum o la futura llei catalana de consultes no refrendatàries. Val a dir que l'article 2 de la llei 4/2010 estableix que aquesta llei és aplicable “en l'àmbit de competències de la Generalitat i dels ajuntaments”.

–        Reforma de l'article 92 de la Constitució espanyola per incloure el referèndum d'abast territorial autonòmic. Aquest article regula el “referèndum consultiu” i actualment preveu que serà convocat pel Rei, a proposta del president del Govern espanyol i prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats. Això suposaria que el Govern català o el seu Parlament proposés la reforma que tindria la tramitació parlamentària a les Corts espanyoles que preveu la seva constitució.

–        Celebració de la consulta essent el sí la opció majoritària, projecte de secessió plantejada per la Generalitat: l'informe situa dues possibilitats en aquesta situació, la reforma constitucional i/o la negociació bilateral. En ambdós casos es preveuen recavar suports internacionals.

–        Si l'Estat bloqueja la negociació es preveuen eleccions plebiscitàries i/o Declaració Unilateral d'Independència (DUI).

 

Des del meu punt de vista hi ha un error de base en l'informe i és condicionar l'expressió popular a la cerca d'un marc legal previ. Aquesta recerca aferrissada d'un encaix legal previ a l'exercici del dret a l'autodeterminació menysté l'eficàcia de la desobediència com a instrument per a la conquesta de drets quan ha estat històricament útil i sovint necessari per acabar amb situacions de discriminació aconseguint l'assoliment i l'exercici dels drets que són negats.

 

La recerca d'aquesta legalitat situa la negociació en el centre del procés. No és que sigui contrari a la negociació, però considero que la negociació s'ha d'intentar però que és innegociable l'exercici d'un dret. És a dir, que una vegada s'ha dialogat i el resultat ha estat una negativa a l'exercici d'un dret legítim, tota negociació només pot anar encaminada a la rebaixa de les pretensions inicials.

 

En el cas que ens ocupa, davant la negativa d'Espanya de reconèixer el dret legítim a l'autodeterminació que té Catalunya com a nació, tota la negociació posterior, per arribar a bon port, només pot suposar la cessió per ambdues parts. Podem especular que la cessió per la banda espanyola podria venir en forma de pacte fiscal, de reconeixement de l'assimetria en el tractament de Catalunya com a Comunitat Autònoma, etc. I la banda catalana, en què cediria? Jo entenc que no hi ha d'haver més límit que la lliure voluntat de la ciutadania, no és possible la cessió, és inadmissible

 

És per això que intentat el diàleg, i la negociació només de la concreció de l'exercici del dret a l'autodeterminació que gaudeix el poble català, davant de la negativa a reconèixer un dret col·lectiu bàsic com aquest, no s'ha de negociar res més, perquè qualsevol negociació significa renúncia o, pitjor, rendició. Renúncies i rendicions de les que estem fartes i a les que ens te acostumada la classe política dirigent catalana a les ordres de les elits econòmiques.

 

El reconeixement, l'encaix legal dins de la comunitat internacional, de la nostra independència arribarà, només, després d'un acte de desobediència. Estic convençut d'això perquè ni la llei de consultes populars per via de referèndum ni la futura llei catalana de consultes no refrendatàries ens portarà a la independència per si mateixes, perquè formen part de la legalitat espanyola i aquesta ni la preveu ni hi ha voluntat política que així sigui.

 

Tampoc pot ser fructífera una reforma de l'article 92 de la Constitució espanyola. Primer perquè pensar que tindria èxit una reforma de la Constitució en el sentit d'atorgar més drets a Catalunya amb les actuals majories parlamentàries espanyoles és, com a mínim, ingenu. Segon perquè canviar només l'àmbit territorial no és dotar de força vinculant a aquests “referèndums consultius”.

 

És de calaix que la mateixa sort tindria una proposta de reforma de la Constitució espanyola profunda, encara que es fes després d'unes eleccions plebiscitàries i/o una DUI, i estic convençut que en aquell moment obrir una (nova) negociació serviria per estar en una situació de més força que no pas ara, però no per a que Espanya accepti la independència de Catalunya sinó, potser, el plantejament d'un concert econòmic i alguna competència més (de ser acceptada per la part catalana nova rendició, si el que es vol és el dret a l'autodeterminació amb l'opció per la independència).

 

Hem de tenir en compte que unes eleccions plebiscitàries només són unes eleccions autonòmiques convocades a l'empara de la legislació espanyola en la que una sèrie de forces polítiques es comprometen a incloure en el seu programa l'exercici del dret a l'autodeterminació. És a dir res diferent a les darreres eleccions autonòmiques. Altra cosa és que es convoquin, no amb intenció plebiscitària, sinó amb la intenció electoralista de reforçar la majoria parlamentària de les forces que sostenen el govern. És a dir que el que ahir va ser “sortir el tret per la culata, després de dos o quatre anys, sigui un èxit.

 

Perquè no ens enganyem, l'Estat espanyol no acceptarà el nostre exercici del dret a l'autodeterminació per les bones. Tenim exemples gairebé cada dia. Com el d'ahir, quan el Tribunal Constitucional (TC) va arxivar la petició de recusació que el Govern i el Parlament de Catalunya havien presentat del president del TC. Que el president del TC pugui compaginar el seu càrrec amb la militància al PP i que aquest tribunal no entri ni a debatre la possibilitat que aquest no tingui veu ni vot (qualificat) a l'hora de resoldre recursos presentats pel seu partit, o que vagin en contra de decisions preses per càrrecs públics del mateix, palesa el nivell de democràcia que suporta Espanya, i el nivell d'independència que suporta el seu poder judicial.

 

Davant d'aquests fets, m'agradaria que aquells que defensen aferrissadament sotmetre's a la legalitat espanyola en el procés d'autodeterminació es posicionessin respecte a la possibilitat d'exercir la desobediència civil i institucional en alguna fase del procés: ja sigui celebrant una consulta en contra del que determini la llei i la justícia espanyola, ja sigui utilitzant la via de fet després de fer una DUI, davant dels organismes internacionals i davant del poble català. Assumida la independència pels i les pròpies catalanes, serà el moment de cercar o crear àmbits de legalitat i l'encaix del nostre país al nostre entorn i al món. I si algú creu que és un posicionament més ingenu que creure que Espanya acceptarà de bon grat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i el procés de secessió que se'n podria derivar, que busqui exemples en la Història que en buscarà un grapat.

 

Cas apart, però relacionat i també, com a mínim, pervers, és condicionar la independència a la pertinença a la Unió Europea. Ho és per la pròpia dinàmica de la UE però també, i més important per a mi, és que condicionar la independència a l'encaix en la legalitat de la UE en el moment actual no forma part d'un procés neutre on el poble català pugui decidir sobre tots els aspectes que configuren l'autodeterminació: com el model econòmic, social, democràtic i de relacions amb l'entorn i/o internacionals. “La independència serà amb la UE o no serà” és jugar amb les cartes marcades, una submissió acrítica als dictats de la troica, en bona part culpable de la situació de crisi econòmica, social, política i democràtica actual.

 

A la base de tot, ha d'estar el concepte de democràcia. Creure que tenir un ordenament jurídic és tenir, automàticament, democràcia és rotundament fals. També ho és creure que la solució als problemes econòmics i socials poden venir amb un simple canvi de marc.

 

L'ordenament jurídic ha de ser l'expressió de la democràcia i no a l'inrevés, ni molt menys el seu límit. I per solucionar els problemes socials i econòmics s'ha de canviar de quadre, no només de marc.

 

Cada vegada veig més clar que la possibilitat esdevé necessitat si ens referim a la desobediència com a instrument per aconseguir la veritable llibertat.