Davant del conflicte entre l'estat espanyol i el britànic sobre Gibraltar, hem sentit veus de destacats dirigents de Convergència i d’ERC que ho tenen clar: cal estar a favor del dret d'autodeterminació dels gibraltarenys i contra l'Estat espanyol. També entre l'esquerre independentista es miren amb simpatia a Gibraltar.
Si identifiquem els protagonistes del conflicte: un Estat Espanyol que nega el dret a l’autodeterminació a Catalunya, un govern britànic que des de fa poc el reconeixia als escocesos, i que ara -davant el conflicte pel Penyal- defensa el “dret d'autodeterminació” (paraula prohibida en el diccionari espanyolista borbònic) dels gibraltarenys. Li afegim la idea tòpica que els enemics dels meus enemics son els meus aliats i l'oportunitat de donar una coça al govern de Madrid...Qui pot dubtar en una equació tan fàcil i evident? Però, res més superficial i nefast... també per Catalunya.
Per això la primera pregunta ha de ser: Qui té dret a l'autodeterminació? Autodeterminació per tothom? Doncs nosaltres responem clarament: No! El dret d'autodeterminació no és un dret individual, o de qui es reuneix i demana una consulta, sinó de les nacions. Catalunya és una nació i té el dret d'autodeterminació que li nega la constitució monàrquica espanyola. Aquesta és una diferència substancial entre Catalunya i altres regions de l'Estat a qui es tracta per igual com comunitats autonòmiques en l’anomenat “cafè para todos” del Duc de Suárez durant la Transició política.
Per a qui segueix pensant que al final és la gent que viu en un territori la que decideix en termes absoluts, gairebé com un dret individual, li hauríem de preguntar si la Cornellà o el Baix Llobregat promouen una consulta sobre una hipotètica declaració d'independència de Catalunya... també tenen el dret d'autodeterminació i el dret de separar-se de Catalunya? Quin és el límit? La nostra resposta tornaria a ser que no, que el dret és del conjunt del poble de Catalunya, no d'una part d'ell.
Per això, perquè estem parlant de drets com a pobles i nacions, és imprescindible parlar de les realitats nacionals en el conflicte en qüestió. Quina és la realitat nacional de Gibraltar? Cap. Només la dels descendents dels militars i administradors britànics d'una base militar. En tot cas els seus drets nacionals són els dels britànics de les Illes, o si ho volen, dins l'estat espanyol, com uns habitants més que viuen al seu territori. Exactament igual que les Malvines, i aquesta realitat històrica va més enllà de que en un moment determinat qui reclamés les Malvines argentines fos la dictadura de Galtieri. Ni al Penyal ni a les Malvines hi ha un poble sobirà, sinó les conseqüències de l'ocupació imperial i colonial, que s'ha de declarar il·legítim, independentment dels Tractats. I, aquesta posició no vol dir que recolzem les mesures que està aplicant el Govern Rajoy. En conseqüència defensem la integritat territorial dels pobles i nacions contra l'opressió i el colonialisme.
I és per aquesta mateixa lògica del marxisme davant la qüestió nacional, que vam dir en el seu moment, que era un trampa lligar la solució del futur d'Irlanda del Nord, en poder britànic, al dret d'autodeterminació dels seus habitants amb els famosos Acords de Divendres Sant. Quin poble o nació nord-irlandesa existeix? Cap. El problema ve que quan la Gran Bretanya -després d'una intensa lluita dels irlandesos, va haver de donar la independència, va imposar quedar-se una part al nord de l'Illa, la més rica i industrial, en la qual va replegar la població derivada de l'ocupació colonial. És a dir, va convertir la part nord d'Irlanda en un enclavament colonial, en la qual s'aplicaren i s'apliquen mesures permanents d'excepció, per que és la manera de mantenir a ratlla la resistència del poble irlandès.
Qui son els unionistes a Irlanda del Nord i els membres de l'ordre d'Orange? Un poble que lluità algun dia per la seva llibertat? No, l'instrument de l'imperialisme britànic per ocupar Irlanda. Què celebren cada any el 12 de juliol amb provocatives marxes pels barris catòlics? La derrota del candidat al tron anglès, el catòlic Jaume II, que gaudia del suport de la població irlandesa, a mans del protestant Guillem d'Orange l’any 1690. Aquesta derrota va significar una dura i permanent repressió del poble irlandès, el naixement i consolidació el fet colonial britànic sobre Irlanda, la condemna a ser una pastura permanent per les industries tèxtils britàniques i l’enfonsament en la pobresa la població irlandesa. Només cal veure aquest estiu com actuen els “unionistes” i les seves forces de xoc per destruir qualsevol manifestació del poble irlandès. Aquesta població, descendent de les forces d'ocupació britàniques, pot o integrar-se Irlanda, que és el poble que ha de decidir sobre el futur de tota la illa o retornar a la Gran Bretanya que és el estat del qual es reclamen. Per cert, molts d'ells són descendents d'escocesos i serà a Escòcia on es farà el 2014 el referèndum sobre la independència!
Aquest fet ens permet també dir que no només és Sa Majestat britànica qui manté enclavaments colonials que han de retornar com Gibraltar, Las Malvines, o Irlanda del Nord, sinó que també l'estat espanyol en té, com Ceuta i Melilla, que són altres enclavaments colonials i que han d’integrar-se al Marroc, més enllà del caràcter de monarquia opressora i repressiva de Mohamed V, i més enllà del que vulguin els habitants d’aquestes dues ciutats, que probablement votarien -com els gibraltarenys o el habitants de les Malvines- seguir formant part de la metròpoli colonial.
En conseqüència, cal exigir la retirada britànica del Penyal de Gibraltar.
Fora els enclaus colonials. No al colonialisme, ni aquí ni enlloc!
