La Muriel Casals s’ha deixat arrossegar fins posar-se al bell mig del merder. Fent un exercici suprem, molt suprem, de bona fe, soc capaç d’arribar a pensar que sí, efectivament, està per la declaració unilateral d’independència. Aleshores, és del tot incoherent que, ni que sigui de broma —i en el procés independentista de Catalunya no hi té cabuda cap mena de conyeta—, se li acudeixi defensar un referèndum a nivell estatal per decidir el futur del poble català. Afirma que seria bo perquè “potser descobriríem que hi ha molts ciutadans espanyols que són demòcrates”. No cal descobrir allò que ells mateixos pregonen. Si us plau, els experiments, amb gasosa.
És que a la presidenta d’Òmnuim Cultural, a la qual hom li suposa un bon coeficient intel·lectual, encara li manquen més proves per reconèixer l’esfereïdor dèficit democràtic del binomi Castella-Espanya? Sempre una prova més per poder satisfer l’ego que permeti criticar allò que no té remei, en comptes d’anar pel camí més dret.
Fa un parell d’anys, Muriel Casals era una aferrissada defensora del pacte fiscal; també CiU ho era. Fa uns mesos, una veu tan “autoritzada” com la del Pere Pugès, membre de l’ANC d’implicacions polítiques poc clares, ja es va mostrar d’acord amb un referèndum a nivell estatal per decidir sobre el futur de Catalunya; ara, ni que sigui de resquitllada, la presidenta d’Òmnium Cultural s’abona a aquesta tesi; davant d’aquest dos precedents, no hi veig res més que un intent d’aplanar el camí cap a la “solució final”: ben segur que no tardarem a sentir algun conspicu membre de CiU afirmar, sense cap mena d’escrúpol, que aquesta pot ser la solució més fàcil perquè el Govern espanyol deixi de posar traves al procés independentista de Catalunya. A quin preu?
La meva lectura d’aquest mes d’agost ha estat rellegir el llibre del Josep Benet “Catalunya sota el règim franquista”. El recomano a la Muriel Casals: tot el llibre és una reproducció de testimonis de com entén el binomi Castella-Espanya el què és la democràcia i el seu amor envers Catalunya. Segons aquest testimonis, la guerra civil espanyola va ser prioritàriament una guerra contra Catalunya, contra la “Catalunya autònoma i separatista”, que la Pàtria (espanyola) havia de recuperar i per amor evitar que “aquesta estimada regió es suïcidés”. Em sona aquesta cançó! Només ens cal pensar que a l’any 1936 el rebuig del poble català envers l’estat espanyol era infinitament inferior a l’actual.
No es pot anar amb cortines de fum per amagar les mancances.
