Davant de la perspectiva de la independència, un dels debats que s'han obert en els darrers mesos ha consistit a perfilar el règim lingüístic del futur estat català. En principi, obrir una discussió pròpia del poder constituent sembla conferir credibilitat al procés si no fos perquè amb totes les incerteses que planen sobre la secessió, i tenint en compte la tendència catalana a posar el carro davant dels bous, introduir un element més de disputa que divideixi els partidaris de l'estat propi tal vegada contribueix a afeblir la causa principal.
La confrontació entre aquells que defensen l'oficialitat única del català i els que pretenen mantenir el règim lingüístic autonòmic de cooficialitat entre el català i el castellà (tot respectant, o no, la cooficialitat de l'aranès en el conjunt del territori del Principat) s'està desenvolupant en uns termes especialment inoportuns si tenim en compte la fractura entre un estament de representació política en el qual el cooficialisme català castellà és hegemònic (posició a la qual s'adscriu fins i tot ERC) i una societat civil (amb Òmnium al capdavant, tot i que respecte d'aquesta entitat també plana una certa ambigüitat) que apareix com el principal baluard de l'oficialitat única del català.
Una altra qüestió que al meu parer està enverinant el debat, i que afecta sobretot els partidaris del cooficialisme, és la constant apel·lació als arguments emocionals (el fet que molts catalans senten el castellà com la seva llengua pròpia) i la marginació de les posicions científiques respecte d'aquest tema (una absència de racionalitat que contrasta amb la resta de l'argumentari independentista com el que s'ofereix, per exemple, en matèria econòmica). Jo mateix, amb una certa insensatesa, havia arribat a defensar l'oficialitat del castellà a la Catalunya independent (La independència i la realitat, Moll, Ciutat de Mallorca, 2004), tesi de la qual fa temps que m'he retractat després d'haver llegit una bona colla d'opinions de sociolingüistes reputats (tot començant per la doctora Carme Junyent i prosseguint pel polifacètic Enric Larreula, Dolor de llengua, València, 2002, o Jordi Solé i Camardons) que confirmen la inviabilitat del bilingüisme recolzat en un règim de cooficialitat, i recorden que cap grup de parlants ha mantingut una situació bilingüe estable en el temps, sinó que sempre s'ha acabat produint la substitució d'una llengua per l'altra (la llengua amb més parlants ha acabat devorant la llengua minoritària). Tenim un exemple ben conegut de com la cooficialitat en un estat independent entre una llengua pròpia i minoritària i la llengua de l'antiga metròpoli amb molts parlants i amb molt ús ha situat la llengua pròpia al caire de l'extinció: la República d'Irlanda i la situació del gaèlic respecte de l'anglès. Amb aquest referent no és estrany que alguns es preguntin (o ens preguntem) sobre els beneficis de la independència en relació amb la llengua i la cultura pròpies si el cooficialisme en l'estat català es troba en condicions de perpetrar allò que ni l'autonomisme va assolir: la gairebé completa substitució del català pel castellà. Un perill, per cert, respecte del qual el català tampoc no es trobaria immunitzat ni tan sols en l'escenari de l'oficialitat única, com avisa la citada doctora Junyent tot al·ludint al cas d'Andorra. Ni en l'únic estat del món en el qual el català gaudeix d'oficialitat única, la llengua se salva de la pressió que exerceixen el castellà i el francès (també el portuguès procedent d'un contingent important d'immigració) i que provoquen la reculada en l'ús social del català. Així doncs, fins i tot l'oficialitat única, no seria condició suficient per garantir la preservació de la llengua tot i que es podria considerar, contra el que postulen els “cooficialistes”, condició necessària.
Però, a banda dels arguments sociolingüístics per rebutjar la cooficialitat català castellà a la Catalunya independent, hi ha dues observacions polítiques que em sembla que cal posar damunt la taula. La primera és que, curiosament, la defensa més aferrissada de la cooficialitat no procedeix de castellanoparlants sinó de catalanoparlants amb responsabilitats en el món polític, mediàtic o cultural que es col·loquen en el lloc de la suposada àmplia comunitat de castellanoparlants que viu a Catalunya. D'això se'n diu paternalisme i bàsicament exigeix, abans de continuar amb la deliberació, que es pronunciïn ciutadans que tinguin el castellà com a primera llengua, com a llengua habitual en el seu entorn familiar (àdhuc monolingües castellans, cosa que ha estat un dels efectes que ha produït el bilingüisme malgrat les dècades de normalització) i que estiguin compromesos amb el procés independentista. Jo, personalment, no conec cap cas de castellanoparlants independentistes que defensin la cooficialitat. Quan es parla de la qüestió més aviat reconeixen la necessitat de l'oficialitat única a favor del català per garantir que aquesta sigui la llengua comuna en l'espai públic i assegurar la seva pervivència.
Però si la intenció dels catalanoparlants que defensen la cooficialitat català castellà consisteix a fer servir la defensa d'aquest règim lingüístic per a la Catalunya sobirana com a esquer per atraure castellanoparlants no independentistes, l'estratègia es pot qualificar d'encara més perversa. Primer perquè, com hem vist, els “cooficialistes” catalans revelen, en les condicions sociolingüístiques que hem definit, que estan disposats a sacrificar la llengua per assolir la majoria independentista. I segon, si la venda de l'independentisme sota la promesa de la cooficialitat lingüística, com en algun moment s'ha insinuat, es difon amb la reserva mental per part dels “cooficialistes” que el règim lingüístic cooficial només ho serà de forma transitòria, és a dir, als sols efectes de convèncer els suposats castellanoparlants encara dubitatius (“perquè, quan siguem independents, ja podrem fer el que vulguem!”) aleshores la proposta, basada en una promesa que en el fons no estàs disposat a complir, esdevé directament miserable.
