Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.
La guerra comença aquest dijous
No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.
El que comença és la guerra en clau internacional
Sí. Però no.
Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.
D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.
Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?
En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.
El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.
Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.
Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.
Què hi té a veure l’islamisme en tot això?
Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.
No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!
Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.
Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’
L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).
Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.
Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.
En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?
Servirà la intervenció militar? Serà útil?
Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.
Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.
Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.
Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?
Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.
Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.
Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:
a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)
b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna
c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions
d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable
Però, en el fons, podem evitar les guerres?
Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.
Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?
En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.
