La batalla que el poble català està lliurant pel reconeixement de la seva sobirania tindrà un final òptim quan puguem construir una república independent. I llavors caldrà emprendre oficialment un procés constituent que reculli els fruits de tots els debats que la nostra societat té oberts.
La construcció d'un nou país ha de fer-se mitjançant un gran debat social sobre els aspectes de més transcendència. Hi ha qüestions que no són tècniques i que, per tant, no s'ha de suposar que haurien de sortir dels petits cercles tecnocràtics, es diguin aquests comissions parlamentàries o consells assessors.
Quines són aquestes qüestions? Si ens centrem en la perspectiva més economicista, considerarem que el principal canvi respecte de la situació actual seran els diners que deixarem de perdre amb l'espoli fiscal. Tanmateix, la utilització d'aquest superàvit pressupostari és una decisió política. Una constitució catalana hauria de recollir, per exemple, que la nostra societat vol caminar cap a un horitzó de major justícia i llibertat. Els drets socials com la salut, l'educació, el dret a l'habitatge, la cura de les persones o les pensions, han de ser universals i de qualitat, i això només ho garanteix el sector públic.
Aquest és un combat que excedeix la nostra geografia i excedeix el debat de l'espoli fiscal. Toca de ple en el context internacional de la nostra revolució democràtica: es produeix en una època amb moltes amenaces, amb el marc de fons del desmantellament de l'estat del benestar, i per tant un horitzó de regressió pel que fa als drets individuals i socials. I amb un conflicte cada vegada més manifest entre els interessos privats del capital i la sobirania popular.
Però precisament per això podem viure el nostre procés constituent com l'oportunitat de posar les bases d'un nou model social i polític que marqui un punt d'inflexió a un nivell més general. Tots els processos constituents democràtics recullen els avenços que el poble considera prioritaris. La recent nova constitució islandesa posa l'èmfasi en la transparència, els drets a la informació i la privacitat, i la protecció del territori i el medi ambient. Fa quinze anys, a Veneçuela es va proposar una nova constitució per combatre la pobresa, avançar cap a una economia al servei del poble i defensar els drets dels indígenes.
Per tal que la nova constitució sigui un avenç democràtic, hem d'afrontar la seva redacció, per tant, com un gran debat social. Per això podrem aprofitar l'empenta i el bagatge de mobilització i organització de base que acumulem com a país despert: des de les consultes fins a les ocupacions de places. Un debat constitucional de baix a dalt, que garanteixi que les grans qüestions que s'hi recolliran són conegudes i participades per la major part de la ciutadania.
De models per a aquest procés ja n'hem esmentat un parell, però podrem innovar convenientment. Podem proposar que les qüestions principals siguin debatudes socialment i successivament, per apartats que es podrien votar per blocs. D'aquesta manera, cadascun dels blocs reflectiria el suport popular del redactat. Per contra, les constitucions que es negocien en comissió parlamentària i que se sotmeten a plebiscit final, són el camp més favorable a l'immobilisme polític i social que negocia el seu suport a canvi de la reculada de determinats avenços i drets que, si fossin sotmesos a debat i decisió populars, tindrien el suport majoritari.
L'escepticisme ens pot empènyer a pensar que els drets recollits en les constitucions són igualment negats i sovint queden en paper mullat. Precisament el capítol de drets socials de la vigent constitució espanyola ens suggereix això. Tanmateix, la força d'haver socialitzat aquests debats entre el poble serà el que realment donarà pes a tot el que reculli aquest text constitucional.
