Hi ha un deute legítim i un altre il·legítim? auditoria versus no pagament

Conferència euro-mediterrània de Tunísia contra el deute

22 i 23 de març de 2013

La crisi de l’economia capitalista s’aprofundeix i -com va passar amb sectors sencers d’Amèrica Llatina o de l’Àfrica fa anys- està deixant misèria, destrucció, emigració... al seu pas. El capitalisme financer imposa la seva lògica a la resta de la societat: tot per a la banca, misèria i gana pels treballadors/ es. Als països europeus més afectats com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya, enfront dels durs plans d’ajust, no apareix una alternativa encara que s’estenen les exigències. La disjuntiva és pagar a la banca (o rescatar-la) i els duríssims plans d’ajustaments que això comporta o no pagar i dedicar els diners a les necessitats de la població. El 22 i 23 del passat mes de març es va reunir a Tunísia una trobada d’organitzacions de l’esquerra contra el deute. La trobada estava organitzada pel Front Popular de Tunísia, en el qual hi participaren 13 organitzacions de l’esquerra tunisiana, per compartir el debat amb altres del Marroc, Algèria, Egipte, Síria, Grècia, Itàlia, Portugal, França, Bèlgica i, per l’Estat espanyol, Izquierda Unida, Esquerra Anticapitalista, Sortu, CUP i Lluita Internacionalista.

Es van presentar tres informes sobre les conseqüències del deute a Tunísia, Egipte, Grècia, Portugal i Espanya. Els efectes del pagament del deute en tots aquests països han estat terribles sobre les classes treballadores: acomiadaments a milers, caiguda de salari, desnonaments, augment d’impostos directes, destrucció del sistema públic de sanitat i educació... D’aquesta forma milers de milions cada any surten del salari directe i indirecte dels treballadors/es per anar a les arques del sistema financer i a les grans fortunes. La conseqüència de l’ajustament és un enfonsament progressiu del teixit econòmic. La jornada va abordar la qüestió de com fer front a aquesta xacra i robatori social massiu.

El debat sobre el deute il·legítim i l’auditoria

La resolució final i la política defensada amb un temps especialment ampli per Eric Toussaint, -economista belga del Secretariat Unificat de la IV Internacional (l’organització internacional d’Izquierda Anticapitalista i Revolta Global)- van centrar la lluita contra el deute en la necessitat d’establir una auditoria per definir el seu caràcter, i concloure quina part del deute és legítima o il·legítima. A partir d’aquesta definició, es planteja una política de rebuig al pagament del deute il·legítim.

Però quan parlem de deute, no només analitzem la destinació dels diners que demanem prestats, sinó com es crea com a conseqüència - com es demostra en els quadres aquí recollits- de polítiques neoliberals realitzades pels governs en els anys 90 i 2000 i que van enfonsar les finances públiques, obligant als estats a recórrer a l’emissió de deute. Això es va fer per diferents mitjans: 1) aplicar reformes fiscals per fer caure les cotitzacions patronals i les relacionades amb els beneficis empresarials i el patrimoni de les grans fortunes; 2) es van afavorir polítiques d’evasió fiscal i frau (encobert com les SICAV 3); i 3) en els mecanismes d’usura establerts pel finançament del deute, doncs els bancs passen per la barra lliure del Banc Central Europeu prenent els diners públics al 1% aproximadament i es permeten especular amb les necessitats de finançament dels estats per col·locar els préstecs al 6, 7% o més. Així doncs els treballadors/as no devem sentir-nos obligats a respondre per polítiques que es van fer contra nosaltres.

I, efectivament també cal abordar el capítol de com s’han gastat els diners obtinguts de préstecs en deute públic: 1) al servei de polítiques de sanejament de sectors públics per privatitzar-los; 2) emprant quantitats immenses de diners públics pels plans de rescat de la banca que van disparar el dèficit públic; i 3) les despeses en capítols que no reverteixen en el conjunt de la societat. Sent això d’aquesta manera, com i qui discrimina quina part dels diners prestats -i a qui- és legítim retornar i en quina quantitat? El tema de l’auditoria avui dia ens col·loca en un garbuix de discussió. Nosaltres simplement posaríem fora de perill –com en la nacionalització de la banca- els dipòsits petits de particulars, però la política ha de ser avui el no pagament del deute.

No rebutgem el tema de l’auditoria en principi, però aquesta no es pot convertir en el centre de la política respecte del deute. Fa uns anys es va començar a parlar d’auditar quan el tema del deute no estava en les mobilitzacions populars contra les retallades i plans d’austeritat, aleshores podia ser un instrument de popularització del problema? Doncs probablement sí, però les polítiques d’austeritat són avui directament responsables de retallades massives en prestacions i serveis públics, d’acomiadaments de treballadors públics. Avui, l’elecció entre pagar o no pagar el deute ja està sobre la taula i no es pot deixar per a un suposat procés d’auditoria. Pensem que la consigna de l’auditoria simplement va un pas per darrere del que ja s’està exigint al carrer i que la consigna del no pagament pot ser ja assumida sense problemes en les mobilitzacions.

Al llarg de la discussió van anar apareixent nous adjectius per delimitar noves parts del deute, com el cas de “deute odiós” o “deute colonial”, segons fos el deute contret per dictadures per a mantenir-se en el poder o com a conseqüència de la dominació colonial que pateixen alguns països. Està bé que utilitzem aquests termes per enfortir el rebuig dels treballadors a assumir el deute, però no per fer-ne discriminació. Per exemple en el cas de Tunísia la suma majoritària del deute no és la que va contreure Ben Ali, sinó la desenvolupada en els dos anys posteriors a la revolució, per la política dels islamistes al govern. Aleshores?

El principal argument en defensa de l’auditoria és que no cal caure en l’acusació que no pagues el que deus. Però aquest argument té molts problemes. En primer lloc perquè quan cal procedir als pagaments cal triar clarament entre la prioritat de la gent o el pagament als bancs, al marge del caràcter del deute. La resposta al pes del deute i la política d’austeritat no es basa en precisions morals, o en tot cas parlem d’una altra moral. És immoral dedicar diners a pagar a grans bancs quan les necessitats vitals de la gent estan sense resoldre. El no pagament del deute neix de les urgents necessitats socials a les que cal donar resposta, neix de la necessitat de mobilitzar sobre la base d’això, no neix pel debat entre intel·lectuals o al parlament.

N’hi ha prou amb mesures radicals dins del capitalisme o cal trencar amb ell?

La discussió de fons amb Toussaint és si es pot sortir de la crisi amb una mesura de reformisme radical o són necessàries polítiques anticapitalistes. Ell argumenta els exemples d’Equador o Islàndia, o d’Argentina de fa uns anys: es poden fer coses que milloren la situació dels treballadors/es. Però el que no diu Toussaint és que el no pagament del deute -sense un conjunt de mesures directament anticapitalistes com són l’expropiació de la banca- ha suposat també la ruïna per a la població treballadora, sense resoldre el problema. Ho vam veure a Islàndia amb una terrible devaluació de la moneda que va empobrir sobtadament tots els treballadors/es, ho vam veure a Argentina i a Equador. Així doncs el més greu és que els arguments per a l’auditoria i el no pagament del deute il·legítim, tracten d’inscriure’ns en la reforma radical d e l capitalisme, per intentar c o n v è n c e r que no hi ha aspiracions revolucionàries en la lluita. I és just el contrari el que cal dir: que no hi ha futur dins del capitalisme, per això cal qüestionar el c a p i t a l financer, els g r a n s inversors, la política dels estats al seu servei.

El no pagament ha de ser la resposta obrera als plans d’ajust i sobre la base d’això organitzar la lluita. Que aquest debat sigui amb organismes com Ungís o amb la pròpia IU, que aplica retallades allà on governa (abans a Catalunya o Astúries, ara a Andalusia) i que no va aplicar una política anticapitalista pot tenir una raó de ser, però que sigui amb la direcció d’una organització que es reclama de la IV Internacional, a la que s’adhereixen Izquierda Anticapitalista o Revolta Global, ens sembla que és dissoldre la política revolucionària en el reformisme.

Finalment la resolució que va sorgir de les Jornades va ser essencialment la que recollia l’auditoria i el no pagament del deute il·legítim com a claus per lluitar contra el deute. Des de Lluita Internacionalista no signem el document final, encara que sí considerem que hi ha punts en els quals és possible treballar conjuntament.