«Sis mesos i unes quantes cimeres més tard, doncs, podem afirmar que pel que fa a la consulta el Govern no ha fet cap pas rellevant»
Avui fa set mesos de les eleccions del 25 de novembre. El resultat d’aquella contesa va ser especialment dur per Artur Mas: el president va jugar fort per aconseguir una majoria absoluta i va fracassar. CiU va guanyar les eleccions, però la federació va endur-se una clatellada monumental, perdent 12 diputats i quedant molt lluny dels seus objectius. Els resultats del 25N van certificar la puixança de les alternatives d'esquerres i sobiranistes i van convertir Mas en un polític amortitzat. Tot i això, el moment especialment transcendent que viu el país ha donat al líder de CiU allò que en els videojocs es coneix com una “extra life”: una pròrroga. Aquesta última oportunitat s’anomena Pacte per la Llibertat, té com a principal valedor ERC i el seu líder, Oriol Junqueras, i el seu punt central és l'acord per convocar una consulta com a màxim l’any 2014.
Sis mesos és prou temps per fer balanç sobre els deures fets. I el cert és que, malgrat els gestos, la retòrica patriòtica i les metàfores marineres, els avenços pràctics per dur a terme la consulta han estat més aviat modestos. A hores d’ara el Govern català encara no ha presentat una petició formal a l’Estat espanyol per fer el referèndum. El Pacte per la Llibertat estableix que el Govern hauria de fer-ho abans d’acabar el primer semestre de 2013, però això sembla que no es complirà. Tampoc s’han fet gaires avenços pel que fa a la Llei de consultes populars, que com a molt d’hora es debatrà el mes de setembre. A més d'aquesta, el pacte preveu la tramitació de cinc lleis més per la “Transició nacional” –policia, funció pública, govern local, finançament local i llei de l’Aran- però ara com ara no són a l’agenda. Els avenços en hisenda pròpia han estat simbòlics i no inclouen ni l’assumpció de competències previstes en l’Estatut de Miravet. Els dos únics punts que s'han concretat són la (nova) declaració de sobirania aprovada pel Parlament i la creació del Consell Assessor per la Transició Nacional. Sis mesos i unes quantes cimeres més tard, doncs, podem afirmar que pel que fa a la consulta el Govern no ha fet cap pas rellevant.
Hi ha altres àmbits, però, en què el Govern d'Artur Mas s’ha mostrat més actiu. Per exemple, en tot allò que fa referència a les estructures d'estat. Però no pas a la seva construcció... sinó a la seva destrucció. Parlem, per exemple, de la venda de l'empresa pública Aigües Ter Llobregat a la multinacional Acciona, operació feta barrim barram poc abans de les eleccions i impugnada ara per la justícia. O de l’atac frontal contra els mitjans públics catalans, matèria en què el Govern va de bracet amb el PP i que ha suposat el pràctic desmantellament de l’Agència Catalana de Notícies i la presentació d'un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio. Mentre la Generalitat prioritza el pagament metòdic i acrític a la banca dels interessos del deute (només aquest 2013 la cosa passarà dels 2.200 milions d'euros, més de la meitat de les retallades previstes), la tisorada dels serveis bàsics continua i no es compensa amb nous ingressos. Al marge de l’impost sobre dipòsits bancaris –impugnat per l’Estat–, la rebaixa del mínim exempt de l'impost de patrimoni aprovada el gener i un lleu increment en l'impost de transmissions patrimonials anunciat la setmana passada, el Govern ha decidit ignorar olímpicament totes les mesures fiscals de tall progressista incloses en el pacte amb ERC. Mesures que, mentre no arribi l'estat propi, podrien pal·liar en part la sagnia crònica del dèficit fiscal amb Espanya i només afectarien a les capes socials més enriquides. Paradoxalment, el Govern ha anunciat una dràstica retallada en l'impost sobre el joc –del 55% al 10%- per aplanar el camí als casinos de Barcelona World. En realitat, l'única estructura d'estat que el Govern ha reforçat els últims mesos és la policia: a la no supressió de les pilotes de goma s'hi afegeix la novetat d'una tanqueta d'aigua que farà les delícies dels reporters gràfics a l'hora de captar espectaculars imatges que de ben segur ocuparan les portades de la premsa de mig món. Una hàbil estratègia d'internacionalització del conflicte català.
El Pacte per la Llibertat, doncs, presenta un balanç més aviat pobre. I això hauria d'inquietar no només als dos partits que van signar-lo, sinó sobretot al president. Mas és ara com ara un walking dead, un zombi polític amb una única opció de supervivència: tirar endavant la consulta. Les lloances i elogis d'alguns republicans cap a la seva figura tenen un regust amarg: li donen aire en un moment de gran solitud, però al mateix temps són com el bes de Judes, presagi de la posterior crucifixió. ERC no podrà tolerar indefinidament les dilacions d'aquest executiu, i menys si això suposa empassar-se retallades inassumibles per a gran part del seu electorat. Al mateix temps, Junqueras tampoc hauria de caure en la trampa de les “eleccions plebiscitàries”, que no seran més que una nova fugida endavant cap a qui sap on. Això és un compte enrere i Mas no té alternativa. O el president fa un pas endavant durant els pròxims mesos o enfila el camí de la defenestració política. Si la dreta nacional no pot o no vol liderar el procés, però, el millor que li pot passar a aquest país són unes noves eleccions i l'emergència d'una nova majoria política –inevitablement plural, d'esquerres i sobiranista- que entomi el repte.
Sis mesos és prou temps per fer balanç sobre els deures fets. I el cert és que, malgrat els gestos, la retòrica patriòtica i les metàfores marineres, els avenços pràctics per dur a terme la consulta han estat més aviat modestos. A hores d’ara el Govern català encara no ha presentat una petició formal a l’Estat espanyol per fer el referèndum. El Pacte per la Llibertat estableix que el Govern hauria de fer-ho abans d’acabar el primer semestre de 2013, però això sembla que no es complirà. Tampoc s’han fet gaires avenços pel que fa a la Llei de consultes populars, que com a molt d’hora es debatrà el mes de setembre. A més d'aquesta, el pacte preveu la tramitació de cinc lleis més per la “Transició nacional” –policia, funció pública, govern local, finançament local i llei de l’Aran- però ara com ara no són a l’agenda. Els avenços en hisenda pròpia han estat simbòlics i no inclouen ni l’assumpció de competències previstes en l’Estatut de Miravet. Els dos únics punts que s'han concretat són la (nova) declaració de sobirania aprovada pel Parlament i la creació del Consell Assessor per la Transició Nacional. Sis mesos i unes quantes cimeres més tard, doncs, podem afirmar que pel que fa a la consulta el Govern no ha fet cap pas rellevant.
Hi ha altres àmbits, però, en què el Govern d'Artur Mas s’ha mostrat més actiu. Per exemple, en tot allò que fa referència a les estructures d'estat. Però no pas a la seva construcció... sinó a la seva destrucció. Parlem, per exemple, de la venda de l'empresa pública Aigües Ter Llobregat a la multinacional Acciona, operació feta barrim barram poc abans de les eleccions i impugnada ara per la justícia. O de l’atac frontal contra els mitjans públics catalans, matèria en què el Govern va de bracet amb el PP i que ha suposat el pràctic desmantellament de l’Agència Catalana de Notícies i la presentació d'un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio. Mentre la Generalitat prioritza el pagament metòdic i acrític a la banca dels interessos del deute (només aquest 2013 la cosa passarà dels 2.200 milions d'euros, més de la meitat de les retallades previstes), la tisorada dels serveis bàsics continua i no es compensa amb nous ingressos. Al marge de l’impost sobre dipòsits bancaris –impugnat per l’Estat–, la rebaixa del mínim exempt de l'impost de patrimoni aprovada el gener i un lleu increment en l'impost de transmissions patrimonials anunciat la setmana passada, el Govern ha decidit ignorar olímpicament totes les mesures fiscals de tall progressista incloses en el pacte amb ERC. Mesures que, mentre no arribi l'estat propi, podrien pal·liar en part la sagnia crònica del dèficit fiscal amb Espanya i només afectarien a les capes socials més enriquides. Paradoxalment, el Govern ha anunciat una dràstica retallada en l'impost sobre el joc –del 55% al 10%- per aplanar el camí als casinos de Barcelona World. En realitat, l'única estructura d'estat que el Govern ha reforçat els últims mesos és la policia: a la no supressió de les pilotes de goma s'hi afegeix la novetat d'una tanqueta d'aigua que farà les delícies dels reporters gràfics a l'hora de captar espectaculars imatges que de ben segur ocuparan les portades de la premsa de mig món. Una hàbil estratègia d'internacionalització del conflicte català.
El Pacte per la Llibertat, doncs, presenta un balanç més aviat pobre. I això hauria d'inquietar no només als dos partits que van signar-lo, sinó sobretot al president. Mas és ara com ara un walking dead, un zombi polític amb una única opció de supervivència: tirar endavant la consulta. Les lloances i elogis d'alguns republicans cap a la seva figura tenen un regust amarg: li donen aire en un moment de gran solitud, però al mateix temps són com el bes de Judes, presagi de la posterior crucifixió. ERC no podrà tolerar indefinidament les dilacions d'aquest executiu, i menys si això suposa empassar-se retallades inassumibles per a gran part del seu electorat. Al mateix temps, Junqueras tampoc hauria de caure en la trampa de les “eleccions plebiscitàries”, que no seran més que una nova fugida endavant cap a qui sap on. Això és un compte enrere i Mas no té alternativa. O el president fa un pas endavant durant els pròxims mesos o enfila el camí de la defenestració política. Si la dreta nacional no pot o no vol liderar el procés, però, el millor que li pot passar a aquest país són unes noves eleccions i l'emergència d'una nova majoria política –inevitablement plural, d'esquerres i sobiranista- que entomi el repte.
