D’ençà de la Guerra dels Segadors i, sobretot, a partir de la imposició dels decrets de la Nova Planta, la unitat espanyola es fonamenta en el recurs a la violència. En aquest sentit, és com cal interpretar l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978. Malgrat la forta incidència dels episodis repressius, que mai han deixat d’amenaçar-nos, cal tenir en compte que la violència simbòlica ha estat i continua essent el principal recurs emprat per l’Estat espanyol per combatre els anhels de llibertat del poble català.
Justament, aquest procediment refinat és el que el 1624 va proposar el Conde Duque de Olivares, quan va redactar el Gran Memorial, en el qual donava una sèrie de consells al rei Felip IV perquè afermés el seu poder, imposant l’uniformisme de matriu castellana en els termes següents:
“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.”
Un altre exemple històric d’aquesta tendència a invisibilitzar l’espanyolització és la “Instrucción secreta” de José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716:
“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”
La guerra psicològica espanyolista cerca vèncer-nos sense que haguem presentat batalla, fent-nos acceptar de forma inconscient allò que ens hauria de revoltar.
L’anticatalanisme ha treballat a fons sobre la base del divide et impera. Simptomàticament, la seva persistent bel·ligerància contra la llengua catalana ha aconseguit que una part important de la comunitat catalanoparlant, de les organitzacions polítiques i de les institucions catalanes, s’inhibeixin o bé es “moderin” alhora de defensar la normalització efectiva de la llengua catalana.
Els atacs contra la llengua a les Illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent, a Catalunya i al País Valencià,qüestionen la unitat de l’idioma, neguen l’ús normalitzat del català i, particularment, cerquen la liquidació dels tímids avenços assolits en l’àmbit de l’ensenyament. Ben mirat, els nostres enemics tenen molt present i molt clara la dimensió completa de la nació, els Països Catalans, i la importància cabdal de l’idioma.
Cal que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. El problema no és Bauzá o que el Govern d’Aragó digui que parlem LAPAO. El problema no és que el Govern valencià ens prohibeixi parlar de País Valencià, ni tampoc ho és la funesta llei d’educació del ministre Wert. Aquí el principal problema és que continuem lligats a l’Estat espanyol i que continuem reproduint una mentalitat d’esclau.
Per això, ara que la consciència independentista s’ha eixamplat i que ja albirem la possibilitat de desempallegar-nos d’Espanya, cal que també fem l’esforç de descolonitzar els nostres cervells. Això vol dir que la futura República Catalana també ha de servir-nos per trencar amb la visió castellanocèntrica predominant, deixant les portes obertes a la vertebració dels Països Catalans i establint de forma irrenunciable que el català serà l’única llengua oficial.
