A quarts de deu del vespre, amb un fred que pelava i el característic vent reusenc, el públic del Parc Sant Jordi les estàvem passant magres esperant que parlés el company Sànchez Gordillo. La força de les paraules de l'Anna Gabriel, expressades amb la seva dolçor habitual, i la humilitat del trencador discurs de Josep Pàmies van amenitzar aquesta espera.
Per fi arriba el moment, el company andalús s'aixeca, bromeja en relació al fred, mig tremolant. No va trigar en escalfar-se, i és que no n'hi ha per menys. Especulació, manipulació, alienació, destrucció del territori, explotació, pisos buits... que el pobre sigui més pobre perquè el ric sigui més ric. Gordillo ja es pot treure l'anorac que li havien prestat. Desobediència, rebel·lia, dignitat; l'esclau de l'antiguitat alçant-se cridant "ja n'hi ha prou". Recorda les accions de l'estiu passat; els estan cosint a multes i els demanen anys de presó per repartir menjar a la gent que ho necessita i per ocupar finques rurals deshabitades. La gent que lluita cosida a multes i amenaçada amb anys de presó, mentre els grans lladres, els grans estafadors, són indultats o ni tan sols arriben a ser investigats.
Les paraules de l'Alcalde de Marinaleda ressonen, es projecten, són cops de puny contra les mentides del discurs dominant. La passió que emana l'ha fet entrar en calor, que fins i tot és capaç d'encomanar-nos. No és un acadèmic, el seu és un discurs humil, senzill. La veritat també és humil i senzilla. El que és complicat és rescatar-la de l'embull de mentides; els mitjans de comunicació hegemònics també són armes de destrucció massiva.
El missatge de Gordillo és clar: lluita de classes i revolució. Revolució a gran o petita escala com han fet a Marinaleda, com fa la PAH quan ocupa un edifici de pisos buits o com fa un grup de treballadors/es que formen una cooperativa i alcen una empresa que havia fet fallida. Però no es queda aquí. Gordillo és internacionalista i sent la lluita de les classes populars del món sencer com a pròpia, però té clara una cosa: la lluita pels nostres drets es reivindica des del propi territori. Tan evident és que formem part de la classe treballadora, com que formem part d'un poble, d'un territori, que té dret a reivindicar-se com a tal i a decidir.
Temps enrere les feministes van veure com els seus camarades posposaven com a secundària la lluita per la seva emancipació, aliant-se amb el patriarcat. Avui, companys i companyes anticapitalistes menyspreen l'alliberament nacional, no ja com a secundari, sinó com a quelcom a aniquilar, aliant-se amb la dreta rància espanyolista, encara que canviïn el roig pel morat.
Les persones no som primer una cosa i després una altra. Som homes i dones, de les classes populars o de les poderoses, i som fills i filles (natals o adoptives) d'un poble, d'una nació, d'una cultura. Com deia Gordillo, si de cas és la burgesia qui no té cap arrel, perquè només té butxaques!
Cada dia som més conscients que tenim dret a reclamar una sanitat de qualitat i universal, una educació pública potent, habitatges per a tothom, condicions laborals i salaris dignes. Igualment cada dia som més conscients del dret al propi cos, de la necessitat de repartir les tasques de cura. Afortunadament, aquestes reivindicacions coincideixen en el temps amb la del dret a decidir sobre el nostre futur com a poble, i no només a la CAC, sinó també al País Valencià i a les Illes, on l'ofensiva espanyolista és pur genocidi cultural.
Nosaltres no ens deixarem seduir pels cants de sirena de la burgesia catalana, perquè la sobirania que volem no només és nacional, sinó també alimentària, energètica, política i econòmica. Com tampoc ens deixarem portar pels cants de sirena de les servils cúpules sindicals. Ara, aquells i aquelles que de debò aposteu per la lluita de classes, que creieu en l'internacionalisme de les classes treballadores, heu de decidir si voleu lluitar al costat del poble d'aquests Països Catalans, formant-ne part, i sentint-vos-en part d'una vegada per totes, o aliar-vos amb la dreta espanyola que s'aferra a la inconstitucionalitat del dret a decidir, ignorant que la lluita per l'alliberament no és res més que això: la valentia de lluitar exercint la desobediència.
