Qui parlarà LAPAO?

L’últim estirabot de la dreta espanyola ha sigut atacar la llengua pròpia dels catalans. Per decret de les Corts d’Aragó, allò que es parla a la Franja de Ponent no és català sinó LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental). Un acord, fruit del pacte entre el PP i els regionalistes del PAR, mogut per la obstinació de desvincular la llengua catalana d’una realitat comuna amb l’objectiu que desaparegui o, com deia l’escriptor de Sueca, Joan Fuster, que acabi convertida en un mer “reducte folklòric”.

La mateixa estratègia l’aplica el PP de València en permetre que TV3 s’emeti al País Valencià sempre i quan aquesta part del territori se’l denomini “Comunitat Valenciana”, fet que implica despullar-lo del caràcter que li confereix formar part d’un àmbit cultural i històric que es prollonga de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En aquest procés d’esquarterament, els aragonesos segregacionistes ja han inventat un diccionari que estableix un lèxic diferent del català per justificar el canvi de nom de l’idioma. Exactament el mateix que va fer l’expresident de les Corts Valencianes, Vicente González Lizondo, quan a mitjan dels 90 va crear una nova nomenclatura pel valencià, per així justificar la idea segons la qual la llengua que es parla més enllà de Tortosa res té veure amb el català.

Si a l’Aragó, el PP i el PAR han creat el LAPAO “perquè els nostres aragonesos de la Franja no parlin allò que els diuen que parlen”, els blavers de Lizondo i companyia van utilitzar un argument similar per negar la tesi que la ciència i la comunitat universitària ha reiterat per activa i per passiva: el català és una llengua romànica parlada per més d’11 milions de persones a Catalunya, al País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent, la ciutat de l’Alguer, la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.

Més enllà d’aquesta mutació nominalista, que persegueix acabar amb l’espai lingüístic català, el més greu és l’objectiu últim que hi ha darrera de l’operació. Perquè, si el canvi de nom servís per normalitzar el LAPAO, alguna cosa hauríem aconseguit. El problema rau en què els promotors d’aquest suposat idioma propi de l’Aragó oriental són els primers que ni el parlen, ni el promouen ni estan interessats en garantir-ne el seu ús en l’àmbit acadèmic i institucional.

Són els mateixos que, al País Valèncià, no usen el valencià ni faciliten la seva presència normal als diferents nivells de la vida social. Uns i altres, en un exercici d’autoodi malaltís, només parlen, usen i promouen el castellà, mentre minoritzen el coneixement i la promoció dels seus idiomes originals a les escoles o mitjans de comunicació.

Així doncs, fora del propòsit que amaga l’espanyolisme recalcitrant, la clau està en voler la supervivència del LAPAO, tenint en compte que una llengua –sigui quina sigui– desapareix tan bon punt els seus parlants deixen d’utilitzar-la. Per a molts obstacles que hi hagi, doncs, l’important és que la polèmica serveixi perquè el LAPAO es reivindiqui i ocupi les esferes que abans no tenia amb la burda excusa que, sota el nom del català, el catalanisme imposava la seva identitat als aragonesos.

Si això es produís, en un acte d’autoestima dels ciutadans de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca o el Matarranya, el LAPAO prendria posicions i posaria en evidència, com la fruita quan madura, que és la mateixa llengua dels habitants de l’altre costat de Ponent. Només cal transformar aquest acte reaccionari en l’oportunitat per fomentar la cultura, l’estima per la terra i la difusió d’una llengua que, si es normalitza, trobarà finalment el seu encaix natural.