El 28 de Maig de 1911 es va produir un dels tirotejos més sagnants de la primera part del segle XX a Catalunya entre un grup carlistes i un altre de lerrouxistes.
El 1911 els carlistes catalans ja feia un any que anaven sols després de la dissolució de la coalició Solidaritat Catalana, en la que els carlistes s’havien unit amb els catalanistes conservadors, els republicans nacionalistes i federalistes i els separatistes, cosa que havia fet que s’acostessin al catalanisme modern. Però al tornar a anar sols va tornar a ressaltar el tradicionalisme d’alguns dels seus elements. Miquel Junyent era el principal líder a Catalunya i s’apropava al catalanisme conservador regionalista de la Lliga. L’extremeny Dalmacio Iglesias, que també era un dels líders carlistes a Catalunya, en canvi no era tant partidari d’incrementar el catalanisme carlí més enllà dels conceptes tradicionals. En el futur això provocaria una escissió però en aquells moments encara anaven junts amb un concepte de catalanisme catòlic i foral. Això sí, l’us de la llengua catalana tant en mítings com en escrits era general, així com el seu accent en la personalitat pròpia de Catalunya.
El Partido Radical Republicano de Lerroux creat el 1908 sorgit de la escissió amb els republicans catalanistes el 1906 i que intentava promocionar l’anticatalanisme obrer, havia perdut la major part de la seva força a Catalunya a causa del rebuig que rebien dels anarcosindicalistes catalans que, ja des de 1907, l’havien vist com el gran farsant per a la classe obrera catalana a la que en principi havia seduït amb el seu discurs radical. Els enfrontaments entre anarcosindicalistes i lerrouxistes, així com la expulsió de lerrouxistes de Solidaritat Obrera, havia fet que els que encara eren seguidors de Lerroux fossin l’extracte més inculte i espanyolista de la classe obrera a Catalunya. Alguns policies, militars i funcionaris espanyols també eren seguidors de Lerroux atrets pel seu anticatalanisme. El partit de Lerroux acabava de ser rebutjat inclús per la coalició Republicano-Socialista a nivell estatal, formada per republicans espanyols i el PSOE, al considerar als lerrouxistes uns farsants, uns demagogs i uns estafadors, ja que alguns regidors seus havien set demandats per corrupció a l’Ajuntament de Barcelona.
Amb tot això s’arriba al 28 de Maig de 1911 en que els carlistes organitzen un míting a Sant Feliu de Llobregat, amb Miquel Junyent i Dalmacio Iglesias com a principals oradors. Els lerrouxistes del Partido Radical volen donar un cop d’efecte i organitzen un míting el mateix dia a Sant Feliu de Llobregat que increïblement és autoritzat, tenint en compte lo antagònic i violent dels dos moviments. Els mítings estaven programats amb una hora de diferència en dos llocs relativament llunyans.
Aquell dia els lerrouxistes incrementaren les seves expressions anticlericals i republicanes espanyolistes per atacar el discurs monàrquic carlista, foral i catòlic del Partit Carlista. De fet tant els nacionalistes catalans d’esquerres com els sindicalistes revolucionaris ja consideraven els dos grups desfasats i fora de lloc, tot i això eren dos grups molt violents. Això si, Lerroux no va anar al míting, com sempre atiava als seus correligionaris però desapareixia quan s’ensumava perill. En el seu lloc hi envià a Emiliano Iglesias, la seva ma dreta a Catalunya.
Els lerrouxistes havien acabat el míting una hora abans i es disposaven a anar a l’estació de Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, en manifestació escortats per la policia i de manera pacífica respectant el que havien pactat amb les autoritats. En un moment donat es van creuar amb un grup de 4 o 5 joves de les joventuts carlistes que eren fora del míting una mica despistats i desconeixedors de la marxa lerrouxista cap al l’estació. Un grup de lerrouxistes els increpa i li treuen la boina carlista a un dels joves i li trepitgen mofant-se de ells. Els joves carlistes van corrent cap al míting carlista i informen del que els ha passat amb la boina. Immediatament dotzenes de carlistes abandonen el míting i van fent un rodeig cap a l’estació de Sant Feliu fortament armats amb fusells i pistoles per emboscar als lerrouxistes. S’olora la tragèdia.
Quan els lerrouxistes amb un nombre d’uns 500 estan arribant a l’estació, dotzenes de carlistes parapetats darrere arbres i desnivells del terreny comencen a disparar a discreció i a lo bèstia sense previ avís, contra els 500 lerrouxistes. Els lerrouxistes es dispersen aterrits i els que anaven armats, que eren bastants, responen també a trets. Segons testimonis els tiroteig va ser llarg i intents apropant-se a la categoria de guerra. Els policies i guàrdies civils, que eren uns 50, estaven desbordats i després de disparar al aire primer i contra els carlistes després, fugen corrent al caure ferits alguns dels seus elements.
Aprofitant que passava un tren, els lerrouxistes hi pugen en desbandada i quan el tren marxa el carrer és ple de cadàvers i ferits. El balanç oficial el primer dia va ser de 6 morts i dotzenes de ferits, molts d’ells greus.
El sis morts eren: Tres lerrouxistes; Antonio Pueyo, Josep Tauler i Manuel Baeta. Dos carlistes; Hilario Aldea i Miquel Esteve Guash. I un policia municipal; Jaume Majó.
Un dels morts carlistes, Hilari Aldea, no participà en el tiroteig i va morir linxat i apunyalat quan es trobava despistat a la estació de Sant Feliu i es va trobar amb els lerrouxistes que corrien en desbandada. També se suposa que l’altre carlista Miquel Esteve Guash va morir per trets de la guàrdia civil quan aquests intentaven a trets fer fora als atacants carlistes.
Els diaris tant de Catalunya com de tot l’Estat Espanyol van parlar durant setmanes d’aquest tiroteig. Els diaris catalanistes d’esquerres en general estaven indecisos de prendre posició a favor d’uns o altres ja que estaven allunyats dels dos grups. No obstant això, tots coincidien en anomenar l’atac carlista de “criminal”, donat que en aquell dia els lerrouxistes, a part de la provocació de la boina, no tenien intenció de causar aldarulls. Això si aquests mateixos diaris també atacaven als lerrouxistes en el sentit que recollien el seu fruit sagnant de la seva trajectòria espanyolista i violenta.
Els lerrouxistes, primer després dels atacs que havien rebut dels anarcosindicalistes, com el que costà la mort del lerrouxista Jaime Soteras protagonitzat per Salvador Seguí, els enfrontaments que havien tingut amb Solidaritat Catalana que els costà algunes baixes com la mort del lerrouxista Fulgencio Claveria i després dels atacs sagnants dels carlistes, van acabar intimidats progressivament i perdent la seva força violenta al carrer.
El discurs carlista va anar perdent progressivament seguidors entre les classes populars catalanes que s’integraven en el sindicalisme revolucionari, el republicanisme catalanista d’esquerres o, els més conservadors, en la Lliga Regionalista de Catalunya. Els carlistes van acabar reduïts a sectors acomodats i reaccionaris. Aquests, al voltant dels anys 20 poc tenien a veure amb les bases carlistes del segle XIX de gents pobres del camp català que donaven suport a l’ultraconservador i foralista don Carlos, perquè consideraven que el centralisme de la monarquia pseudolibeal, amb les seves amortitzacions fetes de manera barroera i caciquista , els matava de gana. Curiosament solien ser grups que creixien a Barcelona o rodalies quan els carlisme del segle XIX era bàsicament rural i van acabar participant en la violència patronal contra els sindicalistes.
De totes maneres la societat catalana era hereva directa de les guerres i contínues revoltes del segle XIX i no sabien resoldre quasi res sinó era a trets.
Lerroux va mantenir als anys 20 un suport teòric als anarcosindicalistes catalans, als que inclús els oferia alguns advocats, però amb les seves posicions polítiques al parlament cada cop més dretanes van posar encara més en evidència la seva postura demagògica i no va aconseguir recuperar cap suport del moviment obrer català cap al seu partit.
Evidentment a Lerroux se li va acabar veient la seva autèntica naturalesa quan entre 1933 i 1936 va ser president del govern espanyol governant juntament amb els ultradretans de la CEDA, participant en la brutal repressió contra les esquerres a tot l’estat després de l’Octubre de 1934 i donant suport al cop d’estat de Franco. El mateix podria dir del que quedava dels carlistes que, pel seu catolicisme i dretanisme van donar suport a Franco, pensant que respectaria els drets forals de Catalunya per donar-li suport, cosa que evidentment no va passar.
Aquest xoc sagnant entre carlistes i lerrouxistes el 1911, i que no va ser l’únic, representava l’enfrontament entre dos sensibilitats contraposades, el catalanisme foralista i ultracatòlic contra l’espanyolisme republicà i anticlerical. En el futur el republicanisme a Catalunya va ser majoritàriament catalanista amb el suport de gran part de la classe obrera catalana, sobre tot als anys trenta i el dretanisme ultraconservador fou bàsicament espanyolista cosa que demostrava el desfasament carlista i la demagògia antinatural de Lerroux el 1911. No obstant això com hem dit abans, la majoria de militants d’aquella època de totes les opcions polítiques a Catalunya, eren poc propensos al pacte i tenien una tendència a l’ús fàcil de la pistola, per això eren habituals aquests tirotejos.
