Diumenge passat va sortir a El Espectador una entrevista del jutge Baltasar Garzón, i durant la setmana aquest personatge arriba a Colòmbia. En resposta a aquesta entrevista i a tan il·lustre visita neix aquesta carta-article, amb ànim de fer justícia a la veritat, per a un mitjà de comunicació que sempre he considerat objectiu, plural i necessari en un país com Colòmbia (*).
Són molts, els amics llatinoamericans que, compromesos amb la causa de la memòria de les víctimes de les dictadures en els seus països, mostren la seva estranyesa pels avatars que ha acabat per assumir el "cas Garzón". No hi maquen, entre aquests amics, per afegiment, aquells que se sorprenen davant els recels i negativa que molts-més dels quals pogués semblar- hem mostrat a l'hora de donar suport al jutge que tanta tinta ha fet córrer en els últims anys.
Només en "El món al revés", d'Eduardo Galeano, un exjutge que té sobre les seves espatlles la pesada motxilla d'haver clausurat fins a 4 mitjans de comunicació al País Basc i d'haver ordenat mesures judicials contra dos més als Països Catalans que els van portar prop vora de la seva clausura (enviant fins i tot a la temorosa Guàrdia Civil i aplicant sense pudor la inhumana llei antiterrorista contra els seus treballadors) pot presumir de parlar, sense ruboritzar-se, de la suposada Llibertat de Premsa i / o de consciència.
Baltasar Garzón, a qui tant es lloa per aquestes terres, no només va tancar el diari "Egin", un dels diaris de major circulació (amb més de 70 mil exemplars) al País Basc i l'Estat espanyol, sinó també una de les ràdios més escoltades com "Egin Irratia". I ho va fer amb violència, ordenant la detenció de diversos dels seus periodistes, entre els quals el seu director Xabier Salutregi i la sotsdirectora, Teresa Toda. Tots dos, després de més de 12 anys de pallisses, trasllats, dispersió i tot tipus d'atropellaments, encara continuen a la presó.
El seu delicte? Molt simple: defensar la llibertat d'expressió i exercir el periodisme d'una manera crítica i objectiva. Però hi ha més, molt més, les instal·lacions del diari van ser ocupades per 300 agents de la policia espanyola, que fent ús de la impunitat concedida per Garzón van destrossar el mobiliari, i van robar part del voluminós arxiu, en el qual es trobava important material sobre els viaranys de caps policials i càrrecs polítics vinculats al narcotràfic i els esquadrons de la mort, (grups de paramilitars d'extrema dreta) que tant van terroritzar el poble basc. Aleshores overnava Espanya l'ultradretà José Maria Aznar, qui en ser informat sobre el tancament i atropellament contra "Egin" va declarar: "Creien que no ens atreviríem?".
Garzón es va caracteritzar sempre per obrir sumaris que després amb el temps han estat rebutjats per incorrectes Així va ser com va fer executar la clausura d'Egin el 1998, i anys després, el 2009 els tribunals van resoldre contràriament a l'anterior resolució, declarant que l'activitat del diari no era il·lícita, però esclar, a causa del temps transcorregut no va ser possible tornar a reobrir ni el diari ni la ràdio. No content amb això, temps després el jutge va carregar contra dues revistes d'informació general i d’àmplia difusió a tot l'Estat espanyol. Es tracta de "Ardi Beltza" (Ovella Negra), publicació que va clausurar, i "kale Gorria" (Carrer Roja), a la qual va acorralar de manera que va haver de tancar. Dues publicacions dirigides per Pepe Rei, un gran periodista que va aconseguir destapar nombrós casos de corrupció per part de funcionaris, així com xarxes de prostitució i de tràfic i desaparició de ciutadans, i denunciar càrrecs policials que es dedicaven a armar grups paramilitars tipus la Triple A, Batalló Basc-espanyol o els més coneguts Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). Un periodista, Pepe Rei, que va ser perseguit injustament per Garzón fins la sacietat, qui el va enviar a la presó en diverses ocasions, i allà va patir l'habitual maltractament a què són sotmesos la immensa majoria dels presos i preses basques condemnats per Garzón, que es compten a centenars. Pepe Rei, ha estat a més de periodista un bon escriptor, autor d'un llibre que hauria de ser de consulta per a aquells que avui lloen el jutge repressor: "Garzón, l'altra cara" de l'Editorial Txalaparta.
Garzón, l'home del gran ego, ha fet del xou mediàtic gairebé un ofici. El paradoxal és que els que elogien a la pàtria gran Llatinoamericana, molts d'ells militants de les causes populars i del moviment en favor dels DDHH, semblen no voler assabentar-se que és el mateix personatge que va assessorar l'expresident colombià Álvaro Uribe Vélez. Només cal llegir el que van declarar nombroses comunitats indígenes del Cauca: "Ens dol que hagi estat Baltasar Garzón qui hagi avalat en un primer moment el procés de reenginyeria paramilitar, anomenat desmobilització, per la seguretat democràtica d'Alvaro Uribe Vélez, afirmant que era un model de justícia.
Garzón va ser durament criticat pel diari mexicà La Jornada (en un article editorial de la seva directora Carmen Lira) després d'haver intentat interrogar il·legalment deportats bascos en una presó de DF. És la mateixa persona que els seguidors d'Hugo Chávez van acusar d'"ingerència" per donar suport a la oposició veneçolana de forma reiterada, criticant la suposada falta de llibertat d'expressió a Veneçuela, mentre de tornada a casa ell mateix seguia tancant més i més mitjans de comunicació . El mateix Nicolás Maduro, llavors ministre de Relacions Exteriors, va declarar que el jutge era un "covard i mentider", que obeïa instruccions del govern espanyol i del seu (llavors) amic Aznar, que va donar suport al cop d'Estat a Veneçuela el 2002.
Una altra editorial de La Jornada parlava de Garzón com un personatge "ple de contrastos i clarobscurs". El gran diari mexicà afirmava que Garzón a part de la seva cara més coneguda té una altra més deplorable, "la de perseguidor implacable i arbitrari de la llengua i la cultura basques en nom de la lluita antiterrorista". Per seguir afirmant: "... Fins i tot va arribar a perseguir judicialment al cor musical Euskaria, a qui va acusar de vincles amb la banda armada. En aquest context, s'ha assenyalat que Garzón va permetre tortures contra bascos acusats de terrorisme i que mai va atendre les denúncies corresponents".
Desgraciadament Garzón no pot parlar de drets humans, quan és el culpable que centenars de presos bascos estiguin podrint-se a les presons espanyoles i franceses, tot i denunciar, davant el mateix jutge, quan exercia d'amo i senyor del tribunal Audiència Nacional, (hereu directe del TOP; Tribunal d'Ordre Públic franquista) que havien estat brutalment torturats, amb mètodes que no tenen res a envejar als que van practicar els militars argentins, xilens, salvadorencs, guatemalencs o de qualsevol dels camps d'extermini o dictadura existent.
El jutge va escoltar una vegada i una altra, sense immutar-se, o el que és pitjor apel·lant a un comportament altiu i megalòman, com desenes de joves bascos, destruïts per la tortura, relataven-li les inocultables tractes a què els havien sotmès els policies i la Guàrdia Civil espanyola.
Són molts els joves que han estat torturats i dones que han estat violades sistemàticament per la policia i la Guàrdia Civil espanyola enviada pel jutge Baltasar Garzón, fets que organitzacions internacionals com Amnistia Internacional han denunciat any rere any.
Desgraciadament Garzón no pot parlar de víctimes del Terrorisme d'Estat, quan ell es va constituir en el mascaró de proa de la política repressora aplicada pels governs del PSOE i el PP, contra qualsevol ciutadà o ciutadana de l'Estat espanyol, però sobretot de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans i el País Basc, que exerceix el seu dret a la protesta. Allí estan per testimoniar els centenars de criminalitzats, judicialitzats i empresonats d'organitzacions legals de l'esquerra catalana, basca, gallega i fins madrilenya, que han passat per presó. Allà hi com a document audiovisual incontestable, la pel·lícula "Operació Garzón contra l'independentisme català", que relata l'onada repressiva ordenada pel jutge contra desenes de militants catalans just abans de les Olimpíades de Barcelona el 1992. Un documental que va guanyar fa pocs mesos el Festival de Cinema de nacions sense estat de Valparaíso a Xile, i que va impactar per mostrar la crua i dura realitat que va suposar el que tota una generació de l'esquerra independentista catalana va cridar l'Operació Garzón, amb les seves desenes de detinguts, torturats i exiliats ... alguns d'aquests detinguts fins i tot van arribar a l'intent de suïcidi per no poder aguantar més les repetides tortures que aplicava la Guàrdia Civil enviada per Garzón.
Seguint la pista catalana recomano llegir el nou llibre de la periodista Sònia Bagudanch, que demostra com Garzón sí que estava al cas de les tortures, com sempre van denunciar els torturats.
Els documents que surten per primera vegada a la llum pública contenen declaracions de detinguts on es denuncien les tortures i pallisses rebudes a què van ser sotmeses als i les detingudes durant el període d'incomunicació de la llei antiterrorista. En una d'aquestes declaracions es pot llegir: ... "Li van col·locar una bena als ulls i una bossa de plàstic, que anaven pressionant per la part posterior del coll, fins a sentir forts símptomes d'asfíxia. Després li van donar cops al coll, tipus karate, i cops de puny als testicles i en general a tot el cos. Amb una guia de telèfons li van donar cops al cap. Quan tenia la bossa al cap, el van empènyer contra la paret donant-se un bon cop a l'ull esquerre. Quan va arribar a Madrid, el van mantenir dempeus fins a 20 hores, tenint forts dolors a les dues cames ".
I seguidament, després d'aquest aberrant testimoni es pot llegir la signatura del detingut i del jutge Baltasar Garzón, segons ha llegit la declaració. Unes tortures per les quals Garzón mai va obrir cap diligència per investigar-les, tot i les múltiples denúncies dels detinguts. Al contrari, l'únic que va fer, malgrat l'estat evident de maltractament dels detinguts i de les seves denúncies, va ser tenir en compte les declaracions extretes sota tortura per part de la Guàrdia Civil per instruir un sumari que va implicar a desenes de persones de forma injusta. Dotze anys després d'aquella persecució, el 2004 el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, va dictar sentència condemnatòria per primera vegada en la història contra l'Estat Espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures, obligant-lo a indemnitzar les víctimes .
Desgraciadament, Garzón tampoc pot parlar de memòria històrica i reparació... només cal llegir les denúncies (perfectament documentades) de les lluitadora valenciana pels drets humans, Empar Salvador, qui va investigar juntament amb altres integrants del Fòrum per la Memòria del País Valencià, l'existència de milers de cadàvers d'assassinats pel franquisme i enterrats en fosses comunes a València. Empar acusa el jutge Garzón d'haver "cajoneado" i arxivat les denúncies que li van presentar, i d'aquesta manera provocar la paralització del que podria haver-se convertit en un megajudici contra el genocidi franquista. A més d'encobrir el que possiblement és la fossa comuna més gran d'Europa a l'actualitat, amb més de 20.000 dels nostres avis enterrats sota terra salvatgement per les urpes del feixisme franquista.
Que trist és contemplar com alguns sectors dels segments de l'esquerra, del moviment popular i de defensa dels DDHH d'aquesta Pàtria Gran Llationamericana que tant ha patit durant anys; dictadura, repressió, tortura, desaparició... prefereixin creuar durant aquests dies una frontera delicada: la que porta a endinsar-se en un món que obliga per igual a acceptar les regles que altres imposen i a defensar a qui, al cap i a la fi, no ho mereixen.
