Tota anàlisi de la situació política actual ha de començar per situar com a dada política més important dels darrers temps l’esclat de consciència política que s’ha produït al voltant de la manifestació de l’11 de setembre, entorn de la qual (i de tota la mobilització precedent) s’ha estès socialment la necessitat d’un Estat català independent i també la tensió col·lectiva a favor d’una «realitat política nova» que ha de ser aquest nou Estat. Aquest fet ha obligat tothom a moure’s, incloent-hi les institucions de la Generalitat i la majoria de grups polítics i d’entitats socials.
Aquest estat de coses s’ha reflectit fins i tot en un nombre important de mitjans de comunicació, de manera que n’ha resultat el fet que el debat independentista es trobi des de fa mesos al centre de la política. La vaga general del 14 de novembre no ha diluït pas aquest objectiu, sinó que ha contribuït a dotar-lo de continguts. La independència és concebuda més i més com una conquesta que ha d’ajudar a aconseguir un Estat més democràtic i més just socialment, fites polítiques i socials que la població catalana percep com a molt allunyades del marc polític espanyol actual. L’Estat català és una esperança ben viva per a amplis sectors socials.
Les maniobres de l’Estat espanyol i les darreres eleccions autonòmiques no han fet més que mantenir en un lloc central de la política l’objectiu de la independència, un objectiu que es troba actualment en un procés d’expansió creixent des del punt de vista social i geogràfic: nous sectors socials s’hi van afegint. I, una altra dada importantíssima: des d’arreu dels Països Catalans es dinamitzen iniciatives que tenen com a propòsit establir connexions sòlides amb aquest moviment ascendent, en la previsió de la Independència d’una part del territori nacional, que es veu possible en un termini pròxim de temps.
Llegir bé les eleccions
Les eleccions del passat 25 de novembre són la conseqüència de l’estat de consciència existent, amb totes les desviacions i confusions que acompanyen els processos electorals en moments de transformació. Què han demostrat aquestes eleccions, a grans trets? Dues coses fonamentals a la meva manera de veure:
-Que hi ha una majoria important de votants (més de dos milions) que són partidaris de l’exercici del dret d’autodeterminació.
-Que, al si d’aquest col·lectiu, les posicions favorables a les reivindicacions socials han guanyat terreny. El pes dels diputats de formacions que es consideren d’esquerra dins el bloc autodeterminista i dins el parlament també ha augmentat.
El descens de la influència de CiU és conseqüència d’aquesta consciència crítica de rebuig a les polítiques de retallades socials i també de l’existència d’un cert sentiment de desconfiança envers un partit que no s’ha distingit pas, en la seva història, per la solidesa ni la coherència de les seves conviccions. És aquest sentiment el que ha impedit a CiU de recollir el suport que havia esperat i el que l’ha portat a tenir una pèrdua de prop de cent mil vots,una fuga de paperetes que pot semblar menor però que, en un clima de creixement important de la participació, ha deixat en evidència aquesta manca de capacitat d’arrossegament de nous electors.
L’hemicicle té, doncs, una composició que mostra unes possibilitats més obertes d’acció política i d’evolució ja que els indicadors sociopolítics apunten a una tendència a l’augment progressiu de la influència de les posicions independentistes d’esquerra.
L’espanyolisme i el criptoautonomisme han volgut presentar el descens del suport a CiU com una derrota de la proposta independentista i també com un càstig a un suposat «aventurisme» de Mas. Aquesta valoració està mancada de fonament si tenim en compte les dades que hem exposat, però serà utilitzada per a intentar allunyar CiU, i sectors pròxims, del procés.
Cal insistir, doncs, en l’augment del suport polític a l’autodeterminació, com hem comentat més amunt, remarcant que aquest suport s’ha diversificat, i que globalment és més important que abans. Les posicions que han de rectificar les seves tesis són aquelles que centraven excessivament el procés en Artur Mas i en CiU, fent un enfocament monocolor i presidencialista -quasi messiànic.
La confusió d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns opinadors, els dies posteriors a les eleccions, és derivada d’aquesta concepció equivocada del procés, una concepció que cal continuar combatent amb energia si volem avançar políticament.
Reptes principals. I agents socials i polítics
El repte principal que el conjunt de l’independentisme ha d’assumir és la reivindicació del plebiscit d’autodeterminació en una data pròxima, és a dir, dins l’any vinent 2013. Retardar més aquest moment no tindria altre objectiu que l’estancament del procés. És cert que CiU podria tenir la temptació de recuperar terreny dilatant la data del referèndum, però l’obligació de l’independentisme és justament de no deixar refredar les coses i propiciar la consulta d’autodeterminació en el termini més breu possible.
No cal dir que, al mateix temps, cal treballar per a fer penetrar l’objectiu independentista al si de la societat catalana, arribant a tots els sectors, de manera que ningú s’hi pugui oposar per ignorància o desinformació. I també que cal fer arribar internacionalment informació abundant i precisa per tal de fer decantar l’opinió internacional a favor de la independència.
Les forces conservadores del nostre país estan mirant d’aturar la ruptura política de la independència amb l’excusa «del dia a dia», com si una cosa fos contradictòria amb l’altra, i no pas, com és el cas, una clau fonamental per a resoldre la situació. Sense independència anem a la ruïna a curt termini. El «dia a dia» avui ja és l’«Estat independent». Pensar que aquesta ruptura s’ha de fer de manera gradual i sense cap mena d’enfrontament amb el poder de l’Estat espanyol és un error derivat de la ideologia conservadora, que amaga indecisions internes i concessions a tendències dilatòries.
Ens trobem, des de tots els punts de vista, en una cursa contra el temps, en la qual, tant el poder espanyol, com els sectors conservadors de Catalunya-Principat, tenen com a arma principal les maniobres de dilació que hem apuntat, amb les quals esperen poder produir un doble efecte: l’escanyament econòmic en la política de cada dia; i el refredament i la desorientació de una part creixent dels sectors favorables a la independència.
D’altra banda, cal preveure que les burgesies internacionals –supraestatals-, no es troben exactament en aquesta situació ja que el seu interès, en la fase actual del capitalisme, és sobretot el reflotament del sistema financer internacional per mitjà de les economies productives; i no sembla que hagin de ser excessivament favorables a l’ofegament econòmic dels Països Catalans dins un sistema espanyol en caiguda lliure. No és que les burgesies supraestatals siguin aliades de les classes populars catalanes, sinó que no tenen els mateixos interessos, a curt i a mitjà termini, que la burgesia i l’oligarquia espanyoles i això pot fer que, amb l’ajut dels sectors internacionals de les classes populars més avançats políticament, es puguin desenvolupar (com ja està passant) en l’opinió internacional, posicions favorables a la independència de Cataluny
Pel que fa a les classes dominants estatals, és probable que, paral·lelament a la dilació, hi hagi sectors que intentin alguna mena de concessió fiscal per tal d’atreure sectors de CiU cap a un pacte espanyolista (de defensa de l’Estat espanyol), però tot fa pensar que ni les oligarquies parasitàries espanyoles d’una banda, ni les bases favorables a la independència (dins CiU), ni l’entorn majoritari independentista, els ho permetin amb gaire facilitat.
És per això que cal accelerar al màxim el procés, de tal manera que no hi hagi espai per a la marxa enrere. Des del punt de vista de la nostra força interna, del conjunt del moviment independentista, caldrà vetllar perquè els sectors més febles ideològicament (els sectors de la mitjana i la petita burgesia catalanes més influïts per la ideologia burgesa i l’idealisme) no caiguin en els diferents episodis de depressió, desànim i confusió a què ens aniran induint cíclicament les nostres classes dominants.
En un espai social pròxim, cal assenyalar que la desintegració de les mal anomenades «classes mitjanes» està portant també a un altre fenomen important a remarcar que influeix de retruc al si d’alguns sectors de l’Esquerra Independentista en forma d’una cert deixatament ideològic. El fet és que alguns sectors incorporats a l’independentisme recentment no posseeixen un fonament independentista i es deixen portar per un verbalisme revolucionarista que limita la seva incidència al si de sectors populars amplis. Cal que tinguem clar que alguns comportaments no són el resultat d’una evolució natural de la consciència de les classes populars desenvolupada socialment, sinó que són l’expressió d’ideologies individualistes i postmodernes pròpies de la desorientació motivada per diferents fenòmens de desclassament
És en aquesta mena de situacions socialment «líquides» que les organitzacions de les classes populars prenen la seva importància primordial com a instruments d’enquadrament i de formació en el camí de la «reconstrucció» de la força política de classe, és a dir, com a expressió de les classes populars catalanes organitzades. La maduració de les organitzacions estratègiques, com els partits polítics de combat, i de les organitzacions de caire tàctico-estratègic com la CUP és del tot imprescindible. La CUP, seguint el camí de maduració que ha emprès des de fa uns quants anys, ha d’esdevenir l’organització referencial i d’enquadrament de tota la militància amb consciència nacional i de classe (sense límits d’edat ni restriccions per raons de caire cultural, simbòlic, etc.). La CUP no ha de tolerar formes d’espanyolisme o de tebior independentista al seu si, ni ha de permetre el desenvolupament del reformisme social postmodern ni del revolucionarisme infantilista. Cal, ara que ha assumit un grau més evident de responsabilitat representativa, que es converteixi en un referent de masses important i que superi plenament les temptacions de convertir-se en un còmode i innocu ghetto juvenil o «pseudoindignat» més.
L’articulació dels Països Catalans
La situació actual al Principat de Catalunya és cada dia més favorable a una articulació sòlida a nivell de Països Catalans. La forta influència de les posicions criptoautonomistes que marcaven, en el període immediatament posterior a l’11 de setembre, una dinàmica més tancada en el regionalisme (principatí i d’altres), s’ha afeblit i s’obren unes condicions més favorables per a avançar en el camí de l’articulació nacional.
Les condicions objectives són favorables al desenvolupament d’un procés parallel arreu dels Països Catalans. Les agressions contra la llengua i la cultura nacionals, tant a les Illes com al País Valencià, acompanyades d’una situació d’exacció fiscal i de retallades socials que es van endurint progressivament estan decantant els sectors més conscients políticament cap a posicions favorables a la independència política. Encara que en un primer moment aquest moviment sigui a favor del procés d’independència «del Principat», està consolidant col·lectius independentistes més i més influents, que segueixen aquest mateix camí, en aquestes regions històriques.
Els interessos econòmics, socials, lingüístics i culturals d’amplis sectors socials del País Valencià i de les Illes estan començant a quallar en diferents formes d’organització noves (com ara l’expansió de l’ANC a les Illes) que poden donar fruits a curt o a mitjà termini. Aquests avanços, combinats amb l’accentuació de la crisi econòmica dels sectors capitalistes més fonamentats per l’especulació urbanística, poden produir transformacions importants i accelerades del marc polític al llarg dels anys vinents.
En aquest punt cal obrir un parèntesi explicatiu per a evitar les confusions fàcils. Contràriament al que s’ha escrit en alguna ocasió, ni l’ANC ni Nosaltres els Fusterians, són l’expressió de cap mena de Front Patriòtic. Aquesta confusió deriva en part de no distingir tampoc entre els conceptes d’Estratègia i Tàctica. La tasca a favor d’una «Ruptura Democràtica per la Independència» és una acció de tipus tàctic protagonitzada per diferents sectors de les classes populars que malgrat no compartir, en el seu conjunt, l’objectiu socialista sí que defensen, a més de la Independència, un «Estat democràtic participatiu i just socialment» en una dinàmica de transformació política i social que porta a l’enfrontament amb l’Estat espanyol. És evident que la «Ruptura Democràtica per la Independència» no és la Unitat Popular, però n’és de manera evident una projecció tàctica respectede la qual els qui s’anomenen revolucionaris haurien de sentir, per poc polititzats que estiguin, el neguit i la necessitat revolucionària d’incidir-hi. Al seu torn, la CUP i la Unitat Popular, en general, representen (o haurien de representar) els sectors més combatius i organitzats; i també més conscients de les contradiccions i dels objectius des d’una visió de classe més clara i definida. El camp de la lluita política en les societats capitalistes modernes, ja des de fa més de cent anys, no és tan senzill com alguns simplificadors ho voldrien.
Pel que fa a la construcció dels Països Catalans, convindrà doncs que el procés independentista del Principat s’articuli de manera que l’evolució de la República catalana que hem de construir permeti la federació de les diferents regions històriques en un mateix projecte nacional que s’anirà construint de manera progressiva (d’una manera que ara podem percebre com a més accelerada del que podia semblar ara fa tan sols uns quants mesos).
Passos immediats en la ruptura institucional i en la concreció de continguts polítics
Pel que hem descrit fins ara podem comprendre que la urgència principal del procés en què estem immergits és la ruptura política que cal accelerar amb la convocatòria, dins l’any vinent a tot estirar, del referèndum d’autodeterminació.
De manera paral·lela, tal com diferents sectors socials ja estan començant a fer, cal que anem avançant en la definició de l’Estat que volem, definint quines han de ser les Bases Constitucionals del nou Estat i també el marc dels drets polítics i socials que ha de desenvolupar. La perspectiva de la construcció d’una República catalana independent, democràtica i social, que renovi a fons la societat tot promovent la participació popular i defensant les condicions socials de vida de les classes populars catalanes, ha de ser la nostra carta de presentació per a aglutinar les forces socials i polítiques necessàries per a emprendre la conquesta definitiva de la independència.
La garantia de tot plegat és, d’una banda, l’enquadrament de masses en formes d’organització de la Ruptura democràtica per la Independència; i, d’altra banda, la dinamització de la Unitat Popular per mitjà del reforçament de l’organització i de la consciència, al si del nou fenomen polític emergent del moment present, que és la CUP.
