La situació actual que vivim requereix un trencament total de l'status quo, en això tots hi estarem d'acord. A dia d'avui ens trobem davant una triple cruïlla (nacional, social i democràtica) que es tradueix en tres grans reptes, que permanentment són posats sobre la taula: la reclamació de respectar la lliure decisió del poble català, la necessitat de posar l'economia al servei de les persones i la recuperació de la democràcia per part del poble del segrest en que es troba per part dels mercats.
L'estat català és la solució?
Des de molts sectors es planteja que la solució a aquests reptes passa per la creació d'un estat català. I això és així? Amb la creació d'un estat català acabarem amb la crisi social? Recuperarem la democràcia?
La resposta a aquesta pregunta és complexa i depèn de molts factors.
Al meu entendre, la resposta hauria de ser NO si la creació d'un estat català és simplement el canvi de nom d'”estat espanyol” a “estat català”, mantenint les estructures i les relacions de poder actuals. La resposta és NO si la creació d'un estat català passa per tenir un exèrcit, una sanitat privatitzada, una escola i universitats al servei de les empreses, una democràcia basada en votar cada 4 anys i callar, i tantes i tantes altres situacions actuals que en una estructura estatal moderna ens trobem. L'estat català no serà la solució al triple repte que se'ns planteja si el procés d'autodeterminació ja fixa l'estació de destí, si des del minut 0 del procés ja es fixa que l'objectiu és “un estat català dins de la Unió Europea”.
Perquè la resposta sigui SÍ, perquè la creació d'un estat pugui ajudar a donar solucions als tres grans reptes que tenim davant, cal que fem tabula rasa. És necessari començar des de zero, replantejar-nos totes les relacions econòmiques, socials, laborals i humanes existents, sense apriorismes, ni dogmes prefixats. Cal discutir, reflexionar i plantejar-nos quin model d'economia volem, quins serveis públics han d'existir, quins tipus de relacions laborals s'han d'establir, etc., ja que estem creant una re(s)pública nova, estem creant una nova forma de govern i volem que estigui al servei del poble.
El desenvolupament del procés és clau:
L'autodeterminació és un procés, i com a tal té diversos estadis, diverses fases en que cal incidir-hi d'una o altra manera. Actualment vivim els primers passos d'aquest procés, vivim la fase embrionària d'aquest llarg camí. Justament en aquests moments és quan se senten les bases del procés, és quan es configuren les normes bàsiques i les formes d'actuació d'aquesta travessia.
Per tot això, s'ha de lluitar per aconseguir que el procés d'autodeterminació sigui: obert, on no es fixi d'avançada el final; col·lectiu, on la societat sigui l'avantguarda del procés i no els líders messiànics; transparent, res de fulls de ruta ocults i pactats a porta tancada entre membres de la casta partitocràtica; democràtic, les majories socials són les que han de determinar els ritmes i passos d'aquest procés; i participatiu, tothom ha de poder participar en igualtat de condicions i lliurement en el procés.
Només amb un procés obert, col·lectiu, transparent, democràtic i participatiu aconseguirem que la “independència sigui una eina per a construir una república d'obediència al poble i no als mercats, d'obediència al poble i no a la Caixa”, tal i com va defensar en Quim Arrufat al Parlament de Catalunya.
Avancem-nos i autodeterminem-nos cada dia:
Però, com a bons estrategues, hem de pensar en els següents passos del procés i avançar-nos als esdeveniments, ja que ells (els ideòlegs del “fem molt soroll per no canviar res”) ja saben com volen que sigui el futur i això passa per gestionar i controlar el procés d'autodeterminació i fer que no sigui un procés de canvi.
El seu procés d'autodeterminació consta d'una porta molt petita, molt poc oberta, on poques coses seran sotmeses a debat i és a nosaltres que ens toca obrir-la de bat a bat, ens toca rebentar aquesta porta i posar a debat tots els aspectes de la vida. Ens toca posar sobre la taula l'ofegament que vivim per un deute imposat i il·legítim, l'absència de democràcia, la problemàtica de l'esclavitud al treball, de l'educació prefigurada i la sanitat privatitzada, la manca d'habitatge digne i el control social que patim diàriament. Tots aquests aspectes, i molts més, s'han de sotmetre a anàlisi, discussió i reflexió durant el procés d'autodeterminació perquè sigui tot el conjunt del poble qui decideixi sobre cada un d'aquests.
Hem de treballar des de ja amb aquesta perspectiva, amb la perspectiva d'autodeterminar-nos dia a dia, de plantejar, construir i aplicar les alternatives socials, econòmiques i polítiques que tenim. Només així aconseguirem viure en un país lliure i en un futur digne i just.
