La Catalunya resistent (2006), de Robert Surroca, és un llibre de breus biografies de lluitadors independentistes que ja no són vius i que l’autor havia conegut compartint la militància independentista clandestina. Algunes trajectòries són dignes de novel·la i fins d’argument de pel·lícula. Però em van despertar molt més l’interès les vides d’uns dels resistents descrits que, per proximitat i una certa anècdota familiar, em van desvetllar més simpatia. Es tracta de Magí Colet (1909-1978) i de Josep Tramunt (1906-1996), sabadellencs d’adopció. Tots dos provinents de Nosaltres Sols! en la seva joventut, en els anys previs a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), i posteriorment vinculats al FNC durant els anys de la Dictadura.
Josep Tramunt va patir un atzarós exili a França, tancat als camps de refugiats i després perseguit pels alemanys. Fou detingut a Barcelona el 1941 per formar part del servei d’espionatge i pas de fugitius per als aliats: arran de la detenció d’una altra resistent, Teresa Aymerich, que feia de correu Figueres-Barcelona, a la qual la policia espanyola va torturar fins cremar-li els mugrons amb cigarretes, va ser detingut i durant els trenta dies d’interrogatoris li trencaren un braç i va patir lesions a tres vèrtebres. Molts anys després va anar a viure a Sabadell, on s’incorporà al Front Nacional de Catalunya (FNC) i va impulsar l’Assemblea Democràtica de Sabadell. Tramunt va conservar durant anys un puro que li va entregar un condemnat a mort la vigília de la seva execució, fins el dia de la mort de Franco, que se’l va fumar.
Magí Colet va patir l’encalçament de la Gestapo, ja que a l’exili va passar a formar part de la Resistència francesa, combatent els ocupants alemanys en accions de risc. Després, a finals dels anys quaranta, i gràcies a les gestions de Josep M. Marcet, l’alcalde franquista de Sabadell que feia els plens en català i jugava a timbes clandestines, va poder normalitzar la seva situació legal. Amb Marcet va establir una gran amistat, tot i la diferència social i la divergència política. Tanta que plegats havien anat a la presó de Burgos a visitar els comunistes sabadellencs empresonats. Una de les anècdotes de La Catalunya resistent explica que l’any 1950 un grup comandat pel maqui Josep-Lluís Facerias pretenia realitzar una acció mortal contra Marcet. Colet, que els va amagar les metralletes i uns paquets durant uns dies a la seva “barraca”, els va convèncer de la relativa bondat de l’alcalde Marcet, que havia donat feina a gent perseguida i havia tret gent de la presó. La torna d’aquesta història va ser que, quan la Guàrdia Civil va assassinar en una topada Toni Franquesa, un dels maquis de Facerias, va localitzar una carta amb l’adreça de Magí Colet, raó per la qual va ser detingut i interrogat. Fins que, a partir de les gestions de Marcet, va ser alliberat. Paradoxes de la vida.
Magí Colet té un carrer dedicat al seu nom a Sabadell. Va substituir el d’Hernán Cortés. Antoni Farrés, aleshores alcalde, va adreçar unes paraules de digna justícia en el dia que van col·locar les plaques amb el seu nom: …si un s’havia dedicat a massacrar indis, l’altre havia lluitat tota la seva vida per la llibertat d’un poble.
El nomenclàtor de molts pobles i ciutats dels Països Catalans, i concretament al Principat, han recuperat una minsa memòria digna de personalitats com Jaume Martínez Vendrell, Josep Vicenç Ballester, Josep Maria Batista i Roca, Francesc Layret, Anselm Clavé, Lluís M. Xirinacs o Frederica Montseny, persones que han aportat tant a les llibertats i la justícia, i un llarg llistat de literats, artistes i fills il·lustres del poble. Això tenint en compte que aquestes trajectòries de lluita pels drets, la identitat, el progrés i les llibertats no les han esculpides sinó juntament al costat de milers de persones anònimes que les van fer possibles.
Però encara resten molts noms de carrers per recuperar, molts dels quals van ser arrabassat i rebatejats per noms de militars espanyols, en molts casos de vertaders criminals, o bé la tirallonga de noms de carrers i places preses del santoral. Carrers de Barcelona que anteriorment (especialment durant la II República espanyola i la Guerra dels Tres anys) portaven els noms del literat Felip Cortiella (ara carrer dels Àngels), el del patriota Manuel Gonzàlez Alba (ara Ros d’Olano), Màrtirs de Xicago (ara plaça Canonge Rodó), els germans Farga Pellicer (ara Sant Pau), el pensador Fernando Tarrida Mármol (ara Sant Antoni)... que han passat a l’oblit absolut. Els pactes de la l’anomenada Transició van ser també els pactes de l’oblit i del punt final, perquè no es pogués recuperar tampoc la memòria col·lectiva.
Es tracta d’un aspecte a tenir en compte, especialment des del treball institucional. Una memòria negligida reiteradament pels partits polítics que s’autodefineixen d’esquerres i catalanistes.
Els nostres carrers encara arrosseguen el llast d’una memòria vergonyosa de tirans, reaccionaris i genocides: els nostres hernancortesos són els carrers amb els noms del general Pavía, Isabel II, Ferran VII, Pizarro i tants altres. Si es vol, d’integristes com el senyor Torres i Bages, desgraciadament habitual en altres poblacions catalanes. I tenim, encara, una tirallonga de carrers amb noms de sants i de verges. Ben bé podem dir que el nostre país no preserva la seva memòria, que més aviat vivim a les ciutats dels sants (i no tan sants).
