La Declaració de Sobirania, votada el 23 de gener de 2013 al Parlament de Catalunya, reconeix una part de la nació (el Poble de Catalunya) com a subjecte polític i jurídic sobirà. Aquesta afirmació qüestiona de soca-rel la Constitució espanyola i és, sense dubte, un punt d’inflexió conceptual rellevant per a poder dibuixar un nou escenari polític que ens permeti trencar amb l’Estat espanyol.
Ara bé, el detall del contingut de la Declaració de Sobirania és fluix, perquè plasma la correlació forces existent avui dia a Catalunya i l’hegemonia d’un eix de centre-dreta, que ha vinculat barroerament el “dret de decidir” a les seves polítiques d’austeritat i a l’adhesió a l’Europa del Capital (UE).
És lamentable que s’hagi obviat el marc nacional complet, els Països Catalans, fins al punt que no es fa cap referència als germans del País Valencià i les Illes, els quals ni tan sols se’ls esmenta en el recorregut històric del preàmbul de la Declaració de Sobirania.
En canvi, per tal d’acomodar ICV-EUiA i el PSC, ens trobem davant d’un text descafeïnat, amb mancances significatives que no podem passar per alt: enlloc es parla de d“independència”, de “nació” i fins i tot s’ha renunciat a referir-se a “l’estat propi”.
En aquest sentit, és normal que la CUP s’hagi expressat fidel als seus principis, mitjançant la fórmula del “sí crític”.
No obstant això, des de la CUP caldrà reflexionar si la crítica s’hauria d’haver plasmat d’una altra manera, atès que les abstencions sempre són difícils de justificar, i encara més quan la lectura de la votació de la Declaració de Sobirania es va fer en clau de Catalunya versus Espanya.
D’altra banda, la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista haurem d’aclarir com volem interactuar amb el moviment sobiranista. Penso que aquest aspecte és tant o més important que el que puguem fer al Parlament o als ajuntaments. Si fem com fins ara, està clar que CiU i ERC l’instrumentalitzaran i el faran servir com a una arma de pressió contra la CUP. Entenc que no podem fer l’orni davant del moviment popular més important de les últimes dècades i que a més a més aborda un dels nostres eixos estratègics: la independència.
Tot i que la Declaració de Sobirania és una afirmació retòrica, que encara no té cap plasmació real o jurídica, a partir d’ara entrem de ple en el nivell de la concreció del “dret de decidir”. Per tant, ara és quan de debò començaran les trifulgues i les contradiccions, ara és quan començaran a caure les màscares.
Els enemics del nostre poble només tenen un objectiu: dividir els partidaris de la sobirania per vèncer. Tot i que no podem menystenir les amenaces exteriors o el discurs visceral del PP, C’s o PXC, allí on haurem d’estar realment alerta serà davant dels intents de desmobilització popular i enfront de les maniobres obstruccionistes. Aquí el Sr. Duran i Lleida no està sol, també hi ha l’actitud camaleònica i dilacionista d’ICV-EUiA, dins de l’òrbita de la qual pul·lulen personatges de renom, com el Sr. Jiménez Villarejo, que nega obertament el nostre dret d’autodeterminació (I) i abandera la defensa del marc constitucional espanyol (II) en nom de la solidaritat i com a única garantia enfront de la corrupció i el neopotisme de CiU.
Sigui com sigui, als Països Catalans no hi ha res més revolucionari que posar els fonaments polítics per trencar amb l’Estat espanyol i el francès. Per això, les persones que volem avançar cap a una ruptura independentista, hem de tenir clar que aquesta no es produirà mai si depèn de molts dels polítics que van votar a favor de la Declaració de Sobirania.
Som on som gràcies a la resposta i a la mobilització popular, no pas per l’astúcia del Sr. Mas, que fa quatre dies encara pidolava el pacte fiscal, ni per l’estratègia d’ERC, que fins no fa massa encara anava de bracet amb el PSC-PSOE.
Així doncs, no tenim altre remei que sumar el màxim de forces i de gent per fer possible la independència nacional.