Durant la campanya prèvia a les eleccions del 25-N vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop el projecte de la Candidatura Unitat Popular. Tot i que ja tenia alguna referència de la bona feina que estaven fent als ajuntaments, em va agradar molt com el seu discurs, a través de reivindicacions i propostes coherents, combinava els 2 eixos sobre els que es desenvolupa la política catalana: el social i el nacional. I és que per la CUP, l’alliberament social i el nacional formen un tot indestriable.
Al seu torn, Artur Mas, en el seu discurs nadalenc, va venir a dir quelcom semblant: “no hi ha projecte nacional sense projecte social”.
Per un costat és sorprenent que 2 partits situats a les antípodes ideològiques puguin compartir part del discurs. No tant, però, si tenim en compte el fet que, des de l’11 de setembre, el govern de CIU sembla anar a remolc de la població. Primer va ser la convocatòria d’eleccions anticipades, després una campanya “messiànica” que pretenia aglutinar sense èxit la voluntat emancipadora que es va expressar als carrers de Barcelona per la diada i, finalment, fruit d’uns resultats electorals decebedors, un pacte amb ERC que, a través de la consulta, intenta portar a terme un procés sobiranista amb final incert.
I és que aquesta desitjable consulta (que la ciutadania s’expressi sempre és positiu), és un fi en si mateix o un mitjà? si és un mitjà, ho és per iniciar un procés alliberador o simplement per a que els mateixos de sempre es mantinguin al poder? Si una gran majoria dels ciutadans es posicionen a favor de la independència, que es farà? Es tirarà endavant peti qui peti o haurem de tornar a anar a morir com sempre a mans dels 12 jutges del Tribunal Constitucional? Són moltes les preguntes que es generen i poques les respostes que s’obtenen per part de la classe dirigent.
Ara bé, el que no es pot assumir de cap de les maneres és que, des del govern català, es vinculi l’actual precarietat social al fet que Catalunya formi part d’Espanya (idea molt utilitzada per part d’aquells que assumeixen lo de “la independència primer”). Des de la perspectiva nacional, perquè CIU té una llarga tradició pactista amb els diferents governs de l’Estat i, per tant, alguna responsabilitat amb l’actual situació de dependència vers Madrid. Des del punt de vista social, perquè CIU (com també el tripartit) ha estat l’avantguarda de l’austeritat aplicant de forma entusiasta, fins i tot abans que les imposés l’Estat, unes retallades de pèssims resultats per a l’economia i el benestar de la gent. CIU és qui ven, a les empreses dels seus assessors, recursos naturals com les aigües Ter-Llobregat o infraestructures com els pocs peatges rentables que encara no eren propietat de l’amic Salvador Alemany. CIU és qui destrueix el territori donant llicències per a l’extracció hidràulica a multinacionals energètiques o fomentant projectes faraònics insostenibles com el BarcelonaWorld que són més del mateix (totxo i turisme) en quant a la projecció econòmica del nostre país. CIU és qui reprimeix per mitjans diversos unes demandes socials que, malgrat expressar-se massivament als carrers (15M, 3 vagues generals en 2 anys...), no han obtingut cap consideració per part del govern. Segurament perquè, a diferència de la manifestació de l’11S, no les poden instrumentalitzar en favor dels interessos de partit.
Intentar atribuir les mancances socials dels catalans al govern de l’estat és menystenir l’esperit crític i els coneixements d’una població que cada vegada té més clar que l’actual situació socioeconòmica respon a un calculada estratègia de les èlits financeres europees i americanes (Banc Central Europeu, Bundestag, Goldman Sachs..) per transferir riquesa des de la majoria empobrida cap a la minoria poderosa. Mentre no es diguin les coses pel seu nom i no es proposin unes mesures (auditoria del deute, impagament del deute il·legítim, aplicació de polítiques econòmiques expansives per generar ocupació...) que, per més radicals (en quant afronten l’arrel del problema) no són menys necessàries, no ens en sortirem per molt fum i procés emancipador que ens venguin.
El que proposen és el que en diríem, col·loquialment i sense ànims d’ofendre a amants de lo aliè ni a practicants d’antigues professions, “canviar la puta per un lladre”. I no ens serveix.
Per sort, la irrupció de la CUP al Parlament i el creixement experimentat en les darreres eleccions municipals suposa un alè d’esperança per a aquells que ja no combreguem amb rodes de molí.
