La sentència del Tribunal Suprem espanyol d'ahir que desautoritza les actuacions contra TV3 de la Generalitat Valenciana obre la porta al retorn de les emissions. És una gran notícia. El 9 de desembre del 2007, d'amagat, tècnics del govern valencià van pujar, de nit, a tancar el repetidor de la Carrasqueta, que feia arribar el senyal de la televisió catalana al sud profund del nostre país. Fa ara, doncs, cinc anys que a Elx i a Alacant, al Campello i a Castalla van deixar de veure TV3. A aquella acció hi seguiria un estira-i-arronsa d'anys per anar tancant el senyal torre a torre. Fins que el 17 de febrer del 2011 Francisco Camps, aquell dement que ens feia de president, va aconseguir deixar-nos #sensesenyal.
Ens podríem haver rendit però no ho vam fer. Aquella agressió descomunal va ser l'inici d'una enorme mobilització arreu del País Valencià que va portar la reivindicació de TV3 a centenars de manifestacions i actes, que va fer que 651.650 persones estampàrem la nostra signatura en la proposta d'iniciativa legislativa popular Televisió sense Fronteres i que va fer que centenars d'ajuntaments i institucions valencianes emeteren resolucions en què reclamaven veure-la –un dels primers, per cert, l'Ajuntament de Castelló, quan l'actual president Fabra n'era el batlle.
Finalment la batalla s'ha tombat en el front judicial. No hem guanyat encara, però Acció Cultural del País Valencià ha aconseguit una sentència històrica del Tribunal Suprem espanyol que desmunta de dalt a baix l'actuació de la Generalitat i dóna arguments legals de sobres per recuperar la recepció de TV3 al País Valencià.
Com ja ho vam fer els anys vuitanta pagant els repetidors, al llarg d'aquests anys els valencians hem demostrat la nostra estima per la televisió de Catalunya. I ara que potser la tornarem a veure m'agradaria demanar a TV3 que ens estime més ella també a nosaltres. Perquè tant d'esforç de tanta gent de Vinaròs a Guardamar no ha estat compensat amb una atenció com la que caldria de Televisió de Catalunya, amb els detalls que tindríem dret a esperar d'una televisió que sentim com a nostra, amb la normalitat amb què esperaríem ser tractats,
ni que fóra per la fidelitat demostrada.
