(*Article escrit i enviat a publicar el 20 de novembre a un altre mità i que no ha vist la llum pública per motius que en són desconeguts)
I dilluns, què? Aquesta és la pregunta que moltes persones ens fem, amb independència de quina sigui la nostra opció de vot el proper 25 de novembre. Si no es produís una gran sorpresa, el nou Parlament de les 4 províncies estarà format en una mica més de dues terceres parts per forces que (si més no formalment) duen l’exercici del dret a decidir en el seu programa.
El sobiranisme ha viscut unes setmanes d’eufòria, lògiques després de la gran demostració de l’onze de setembre i encoratjades pel joc dels despropòsits en el bàndol unionista. Però en els darrers dies, els enemics de la llibertat del nostre poble s’han començat a espavilar; tant els de casa, encapçalats per unes elits econòmiques botifleres i alguns dels seus altaveus polítics, com els de fora, posant tot l’aparell de l’estat i els grans grups comunicatius al servei de l’unionisme.
No s’hi val, doncs, a badar. Si els i les representants electes sorgits de les properes eleccions volen realment ser fidels a la voluntat popular lliurement expressada, caldrà que ho demostrin ben de pressa. L’oportunitat històrica de forçar la ruptura amb el Regne d’Espanya reclama la convocatòria imminent d’un referèndum d’autodeterminació amb una pregunta clara, sense subterfugis, i que reculli dels diferents sensibilitats del sobiranisme, de l’estil “esteu a favor de la independència del poble català?”
Paral·lelament, però, és necessari sentar les bases sobre les quals aspirem a construir el nostre futur. Cal obrir un procés constituent que de manera democràtica, participativa i inclusiva defineixi un nou marc jurídico-polític independent que respongui als grans trets del model econòmic, social i de drets i llibertats que col·lectivament decidim per al nostre poble.
Un procés constituent que haurà d’abordar qüestions com la territorialitat, és a dir, el marc nacional dels Països Catalans. I no s’hi valen renúncies ni excuses. Cal forçar la ruptura allà on sigui possible... però tenint en compte en tot moment que estem construint un projecte per al conjunt del nostre poble, i preveient per tant mecanismes i estratègies per a l’articulació futura d’una República Catalana de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.
Caldrà també parlar de drets socials, de drets col·lectius i, per tant, de quin paper atorguem a l’economia. Sense sobirania econòmica la resta són paper mullat, i per tant, caldrà debatre de manera pública i oberta quines hauran de ser les línies essencials per a l’establiment d’un model econòmic que superi l’atzucac provocat pel xantatge de deute (és a dir, el robatori a gran escala que suposa la submissió als interessos d’un reduïdíssim grup d’especuladors) i que afavoreixi una economia de proximitat, tot garantint els drets a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, al treball, etc. al conjunt de catalanes i catalans.
I finalment (o potser primerament), caldrà definir de manera col·lectiva un model d’intervenció política basat en la radicalitat democràtica, que superi el caduc model d’una democràcia purament formal on les decisions importants es prenen en despatxos opacs i inaccessibles a la immensa majoria de la població. Caldrà trobar els mecanismes per acabar amb la corrupció, tant la legal (que segresta la voluntat popular a base del finançament a partits i de l’escandalosa promoció social i econòmica de càrrecs polítics), com la ilegal; per garantir la transparència i per fer de cada persona i cada col·lectiu, subjectes actius en la presa de decisions i en la construcció de la societat catalana del present i del futur.
...Tot això, és clar, si l’endemà del 25N no comencen les dilacions, els pactes entre bambalines i entre oligarquies, i no descobrim que tot plegat era una nova enganyifa, que en Duran ja ens havia avisat, i que en Rossell, en Lara, els Godó i companyia fan que “les gallines tornin al corral”.
D’una o altra manera, serà llavors l’hora del poble, l’únic protagonista possible d’una història amb final feliç. Un poble que, passi el que passi, haurà de seguir demostrant dia a dia i al carrer la voluntat (la necessitat) de construir un futur de justícia i llibertat.
