La independència de Catalunya és un fet. És un fet, perquè ja es debat la composició i la naturalesa de les seves estructures d'estat l'endemà mateix de la independència. Aquest debat no és un pas cap a la construcció de la República catalana, sinó que és ja la República catalana en construcció. La mateixa idea d'una Catalunya independent ja és al cap d'una majoria social suficient i, com deien els joves hegelians, «tot allò que és racional, és real». El moment és oportú, tota la resta és qüestió de voluntat política.
L'actual president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha declarat reiteradament que la Catalunya independent serà un estat «sense exèrcit». No seria pas, com molts mitjans de comunicació s'han encarregat ja d'explicar, el primer. Existeixen nombrosos precedents de països que han decidit prescindir de les forces armades i transferir-ne les responsabilitats a la policia i la guàrdia costera. És, per tant, una idea perfectament factible que a més convertiria a Catalunya en un exemple a seguir. Però la proposta d'Artur Mas depèn, i molt, del futur paper de Catalunya al món i de les seves aliances internacionals, un debat inexistent i que el viatge d'Artur Mas a Moscou el passat dimecres hauria de servir per començar a plantejar-nos.
Pràcticament tothom a Catalunya sap que la cúpula de CiU és –no s'han amagat mai– pro-atlantista i pro-israeliana. Si CiU seguís els passos del Partit Nacionalista Escocès i acceptés la integració de Catalunya a l'OTAN, la seva admissió obligaria al país a satisfer determinats requeriments, entre ells l'existència d'unes forces armades –l'única excepció dels seus 28 membres és Islàndia–, amb la qual cosa la proposta d'Artur Mas es convertiria en una altra promesa incomplida. Catalunya hauria de crear unes forces armades del no res i adaptar-les immediatament després a la nova estratègia de l'OTAN, que obliga a l'especialització dels exèrcits que en són membres perquè siguin perfectament útils als interessos geopolítics de l'OTAN i perfectament inútils per a la defensa del país (en teoria, perquè la resta de països membres prestaria la seva assistència en cas de conflicte). Així, l'OTAN ha obligat als exèrcits de les repúbliques bàltiques a especialitzar-se en descontaminació nuclear-biològica-química (Letònia), assistència mèdica (Lituània) i detecció i retirada d'explosius (Estònia). Tots els països de l'OTAN han de contribuir tanmateix amb un contingent de “tropes per al manteniment de la pau” i facilitar territori i instal·lacions a l'Aliança Atlàntica. Unes forces armades, i encara més unes forces armades integrades a l'OTAN, són un llast pressupostari del que tots els estats es ressenten a bans o després.
Si Catalunya fos membre de l'OTAN, tal i com plantegen molts sectors de la dreta sobiranista, s'alienaria dels anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, la Xina i Sud-àfrica), minvant la seva capacitat de maniobra en un món multipolar on les potències emergents disputen, amb èxit considerable, l'hegemonia dels Estats Units i on es formen progressivament diferents blocs geopolítics i econòmics, des del MERCOSUR (que compta amb l'Argentina, Brasil, l'Uruguai i Veneçuela, amb l'Equador, Xile, Colòmbia i Perú com a estats associats) fins a l'Organització de Cooperació de Xangai (que integra a la Xina, Rússia, Kazahstan, Kirguizistan, Tadjikistan i l'Uzbekistan).
Una Catalunya independent ha de ser-ho plenament, i això passa també per les seves relacions internacionals. La Catalunya independent hauria de mantenir una posició d'estricta neutralitat i potenciar la diplomàcia. Si existeixen precedents d'estats sense exèrcit, també n'hi ha d'estats que no són membres de l'OTAN a Europa, com Irlanda o Finlàndia. Catalunya no pot treure's els grillons d'Espanya per posar-se'n uns de més grossos: els dels Estats Units d'Amèrica.
