És un fet conegut que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC: www.assemblea.cat) està portant a terme, d’ençà del 30 de juny, una gens menyspreable activitat de mobilització amb el nom de Marxa cap a la Independència (http://marxa.assemblea.cat). El tret de sortida va ser el 30 de juny a Lleida, amb una manifestació i un acte que van comptar amb la participació de milers de persones, la mobilització més nombrosa dels darrers temps a Ponent. D’aleshores ençà centenars d’activitats recorren el Principat difonent l’objectiu independentista i organitzant assemblees territorials. Els contactes s’han estès també al País Valencià i a les Illes, on es treballa per a promoure-hi mobilitzacions en la mesura que l’objectiu independentista hi vagi prenent cos, com a objectiu de masses. L’objectiu de la Marxa és la difusió i l’extensió, una fita que mostra clarament que un dels elements importants de l’ANC és la seva voluntat d’implantació territorial.
En aquesta tasca s’ha comptat amb la complicitat dels ajuntaments independentistes. Per mitjà de la col·laboració de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) s’ha treballat en una expansió en paral·lel, de manera que, a mesura que creixen les assemblees territorials, també s’estenen els municipis favorables a la Independència, els quals han assumit la funció d’emplaçar les institucions regionals del Principat perquè prenguin part activa en el procés d’Independència.
La conclusió de tot plegat a curt termini és confluir en una àmplia mobilització l’11 de setembre vinent a Barcelona. L’ANC, amb el suport de nombrosos col·lectius i entitats, sindicats i partits, convoca a la plaça de Catalunya de Barcelona a una demostració de força en la qual es pretén visualitzar la voluntat del poble català a favor de la Independència i s’emplaçaran les institucions del govern regional català a prendre part activa en el procés d’Independència.La mobilització s’ha convocat sota el lema (ja fixat al Full de Ruta aprovat a l’assemblea del 10 de març passat) de “Catalunya, nou estat d’Europa”. En aquesta mobilització el protagonisme serà de l’ANC i de les seves assemblees, amb el suport de nombroses entitats i organitzacions del poble català.
No ens escapen les limitacions del disseny ambigu d’aquest procés, ja que és evident que hi ha sectors del “neosobiranisme” que conceben el pas a un “Estat propi” com una simple “transició” prenent com a model el nyap pseudodemocràtic que ens van encolomar després del franquisme; d’acord amb aquesta concepció continuista, voldrien convertir les institucions autonòmiques (sense variar les seves estructures semidemocràtiques, amb les mancances i seqüeles de corrupció que sabem que en pengen) en les institucions del nou Estat. En aquest model, la preocupació és la conservació dels càrrecs i de les estructures de poder, una pretensió que entra en contradicció amb el procés d’independència tal com s’està desplegant, amb participació popular, un camí que és indestriable de la construcció d’una nova estructura de poder plenament democràtica i participativa.
Ja hem escrit -des del moment de la Consultes sobre la Independència- que la clau de l’orientació del procés independentista a nivell de masses es troba en la mobilització i l’organització. Per damunt de les ambigüitats polítiques, conseqüència de la politització escassa de les bases aplegades recentment al moviment, i de la influència de la ideologia dominant en el conjunt, el que estem dirimint en l’arena política d’aquest moment és si el poble català serà capaç o no de mobilitzar-se de manera independent (tal com ho ha començat a fer d’ençà de les grans mobilitzacions de l’any 2006), és a dir, si sabrà dissenyar els seus objectius sense subordinar-los als interessos immediatistes i institucionalistes dels partits polítics que dominen en els parlaments autonòmics i estatals.
La contradicció principal del moment actual es troba establerta, doncs, entre els esforços dilatoris promoguts pels sectors institucionalistes (que tendeixen a anar ajornant sine die el seu posicionament amb reivindicacions il·lusòries com el famós pacte fiscal) i una dinàmica creixent de mobilització i d’organització que reclama accions clares i decidides en el sentit de la ruptura independentista.
Aquest 11 de setembre tindrà lloc una mobilització important a favor de la independència, davant la qual a cap partit o personatge ja no li serà possible de continuar mantenint les polítiques de dilació sense patir directament les conseqüències de cada defecció. Si volem que s’acabi la política de dilació cal que la deixem ben colgada i enterrada per l’allau imparable d’una gran mobilització.
Aquest 11 de setembre convé que sigui un èxit de participació i que el veritable protagonisme de la diada el tingui el poble organitzat, donant visibilitat a les assemblees territorials i sectorials de l’ANC (incloent-hi la presència del País Valencià i les Illes) i a les diferents organitzacions populars que s’hi sumaran, entre les quals caldria que prenguessin un lloc destacat les organitzacions de la Unitat Popular.
L’11 de setembre ha de ser un veritable punt d’inflexió en el procés cap a la independència que arraconi definitivament les maniobres de dilació.
