Escòcia, el camí de la llibertat

El referèndum convocat pel primer ministre escocès farà possible l’exercici de l’autodeterminació. El Secretari d’Estat per Escòcia ha anunciat oficialment que el govern britànic no posarà traves al procés i que acceptarà el resultat de la consulta. A la tardor del 2014 el futur serà en mans dels cinc milions d’escocesos. En aquest article descrivim el recorregut que ha seguit el país fins aquí. Apuntem els interrogant oberts sobre el procés independentista i el futur Estat. En darrer terme, analitzem les temptacions de quedar-se a mig camí. 

1. La clau històrica

Les relacions d’Escòcia amb el seu veí del sud, Anglaterra, han estat marcades pels conflictes bèl·lics però també per les aliances. Si avui la territorialitat del Regne Unit pot desfer-se sense massa estridències i per la decisió lliure d’una de les parts, és precisament per la base jurídica –el pacte– que va dur a la formació de l’Estat.

A començament del segle XVII Jaume VI, rei d’Escòcia, heretà també la corona anglesa. Les gestions del famós diplomàtic Robert Cecil ho havien fet possible. En un arranjament similar al que coneixem per “monarquia composta” entre Castella, la Corona Catalanoaragonesa i d’altres territoris en aquest mateix període, Escòcia i Anglaterra compartirien rei però mantindrien institucions i lleis diferenciades.

Aquesta avinença només durà un segle, ja que l’any 1704 el Parlament escocès votà el Tractat de la Unió, pel qual s’integrava en un nou Estat amb Anglaterra i Gal·les i que a partir de llavors seria denominat el Regne Unit de la Gran Bretanya. La mesura, aprovada en llibertat per un parlament d’antic règim, tenia un fort component econòmic. En aquell moment Escòcia estava afectada per una profunda crisi i, en canvi, Anglaterra explorava nous mercats a través de l’imperialisme. Escòcia suprimia el seu sistema monetari, l’aparell fiscal i la legislació mercantil, per bé que les lleis internes es mantenies intactes.

La unió fou ràpidament contestada pels jacobites, que també protestaven pel canvi de família regnant: els Hanover, que eren catòlics, mentre que Escòcia havia adoptat el rigor calvinista. Al nord del país, aquest moviment contestatari rebé el suport dels líders dels principals clans familiars, fet que provocaria una dura repressió cultura i lingüística. Fins i tot foren prohibits els tartan (els teixits que identifiquen cada clan) i els tradicionals sacs de gemecs. Els poders de Londres estaven decidits a eliminar la identitat local. Escòcia seria finalment pacificada i les seves elits anaren assumint el seu paper en el nou Estat.

Tal i com ha passat en d’altres casos, un dels mecanismes d’adhesió de les classes populars al projecte de l’Estat ocupant foren les guerres exteriors. En aquest sentit, i fent un salt en el temps, la Primera Guerra Mundial fou un moment clau. Afectada per una nova crisi econòmica i amb taxes d’atur molt altes, Escòcia envià més de mig milió d’homes al front. L’esforç compartit d’aquell exèrcit de reserva escocès i de l’anglès fou eficaç a l’hora de soldar els sentiments de les dues nacions.

La situació econòmica escocesa no millorà massa durant el segle XX. El Regne Unit havia sotmès el país a un subdesenvolupament crònic i la indústria resultava poc competitiva. Poc abans que l’Occident capitalista entrés en el període de crisi iniciat l’any 1973, es descobrien bosses de petroli i gas a les aigües escoceses del Mar del Nord. Els líders del país, avui, asseguren tenir el 70% de les reserves europees de petroli. Aquesta nova font de riquesa no evità que la desindustrialització del període 1975-1985 fos menys dramàtica que l’anglesa. Lentament, el país reorientà la seva economia cap als serveis en general i la tecnologia punta. El sector financer local també guanyà pes. Cal no oblidar que indústries com les del turisme o del whisky (que ha generat 800 milions de lliures esterlines el 2011) eren i continuen essent pols dinàmics per a l’economia.

En paral·lel, durant la dècada del 1970 prengué embranzida la campanya “It’s Scotland’s oil!”, que reclamava que els beneficis del petroli fossin reinvertits en benefici del país. De fet, aquesta reivindicació era un toc d’atenció per tal de reequilibrar el dèficit d’inversions a Escòcia. Les inversions públiques al Regne Unit encara ara s’estableixen mitjançant la fórmula Barnett, que només té en compte el pes demogràfic de cada regió i que és molt criticada pels nacionalistes escocesos i gal·lesos. Tal i com passa amb les balances fiscals a l’Estat espanyol, la fórmula sovint és objecte de debat als mitjans de comunicació.

En aquest mateix context, l’any 1979 noves reivindicacions forçaren el govern britànic a convocar un referèndum per sotmetre a votació els resultats de la Scotland Act. Aquesta proposta parlamentària plantejava una devolution o retorn de competències a un nou govern autònom. El referèndum se saldà amb un 51% (1.230.000) de vots afirmatius i amb un 48% (1.153.000) de negatius. Una esmena que havia estat introduïda a darrera hora establia que per ser aprovada la devolution es requeriria el suport del 40% de tot l’electorat censat. Aquest 51% de vots positius només representava, però, el 32% dels escocesos. L’autonomia havia d’esperar.

El Govern de Margaret Thatcher no féu noves concessions a les nacions perifèriques. Amb el retorn del laborisme al govern, l’any 1997, Tony Blair convocà un segon referèndum que finalment instituí el Parlament escocès un any després. Amb el trasllat a una nova seu projectada per l’arquitecte català Enric Miralles, la cambra seria coneguda com el Parlament de Holyrood. El nou govern autònom tindria totes les competències en educació, sanitat, agricultura i justícia i capacitat per modificar els trams dels impostos sobre la renda. En aquest mateix procés de descentralització també fou habilitat un govern autònom per a Gal·les que comptà, d’entrada, amb menys competències. [1]

2. Les forces polítiques del canvi

A Escòcia, els dos principals partits unionistes han tingut un comportament molt desigual. Durant la segona meitat del segle XX, el Partit Laborista britànic fou el gran dominador a les circumscripcions escoceses. La majoria de diputats que Escòcia enviava al Parlament de Westminster provenien d’aquest partit. En canvi, els Conservadors –denominats Unionistes fins al 1965- sempre hi jugaren un paper més discret.

Però quines han estat les forces polítiques protagonistes dels canvis a Escòcia a finals de segle XX? Cal dir que el nacionalisme tingué un creixement lent i no fou fins les darreres tres dècades de segle que esdevingué un veritable moviment de masses. Ara bé, per buscar les arrels del nacionalisme contemporani hem de retrocedir fins a la dècada del 1920, quan alguns escocesos van emmirallar-se en el procés d’alliberament irlandès per organitzar els primers clubs explícitament separatistes.

Durant aquest període d’entreguerres, el partit hegemònic en el camp nacionalista, el Scottish National Party (SNP), s’implicà en la lluites pacifistes i antiimperialistes. Els seus membres, majoritàriament joves universitaris, practicaven accions de desobediència i sabotatge contra la simbologia imperial. El moviment, però, no aconseguia implantació social. Durant aquest període el Plaid Cymru de Gal·les es trobava en una situació similar.
A la fi de la dècada del 1960, amb l’auge de les lluites del Tercer Món, el SNP adoptà una nova dinàmica i començà a organitzar accions de gran repercussió: marxes públiques, recollida de fons, una emissora de ràdio lliure que tallava les transmissions de la BBC i que va ser exitosa... La nova embranzida i la campanya “It’s Scotland’s oil !” van dur el SNP a obtenir 11 dels 59 diputats escocesos en les eleccions estatals del 1974. Ideològicament ubicada en el camp de la socialdemocràcia, la formació adquiriria major presència institucional. El període 1980-2000 fou el de la consolidació del SNP.

L’economista Alex Salmond, el nou líder del partit i diputat al parlament de Westminster, captà l’atenció pública a inicis de la dècada del 2000 quan protagonitzà encesos debats amb el primer ministre britànic sobre la invasió de l’Iraq. El 2007, encapçalant les llistes del SNP al Parlament Escocès, fou escollit primer ministre en un govern en minoria que rebé el suport dels Verds. Amb mètodes empresarials i formes de promoció meritocràtiques entre els seus col·laboradors, Salmond aconseguiria el reconeixement de les elits financers i empresarials. L’any 2011 revalidà el càrrec, però aquell cop amb majoria absoluta i amb la promesa de convocar un referèndum per la independència d’Escòcia. En les darreres eleccions locals, al maig d’aquest any, el SNP tornà a ser el partit més votat, tot i que a Edimburg i Glasgow encara per darrera dels Laboristes.
La gestió del govern autònom no ha estat de les més dràstiques pel que fa a la contenció pressupostària, per bé que en els darrers tres anys s’ha produït una retallada de 3.3000.000 de lliures en el sector públic. Durant aquest any 2012 s’espera que es perdin 10.000 llocs de treball de l’administració autònoma.

És pertinent fer-se la pregunta sobre quin Estat independent albira, avui, el líder del SNP. La posició ‘tradicional’ ha estat la de constituir un nou Estat en el marc de la Unió Europa. Més enllà d’això, l’any 2008 Salmond pronuncià el que és considerat com el discurs fundacional de la seva política, on parlà de la integració del país en un “arc de la prosperitat al nord d’Europa”, amb Estats com els escandinaus i Irlanda (el discurs fou pronunciat abans de la crisi financera i el rescat d’aquest darrer país) com a exemples de petites i pròsperes economies de mercat. Les rendes del petroli convertirien aquesta opció en realista. [2] El primer ministre encara no ha aclarit, però, si es decanta per les economies nòrdiques, amb una fiscalitat rigorosa que reequilibri la riquesa, o bé pel model irlandès.

La sensació, avui, és que Salmond ha deixat enrere l’aposta socialdemòcrata. La impressió pren cos quan es confirma que el SNP pretén una Escòcia independent que mantingui la lliura esterlina. Argumenta que una zona de moneda comuna proporcionaria estabilitat per als mercats, la inversió i el creixement. Si durant un temps el partit havia defensat la introducció d’una moneda pròpia, més tard optà per l’adhesió escocesa a l’euro. Avui, amb la moneda única europea com una opció poc atractiva, l’aposta per la lliura sembla diluir el discurs de Salmond. Les implicacions d’aquesta tria són, com a mínim, dues: no només l’Escòcia independent seguiria sense controlar la seva política monetària, sinó que hauria d’avenir-se a les exigències del Banc d’Anglaterra. En conseqüència, la proposta del SNP és que els poders econòmics romanguin a Londres. Amb un Estat independent lligar de mans i peus, molta gent es pregunta què quedaria, d’aquesta manera, del model inclusiu i social defensat fins ara pel SNP. Les incògnites resten obertes.

La vida política a Escòcia, però, no es redueix a l’SNP. Tal i com ha passat arreu d’Europa occidental, en els darrers anys ha reviscolat el moviment contrari al desballestament del sector públic i per un canvi radical de les estructures econòmiques. En el cas particular escocès, aquests grups sovint mantenen posicions nacionals avançades.

En aquest espai destaca l’Scottish Socialist Party (SSP), una organització relativament petita que l’any 2003 obtingué sis diputats a Holyrood. La representació parlamentària fou aprofitada per fer d’altaveu de campanyes reivindicatives que ja eren al carrer (pels àpats gratuïts a les escoles públiques, contra els impostos especials a les receptes mèdiques, contra la invasió de l’Iraq...). En les subsegüents conteses electorals el sistema electoral majoritari i uninominal els ha deixat sense representació. [3] El partit fou fundat durant la dècada del 1990 a partir de diferents grups trotskistes de matriu britànica que decidiren fer una aposta conseqüent per l’alliberament nacional. La seva aposta estratègica és la d’una república socialista independent. De fet, sovint alerten contra la intenció del SNP de mantenir la casa reial britànica com a caps d’Estat de l’Escòcia independent. Actualment, el SSP centra la seva activitat en la denúncia de les retallades en el sector públic i, com veurem, també s’implica en plataformes socials àmplies per la independència. Actualment només compten amb un regidor local en tot el país. Una escissió l’any 2006 ha deixat l’organització tocada.

D’altra banda, els Verds (Scottish Green Party) -emancipats del seu referent britànic des del 1990- són ara també partidaris de la independència. Actualment compten amb dos diputats al Parlament. El suport al govern de Salmond de l’any 2007 suposà, en retorn, l’aprovació d’una Llei del Canvi Climàtic. Val a dir que el primer ministre ha orientat el seu model energètic cap a les energies renovables (els parcs eòlics) i també ha anunciat el desmantellament de les dues centrals nuclears del país. En aquest sentit, una qüestió rellevant en el procés d’independència és el fet que tot l’arsenal atòmic del Regne Unit estigui emplaçat en uns estuaris estratègics de l’oest d’Escòcia. [4] Salmond ja ha anunciat que el dia després de la independència tornarà armes i submarins a Londres.

3. La convocatòria del referèndum

Salmond havia intentat la convocatòria d’un referèndum per la independència en l’anterior legislatura (2007-2011), però el factor LibDem resultava determinant. El SNP, que tenia majoria simple a Holyrood, depenia dels 16 diputats liberal-demòcrates (alguns dels quals havien flirtejat amb la proposta de Salmond) per tirar-lo endavant. Cridats a files pels líders de Londres, finalment van alinear-se en el bàndol dels unionistes. Val a dir que el cost electoral d’aquesta indefinició per als de Nick Clegg fou elevat, ja que en les eleccions del 2011 perdrien la meitat de suports electorals.

Alhora, durant la legislatura 2007-2011 els Laboristes forçaren la constitució de la Comissió Calman com a alternativa a les tesis independentistes. L’objectiu era emetre un informe tècnic que fes una proposta de major autonomia. El document, fet públic l’any 2010, plantejava racionalitzar les competències fiscals. Actualment el Govern autònom només recapta el 6% dels tributs generats però en canvi és responsable del 60% de la despesa. A més, proposava transferir a Holyrood la competència sobre l’impost sobre la renda, l’impost de societats i el preuat oil revenue.

Però amb la victòria per majoria absoluta de Salmond l’any 2011 i el referèndum com a principal promesa electoral, l’autodeterminació s’apropava. El primer ministre d’Escòcia esperà fins al gener d’aquest any per convocar un acte solemne on anuncià la decisió de celebrar el referèndum el 2014 i n’explicà els detalls. La data de la consulta fou escollida a desgrat del govern britànic, que demanava celeritat per tal que els favorables al sí no continuessin guanyant espais. Londres tampoc estava d’acord amb l’anunci fet per Salmond de rebaixar l’edat de vot en el referèndum fins als 16 anys. El primer ministre també anuncià que el resultat es regirà per un principi estricte de majoria simple. Una de les qüestions que queda pendent de resoldre és la transferència de poders a Holyrood per poder celebrar la consulta, ja que l’autonomia escocesa no està dotada d’aquesta competència. En paral·lel, el Parlament haurà de tramitar un avantprojecte de llei (el Draft Referendum Bill) per tal de fer la convocatòria oficial.

La proposta més controvertida és la inclusió d’una segona pregunta al referèndum. Els ballot papers o fulles electorals previstes per Salmond preguntaran sobre la voluntat de constituir un nou Estat però també podrien fer-ho, alhora, sobre la Devolution Max. La Devo Max es defineix com la devolució total de competències i recursos naturals amb l’excepció de la política monetària, immigració, defensa i afers exteriors. Aquesta és una experiència que el Regne Unit ja ha assajat, amb variacions, en el passat en alguns països de la Commonwealth.

De fet, l’esquema de la Devo Max no s’allunya gaire de la independència dibuixada per Salmond, en què la política monetària continuaria a mans d’Anglaterra. L’opinió entre els politòlegs és que es tracta d’una fórmula pensada per fragmentar el vot pro Regne Unit i que, a més, podria donar oxigen al SNP en cas de ser l’opció més votada. De fet, la Devo Max ja ha aparegut des del 2010 com l’opció més desitjada a les enquestes.

Per últim, Salmond explicà que l’efecte jurídic immediat d’un vot favorable a la independència no seria la separació immediata, sinó l’obertura d’un període transitori d’un parell d’anys en el qual els dos governs negociarien condicions i procediments de la separació. L’any 2016 tindrien lloc les primeres eleccions de l’Estat independent. Un Estat que, segons la proposta ja definitiva dels nacionalistes, mantindria la reina d’Anglaterra com a cap d’Estat. [5]

4. La campanya

Malgrat els viratges del líder del partit, el SNP continua situant la independència com la seva primera opció. Una àmplia base social sobiranista pressiona perquè el Govern jugui les cartes del ‘sí’ encara que les enquestes afavoreixin la Devo Max.

Durant la campanya, el SNP utilitzarà un discurs que pescarà en les aigües de l’oportunitat econòmica, defugint per complet la terminologia de la confrontació o l’enumeració de greuges històrics. Al prefaci de Your Scotland Your Referendum Salmond aclareix:

“Escòcia no està oprimida i no hem de ser alliberats. La independència és important perquè no tenim prou poders per desenvolupar el nostre potencial. Estem limitats en la nostra capacitat de generar llocs de treball, fer créixer l’economia i ajudar les persones vulnerables”.

En aquest mateix sentit s’ha posicionat John Swinney, el ministre escocès de Finances, Treball i Creixement Sostenible i màxim defensor d’una independència que mantingui la lliura esterlina. Swinney explica que l’Escòcia independent utilitzarà els recursos naturals per a créixer i repartir la riquesa i ho farà a través d’un Fons del Petroli com el que té Noruega. [6]

D’altra banda, quan Salmond insisteix –en paral·lel- en la bondat de la Devo Max se situa a si mateix en terreny pantanós, ja que la posició oficial del partit continua sent la independència. De fet, el Primer Ministre s’arrisca a quedar políticament aïllat. D’una banda, els unionistes no estan gens interessats en aquesta segona pregunta. En un gest inèdit, David Cameron ha declarat darrerament que només facilitarà la transferència dels poders necessaris a Holyrood per celebrar el referèndum si la consulta adreça una sola pregunta als ciutadans.

D’altra banda, Dennis Canavan, el cap de la campanya Yes Scotland a favor de la independència també ha declarat que per qüestions de claredat i per centrar el debat fóra preferible una sola pregunta. I és que la proposta ha estat mal rebuda pel món independentista, que titlla Salmond d’ingenu si espera que el Regne Unit accepti una fórmula que li sortiria més cara que la pròpia secessió. Una de les actrius més reputades d’Escòcia i reconeguda simpatitzant del SNP, Elaine C. Smith, deia aquest estiu que la segona pregunta “no tindria raó de ser” i que “enfosquiria un resultat clar”.

El sí a la independència, que el nou Estat s’alliberi tant com pugui de servituds angleses i també que es clarifiqui el referèndum amb una sola pregunta dependrà del vigor de la societat civil.

S’ha de dir que el camp sobiranista inicià una intensa campanya per forçar aquest referèndum fa més de deu anys. El paper clau l’ha jugat la Scottish Independence Convention (SIC). Aquest organisme “paraigües” ha treballat com una plataforma social apartidista i al marge de les dinàmiques electorals per actuar com a “catalitzador” de la independència. Malgrat que se situï en un espai no partidista, en el moment de la seva formació l’any 2003, el SIC va rebre el suport de les principals organitzacions independentistes, és a dir, el SNP, el SSP i els Verds. La SIC ha organitzat cicles de conferències sobre la independència i xerrades de divulgació, ha buscat ressò i complicitats internacionals, ha redactat mocions i ha pressionat el legislatiu, ha generat espais de reflexió sobre el futur Estat... Un cop convocat el referèndum, l’organisme ha endegat la campanya Yes Scotland a favor del sí i s’ha compromès a fer créixer aquesta opció.

Per la seva banda, el camp unionista encara no ha presentat la campanya a favor del manteniment del status quo, si bé cal suposar que recorrerà als resultats de la comissió Calman per articular els seus arguments i propostes. 

En el procés d’alliberament escocès existeix un evident risc de marrada cap a l’Estat lliure associat o una formula similar. El fet que l’agenda política l’hagi marcada el SNP en solitari no està exempt de perills. La burgesia escocesa participa del projecte independentista, si bé assumeix la Devo Max com un mal menor que els permetria continuar ostentat l’hegemonia política i mantenir els seus beneficis. Un aliança entre burgesies, l’anglesa i l’escocesa, que faci confluir Devo Max i projecte Calman no és un escenari que pugui descartar-se.

Que la independència se situï com a única opció, que el nou Estat tingui naturalesa progressista i també que no contregui hipoteques amb Londres dependrà de la pressió que siguin capaços de fer els sectors populars organitzats. En aquest sentit, en el temps que resta fins a la tardor del 2014, el SSP s’ha marcat com a objectiu “ajudar a aconseguir un vot majoritari [a favor del sí] tot inspirant les persones amb la idea d’una Escòcia lliure de l’explotació neoliberal, del bel·licisme i de la misèria, a través de l’enorme potencial del nostre país”. 

La participació del Scottish Socialist Party en una plataforma social apartidista per l’autodeterminació

La Scottish Independence Convention (SIC) començà a gestar-se l’any 2003 si bé no faria la seva presentació pública fins dos anys després. L’impuls d’aquest espai i la participació dels sectors de l’esquerra no estigué exempt de debat dins mateix del Scottish Socialist Party (SSP). El Consell Nacional de la formació de l’estiu del 2003 finalment decidí implicar-s’hi amb totes les conseqüències. Un dels reptes plantejats era superar les crítiques externes i internes dels grups que no comprenien la necessitat d’intervenir políticament en aquest àmbit.

Gregor Gall, un dels portaveus del SSP, hi reflexionava en un article de lectura recomanada titulat Socialism, the ‘National Question’ and the Independence Convention in Scotland. Sobre la intervenció en aquest àmbit i el pes específic en el conjunt de tasques del partit, aclaria:

     “No hem defensat mai que la Convenció per la Independència hagi de ser prioritzada excloent d’altres assumptes, campanyes o orientacions. Els treballs en d’altres àmbits han de continuar en marxa. El SSP no afronta una situació d’allò o bé allò altre. Els socialistes sempre hem hagut de lluitar en molts fronts perquè no controlem el terreny on lluitem. El capitalisme i l’explotació prenen moltes formes”.

Gall també definia quin model de moviment ampli era desitjable en aquells moments a Escòcia per fer avenços significatius cap al referèndum i la independència:

     “Els socialistes hem d’assegurar que [la Convenció] estigui basada en una estratègia de mobilització i no de passivitat. Això vol dir que no pot ser reduïda a un grup de treball semipermanent o a un comitè de representants dels partits implicats (tot i que aquests sí que seran necessaris per dibuixar el full de ruta constitucional pel referèndum i per la independència)”. Hi afegia: “Tot i que la raó de ser de la Convenció ha de ser la promoció de la causa de la independència, això només tindrà comprador quan sigui explicat de forma comprensible, com una forma de resoldre problemes socials”.

Aquestes reflexions resultaven pertinents perquè el líder del SSP considerava que l’any 2003 el milieu independentista (l’espai de l’independentisme sociològic) era un àmbit social amb preocupacions amorfes i no un moviment amb objectius definits. El fet que el SSP tirés del carro de la Convenció implicava que podrien treballar per dur aquesta plataforma cap al format desitjat. 

D’altres retrets que s’adreçaven a la tàctica del SSP eren sobre la composició social que tindria la Convenció. La reflexió del partit, en canvi, prenia en consideració el caràcter progressiu i dialèctic de la politització:

  “Els socialistes ens hem d’assegurar que la Convenció tingui una participació que vagi més enllà d’aquella que composa l’ambient proindependentista radical”.
“Aquest mètode de lluita [la Convenció] podrà desenvolupar la consciencia independentista i dur-la més enllà però no més enllà. En essència, dir això és afirmar que la major part de persones d’aquest ambient no adquiriran una consciencia socialista plena i que, per aquesta raó, això suposarà un impediment per arribar al socialisme. Aquesta és una qüestió seriosa, però no més seriosa ni difícil de resoldre que el problema general associat a la transformació de consciències socialdemòcrates o reformistes en consciències socialistes o revolucionàries. Aquest assumpte ha de ser comprès si realment volem intentar gestionar-lo. Els mitjans per gestionar-ho impliquen la creació i implicació en espais de lluites de masses capaços de transformar consciències”.

Sobre la dislocació entre la teoria i la praxi i la necessitat d’intervenir en espais amplis amb presència de sectors no-socialistes, hi afegia:

“Els socialistes no en fan prou d’agafar la teoria i els principis organitzatius que són correctes al nivell d’abstracció general, convertir-los en eslògans i dogmes i després actuar en la base. Els socialistes han de prendre el pols a l’equilibri de forces i al context on operen per tal de decidir com tirar endavant. Per exemple, el socialistes no haurien de descartar treballar amb no-socialistes i forces que no són de la classe treballadora en la lluita, a través de la Convenció, per una Escòcia independent i socialista. Aquests no són assumptes de principis sinó d’estratègia i tàctica. És clar que, en fer-ho, haurem de treballar amb aquestes forces però alhora mantenir la nostra agenda de recerca de suports per al projecte socialista. Això no és oportunisme. En la cerca decidida dels nostres objectius, els socialistes hem de ser flexibles en la tàctica i en l’estratègia. Hem de reconèixer que hi ha moltes formes diferents d’endur-se el gat a l’aigua”.

El mateix any 2003, un altre dels líders del SSP, Dunca Rowan, aclaria per què calia treballar per la independència i relacionava aquest pas amb una ruptura de tipus democràtic. Responia així a sectors de l’esquerra que demanaven ajornar el treball per la sobirania nacional per tal de no afeblir la lluita dels treballadors de tota la Gran Bretanya contra la guerra de l’Iraq: 

“La clau per apropar-nos a la qüestió de la independència és entendre-ho en termes democràtics. La independència donarà a la gent d’Escòcia almenys la possibilitat de tenir un cert control sobre molts dels aspectes que afecten les nostres vides: la guerra, la fiscalitat, l’atenció a la gent gran, els drets laborals… Totes aquestes opcions se’ns neguen actualment (…) En aquesta situació, com a demanda democràtica, és difícil de comprendre per què la independència és més controvertida que l’abolició de la monarquia, la reforma de la Cambra dels Lords o la representació proporcional en els governs locals. Aquestes no són demandes socialistes, però sempre hem lluitat per la màxima extensió de la democràcia fins i tot sota el capitalisme. Els camarades del passat estaven equivocats en lluitar pel sufragi universal; aquella consecució va servir només per cosir il·lusions en la democràcia burgesa? O era part d’una estratègia socialista més àmplia, que implicava la connexió de les demandes de classe, econòmiques i democràtiques per aconseguir la màxima efectivitat?”.

Lluís Sales i Favà