Amb el poble català, en marxa cap a la independència

Podria semblar un lema poc original, però de fet, el títol d’aquest escrit és, senzillament, una declaració d’intencions, una explicació d’on penso ser el proper 11 de setembre: marxant per la independència al centre de Barcelona.

No és que sigui una novetat, doncs és el que he estat fent des dels 14 anys durant cada Diada, però em penso que enguany hi ha quelcom d’especial, que estem en condicions de fer una passa endavant, de començar a fer possible allò que durant dècades ha semblat tan sols una utopia o una font d’inspiració per al compromís militant amb el nostre poble.

M’explicaré: vaig començar a militar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) en plena adolescència, ara fa exactament un quart de segle, mogut per la ferma convicció que el que per a mi eren i són ideals universals: la justícia, la llibertat i la igualtat, en el cas del poble català es concretaven en dues consignes: la independència, és a dir, la ruptura amb els estats ocupants i la conquesta de la plena sobirania, i el socialisme, és a dir, un model social i econòmic igualitari, al servei dels interessos i necessitats de la majoria de la població.

Al cap de pocs anys, ara en fa 20, sota els auspicis del qui simptomàticament ha esdevingut una icona de la suposada progressia espanyola, l’exjutge Garzon, vaig viure de ben a prop  la detenció i tortura de desenes de companys i amics de militància. Aquells fets, que pretenien sens dubte intimidar tota una generació de catalanes i catalans a curt termini, van tenir a la llarga en la majoria de nosaltres l’efecte contrari: el 92 va suposar un punt de no retorn;  la confirmació definitiva que Espanya era i seria per sempre un estat hostil al nostre poble i que qualsevol intent de reformar-lo estava condemant al fracàs. Des d’aleshores he tingut claríssim que tan sols la ruptura, la secessió, en definitiva la independència, pot garantir el futur dels Països Catalans com a nació i com a societat democràticament estructurada.

I també des d’aleshores, quan l’independentisme era titllat de malaltia adolescent pels “ciudadanos del mundo” (ho escric així perquè aquests, curiosament, sempre s’acabaven expressant públicament només en castellà o en anglès), l’estat espanyol s´ha entestat en donar-nos la raó i, aquella suposada exaltació hormonal és ara un sentiment generalitzat en bona part de la nostra societat.

N’hi va haver alguns, molt pocs –entre els qui vull citar en Lluís Maria Xirinachs i en Josep de Calassanç Serra, exemples de compromís amb el nostre poble- que ja se’n varen adonar molt abans, quant la majoria de l’stablishment polític s’acomodava en una constitució espanyola i uns estatuts d’autonomia que han acabat demostrant-se com una veritable via morta per a les aspiracions de justícia i llibertat de la nació catalana.

Molts d’altres, però, se n’han anat adonant en els darrers anys, especialment quan l’aparell de l’estat, PSOE inclòs, va fulminar l’aposta pseudofederal de l’Espanya plural esmicolant l’Estatut que alguns creien que l’havia de fer possible; o quan les agressions a la nostra llengua s’han anat multiplicant per part de la judicatura, els mèdia i les forces espanyolistes; i molts més encara en el moment actual, en què l’espoli econòmic que el nostre poble pateix agreuja de manera significativa les nefastes conseqüències de l’actual reestructuració capitalista i les polítiques escanyapobres perpetrades pels diferents governs. Benvinguts tots. Ara, segons les estadístiques oficials, ja som majoria... i encara n’hem de ser i en serem més!

En aquest context, és molt significatiu que per primer cop en la seva història, el poble català ha estat capaç d’autoorganitzar-se de manera massiva, pel damunt dels interessos, les pressions governamentals i les estratègies partidistes, i convocar-se, sense embuts, primer comarca a comarca, i finalment a Barcelona el proper 11 de setembre en una reivindicació unànime i diàfana: la plena independència política.

Cal que totes i tots els qui aspirem a fer d’aquest d’aquest país nostre una societat lliure, justa i democràtica, siguem somiatruites o pragmàtics, nascuts aquí o allà, militants o no, votants d’això, d’allò o de res, entenguem el moment crucial que ens ha tocat viure: l’oportunitat real de trencament amb un Regne d’Espanya en plena decadència política, econòmica i moral.

Actuem en conseqüència; amb serenitat, però amb fermesa i determinació, fent d’aquesta diada una demostració davant nosaltres mateixos i el conjunt de la comunitat internacional, que el poble català ja s’ha posat en marxa, i que la propera parada, la primera, només pot ser la independència. El dia 11, totes i tots a prendre Barcelona!