I és que la societat catalana acumula un doble neguit. Un, de caire estrictament social, relacionat amb un injust repartiment de les càrregues de la crisi, tot i constatar-se que aquesta deriva, sobre tot, de les greus responsabilitats adquirides pel sector financer. L’altre neguit és de caire nacional: no es pot suportar per més temps la inequitativa, i del tot ineficient, distribució dels recursos que fa l'Estat. Una distribució perpetrada pels successius governs espanyols que, descaradament, afavoreixen per motius electoralistes i nacionalistes les “regions” d’Espanya que els són més propícies i fidels, i es neguen sistemàticament a revisar el tracte fiscal envers Catalunya, impedint que s’introdueixin criteris més justos en la seva distribució.
A aquest malestar per l’abusiva distribució territorial dels recursos públics cal afegir-hi, òbviament, múltiples greuges: l’agressió constant a la identitat cultural diferenciada dels catalans, el menysteniment de la nostra voluntat democràtica expressada a les urnes amb la retallada salvatge de l’Estatut, les clatellades judicials a la immersió lingüística a les escoles, les sobtades reformes recentralitzadores del govern del PP, etc.
Així doncs, en una situació de confluència de malestars socials diversos, es pot plantejar el fals dilema d’intentar establir quina de les dues qüestions ha de ser prioritzada: si la crisi profunda del capitalisme ens ha d’abocar a un moviment estrictament qüestionador de les polítiques neoliberals, en defensa dels drets socials i ambientals, o bé si cal prioritzar la lluita per la independència nacional. És, com dic, un dilema fals, ja que un i altre malestars socials tenen en comú la crítica i el qüestionament de les estructures de poder polític existents. Una lluita i l’altra, per tant, són complementàries i poden potenciar-se mútuament. La lluita dels indignats, les protestes sindicals, els actes de desobediència civil en reivindicació d’un tracte nacional just... no s'han d'oposar i anul·lar respectivament. Molt al contrari: si sabem fer un plantejament intel·ligent que integri les diverses reivindicacions cada una pot fer de catalitzador de l’altra.
Queda clar que no tots els possibles plantejaments d’ambdós moviments són assumibles per a tothom, encara que sí que ho són la seva immensa majoria. No seria assumible un nacionalisme xenòfob, o que estigués subordinat als postulats dels poders econòmics (llegiu Abertis, la Caixa, Grup Godó, Planeta...). Tampoc seria assumible un moviment de reivindicació social que qüestionés el dret de lliure autodeterminació del poble català, o que justifiqués i emparés les polítiques orientades a la marginalització de la llengua i cultura catalanes. Cal, per tant, que la confluència d’ambdós moviments socials es faci des del respecte i recolzament mutu, des d’una actitud profundament democràtica. Només així serà possible assolir èxits en ambdós àmbits per tal d'apropar-nos conjuntament a un horitzó esperançador. Junts podem fer-ho però no podrem, ben segur, si ho intentem anant uns contra els altres.
Així les coses, la convocatòria de la manifestació a favor d’un nou estat català d’Europa s’hauria de reforçar i complementar amb la reivindicació d’un procés constituent català, que sigui capaç de donar una eficaç garantia legal als drets socials i ambientals que ara són trepitjats, sota el dictat del neoliberalisme ferotge on ens trobem immersos. Cal que una futura constitució catalana doni garantia efectiva a tots aquests drets socials: renda mínima universal, igualtat real d’oportunitats en l’educació, sanitat pública de qualitat, habitatge assequible, treball digne i participació dels treballadors en la gestió empresarial, sindicació i vaga... I en l'àmbit ambiental: preservació de la vida i dels ecosistemes, prevenció del canvi climàtic, evolució cap a una economia sostenible i no depredadora d’uns recursos naturals limitats...
En definitiva, caldrà que el procés constituent català sigui capaç d’assolir la deguda garantia legal dels drets socials. Uns drets que, en el marc legal espanyol, ens els estan laminant pertinaçment, i cada vegada amb més contundència.
Caldrà, per tant, recolzar mútuament les diferents lluites socials, per tal d'avançar veritablement cap a la construcció d’una societat més avançada i més justa. El proper 11 de setembre ens dóna una bona oportunitat per endegar un imminent procés constituent català. Un procés que sigui capaç de donar satisfacció, alhora, a les nostres aspiracions socials i nacionals. Sumant esforços, ben segur, en serem capaços. Podem fer-ho.
