Al llarg d'aquest mes de juliol es compleixen vint anys de l'Operació Garzón contra l'independentisme català. Ens ho recorda el documental que han realitzat Llibertat.cat i Zeba Produccions, i també aquest diari, que ha organitzat el concert Catalunya vol viure en llibertat. Aquell desplegament repressiu anava adreçat a desmantellar un sector polític molt concret i localitzat, com era l'independentisme que seguia l'estratègia de les accions de Terra Lliure. Però no exclusivament. Aquella era una maniobra atemoridora adreçada al conjunt del poble català reivindicatiu, que en les primeres passes dels Jocs Olímpics anava demostrant un desacomplexament preocupant de cara a la projecció internacional de l'Estat espanyol.
L'abast dels escorcolls, les detencions i les tortures ens fan pensar que Garzón volia sembrar la por entre el nostre poble, usant com a boc emissari un sector que havia gosat plantar cara a la raó d'estat i als pactes del postfranquisme. De fet, la pròpia gènesi de l'independentisme combatiu té una bona dosi d'alçament contra la por: desafiar un ordre constitucional que s'havia forjat amb el teló de fons de la remor de sabres i les accions de la ultradreta. La reacció de la societat catalana el 23-F va ser un exemple de com s'havia tornat a interioritzar la por: tot i produir-se pocs anys després de les grans mobilitzacions de la Transició, aquell cop d'estat no va tenir contestació al carrer.
En els nostres dies, la por torna a fer-se present quotidianament. La por de perdre la feina, la por de perdre drets i prestacions socials. Por de les properes contrareformes del PP. Crear aquest clima forma part de l'escenari en el qual l'oligarquia espanyola pot fer i desfer, utilitzant la crisi per establir una societat més desigual i més despòtica.
Però hi ha un temor molt menys explicitat però no per això menys eficient de cara a desactivar l'independentisme. És la por que ens fem a nosaltres mateixos. Una por induïda per segles de dominació política i fomentada pels dirigents més mesells del regionalisme. És el temor a assumir un repte de gran envergadura, com és guanyar la independència, edificar una república i administrar un nou ordre polític.
El poble català és un poble preparat per a autodeterminar-se. Encara més, estic convençut que el procés d'independència desfermarà l'energia i el talent entre nosaltres. De segur que el procés d'alliberament haurà de superar grans entrebancs i intents desestabilitzadors de part dels garants del vell ordre. No serà fàcil, però l'alternativa a voler assumir aquest repte és la resignació. Acceptar un ordre cada vegada menys democràtic i més empobridor. I esperar amb por la propera compareixença de Rajoy. És una lluita contra la por que ara com el 1992 hem de guanyar.
