Els especials de l’aniversari dels Jocs Olímpics obliden la repressió a l’independentisme

Avui fa 20 anys que s’encenia la flama olímpica a Barcelona sota la mirada del món sencer. Un moment, sens dubte, per recordar, encara que no tothom té els mateixos records d’aquella època. Ben diferents seran els de les desenes de militants independentistes i d’esquerres que poques setmanes abans havien patit les detencions ordenades pel llavors jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusats de pertànyer o col·laborar amb Terra Lliure. Durant les retencions policials, la majoria d’ells van denunciar haver patit tortures i molts van ser absolts de les acusacions o ni tan sols van arribar a judici i es van produir importants mobilitzacions de denúncia amb milers de participants. La negativa del sistema judicial d’investigar les denúncies per maltractaments van arribar al Tribunal Europeu d’Estrasburg que, anys després, va condemnar, en una sentència pionera, l’Estat espanyol per aquests fets.

Des de les primeres detencions, col·lectius antirepressius i associacions de drets humans van denunciar que aquesta operació s’havia d’emmarcar dins la necessitat de mantenir la “pau olímpica” i evitar protestes o sabotatges durant els Jocs. Recentment s’ha estrenat el documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” que recupera la memòria dels que van patir aquesta repressió. En una entrevista a Mèdia.cat, el seu productor, Carles Benítez, explicava com “amb l’excusa de la febre olímpica, hi ha gent que va ser detinguda i torturada”.

Però ningú preguntarà aquesta gent “on eren” durant els Jocs. I no per falta d’espai. TV3, que lidera les programacions especials commemoratives amb 21 peces incloses a l’espai “Barcelona 92: jo hi era” a més d’altres documentals repartits per diferents programes no en dedica un de sol a parlar de la repressió a l’independentisme, així com d’altres de les conseqüències més molestes de les olimpíades, com poden ser la revolta veïnal al barri del Besòs de 1991 o les reubicacions de les prostitutes que treballaven al carrer. El temps dedicat a les “polèmiques” es limita a la que va generar el disseny de la mascota.

Tampoc Catalunya Ràdio sembla recordar-se d’aquests fets i –a l’espera de l’especial que emetran aquest vespre conjuntament amb Catalunya Informació- cap dels reportatges preparats per a l’ocasió està dedicat al tema.

Un silenciament que amb poques excepcions, sobretot de diaris digitals, s’ha repetit a la majoria de mitjans, oblidant que aquells no van ser uns Jocs Olímpics tan pacífics i que van incloure escenes com l’ocupació de Banyoles amb tanquetes per evitar incidents al pas de la torxa.

Tampoc s’ha recordat de la repressió patida per periodistes i mitjans durant la mateixa operació. Oriol Malló i Eduard López van ser víctimes de les detencions mentre la policia va entrar a la redacció d’El Temps pistola en mà. Altres van ser defenestrats, com Jordi Vendrell, que llavors dirigia el programa L’Orquestra a Catalunya Ràdio i Quim Gil, corresponsal gironí d’El País va abandonar el periodisme després de ser censurat.