A mesura que el tan desitjat procés de confluència de les organitzacions juvenils de l'Esquerra Independentista s'ha anat acostant al final -un final esperat- el debat sobre alguns dels detalls ha anat intensificant-se en l'entorn. En ple segle XXI fóra ingenu pensar que un procés així, entre dues organitzacions amb certa història i predicament no alçara pols com a mínim en el seu entorn immediat, de la gent que hi ha militat, pensa fer-ho en el futur o hi conviu en l'entorn diari. Entre l'extrema opacitat i les converses de safareig hi ha una ampla escala de grisos; el progrés tecnològic ens posa eines a l'abast per mantenir debats públics enriquidors. La multiplicació de webs, fòrums i eines com les xarxes socials marca grans diferències d'ençà de l'últim procés, la creació del SEPC en 2006. Sis anys que en l'era de la informació són una autèntica eternitat.
Més enllà del debat -pense que superat per la força dels fets- sobre si els no militants en sentit estricte tenen o no ciri en el soterrar és interessant comprovar a què s'ha circumscrit el debat. A través d'enquestes, articles d'opinió, Facebook, Twitter i fòrums diversos, el debat ha girat gairebé en exclusiva sobre la polèmica del nom, en conclusió: si se n'ha de buscar un de nou o si l'històric i més antic, Maulets, es manté. Com diria Rajoy, no m'interessa entrar en debats nominalistes: si bé el nom és un aspecte interessant a l'hora de construir una marca, no he vist enlloc a ningú discutint sobre el contingut substantiu de la nova proposta. De quins són els debats d'una organització política juvenil per al temps en què vivim, més enllà de les declaracions ideològiques necessàriament llargues i infumables que s'hauran de consensuar. El contingut real: com apanyem aquesta empastrà de País i de món? Tot seguit apuntaré algunes idees.
En primer lloc, hi ha la crisi i com ha transformat la manera de participar en política. Quan les dues organitzacions decidiren iniciar els tràmits per a la unió, ens trobàvem en un moment de baixa mobilització en termes generals, on organitzacions petites i cohesionades podien resultar decisives. Moments de baixa intensitat on la política es fa fonamentalment entre actors constituïts, coneguts i fins a cert punt previsibles. Quatre anys després de l'inici de la crisi estem en un moment essencialment diferent: han sorgit actors i fenòmens com el 15M que han canviat la manera de molta gent de participar en política; arreu del país se succeïxen grans manifestacions que tenen un component en bona part autònom i desorganitzat. Gent que no és independentista, i segurament tampoc explícitament anticapitalista. En un context així de suma massiva de noves voluntats i sensibilitats, les organitzacions tradicionals d'estructura rígida ho tenen magre per ser decisives. El nou ens que haja de sorgir a principi del mes que ve haurà de tenir aquest repte com a central: aprendre a difuminar la frontera entre qui està dins i qui està fora per mirar de ser decisius.
En segon lloc, el canvi tecnològic que ha esmentat abans, estretament connectat al canvi social. La manera d'entendre la comunicació política que vam aprendre en l'escola EI fins fa a penes 7 o 8 anys és avui en bona part obsoleta. El sempitern problema de la invisibilitat als mitjans s'ha resolt per la via pràctica: ara disposem de canals horitzontals i distribuïts per arribar al nostre destinatari i base social, i, el que és més important, la gent sap fer-los servir. L'estratègia comunicativa vertical de l'embut, de diluir les individualitats en una única marca d'assemblea i un únic portaveu per afavorir la comunicació, funciona avui a la inversa. Els blocs, perfils i cercles socials de cadascun dels nostres militants i simpatitzants té molta més efectivitat a nivell comunicatiu. I no només això: cal superar i ràpid la idea dels mitjans de comunicació -també Internet- com a canal unidireccional, un simple cartell encolat en un altre suport. Experiències com el Partit Pirata o el Tea Party ens mostren que la xarxa és una eina de gran potència per organitzar col·lectius, campanyes polítiques i coordinar debats de forma descentralitzada. Adaptar-se al nou paradigma també implica fer-ho en l'estructura interna, no és només un canvi de màrqueting: assemblees més autònomes coordinades al voltant d'una marca i un ideari, una xarxa interna.
Finalment i per acabar hi ha la perspectiva laboral. Des del punt de vista juvenil cal abordar ja la qüestió de l'esquerda generacional en el mercat laboral i el sistema productiu: és simptomàtic que haguem d'esperar al crowdfunding d'un grup musical per abordar el tema de l'emigració forçosa dels joves del país. Vista la situació econòmica, el context en què es troba l'Administració i les poques possibilitats pràctiques que una opció vertaderament transformadora arribe al poder a curt o mitjà termini, es fa necessari començar a parlar de l'autogestió en matèria econòmica a banda de l'Estat. Parlar de sindicació juvenil quan l'atur en la nostra franja d'edat voreja el 50% és igualment una utopia. Una nova organització juvenil hauria d'apostar fort pel cooperativisme i les iniciatives d'auto-ocupació. Més enllà dels discursos buits sobre emprenedoria, si és possible generar una economia més social, sustentable i empoderadora, haurà de partir des de baix. També en edat. L'autogestió i la supervivència econòmica és un pressupòsit per a l'acció política en condicions; tant a nivell individual com col·lectiu. La forma que això haja de prendre és una altra qüestió, però, virtualment desaparegudes les subvencions i l'ocupació pública, l'autogestió és la única via que tenim.
Són idees que llence cara al debat obert, i que personalment m'agradaria veure reflectides en l'acció no només de la nova entitat sinó de tot l'entorn polític independentista. Segur que d'altres tenen propostes iguals o millors: de segur que podrem llegir-les prompte en aquest mateix portal. Per la meua banda, el guant queda llançat.
