Jo el vaig trepitjar per primera vegada poc més d’un any després. Recordo perfectament l’olor intensa, fresca i humida que feia el local a començaments d’estiu del 2001. Quan hi vaig entrar per primera vegada, amb en Sisu, que feia mesos que hi voltava i que m’animava entusiasmat a acompanyar-lo, ens van rebre en Dani i altres militants de Maulets. Ens van ensenyar els darreres del Casal, entrant per la porta de la plaça Bell-lloc, entre trastos, banderes, cartells, esprais i llibres apilonats. Si en aquell moment m’haguessin dit que aquell noi que ens rebia seria, 10 anys després, l’alcalde de Celrà per la CUP, no m’ho hauria cregut.
El Forn era el cau de nombrosos grups de jovent de la ciutat. Hi érem la gent de Maulets, on vaig començar a militar aquell mateix dia, però també n’hi havia molts altres. La gent del Casal sempre ha estat molt diversa, com ha de ser. El Forn feia una funció dinamitzadora del teixit juvenil més alternatiu de la ciutat i, especialment aquell primer local, n’estic segur, romandrà al record de molta gent jove d’aquesta ciutat (i de les comarques) com un dels escenaris principals de la seva adolescència i joventut.
Després van venir les assemblees per intentar reorganitzar el Casal, aquells intents mig reeixits d’anar creixent, d’anar-nos obrint a més gent, no només jove. S’hi van fer desenes de concerts i festes memorables, a dins del local o a la plaça, però també xerrades, cinefòrums, dinars i sopars... Aquell primer local (i ara em sembla increïble), va ser també la primera seu de la CUP a Girona (que l’any 2003, a les primeres eleccions municipals on es presentava, va aconseguir 380 vots). Entre parets socarrimades i aquell Forn de ferro que va costar sang i suor de treure, hi vam intentar obrir una seu política oberta al públic. És un exemple més del lloc des del que partíem, des del que hem partit sempre l’Esquerra Independentista d’aquesta ciutat. Tot el que hem anat aconseguint col·lectivament, absolutament tot, ho hem treballat amb les nostres mans i ho hem guanyat amb la nostra suor i amb la nostra il·lusió. Aquest és l’únic capital que hem tingut sempre.
De records i anècdotes d’aquell primer local, d’aquelles que acaben prenent formes pràcticament mítiques, n’hi ha milers per explicar. Cadascú té les seves. Però la festa que hi vam fer la nit del 6 al 7 de maig de 2005, l’última, la del comiat, quan l’especulació ens va expulsar del Barri Vell, quedarà gravada a la memòria de molts dels que hi vam ser com una espècie d’aquelarre d’homenatge a la nostra nau, en la que havíem navegat en l’inici d’aquest llarg viatge. El final d’una etapa.
Però com que sovint no hi ha mal que per bé no vingui, vam carregar-nos d’il·lusió per fer un pas endavant obrint un nou Casal Independentista El Forn més gran, més bonic i més obert. Un lloc que ens havia de permetre créixer i continuar socialitzant el nostre projecte polític, el de l’Esquerra Independentista. I així va ser. El Casal del carrer del Carme, que vam inaugurar el desembre de 2005, 7 mesos i mig després de tancar el de la travessia Auriga, ens va permetre avançar, no només com a Casal, sinó com a moviment. Més gent, joves i grans, es va acostar per primer cop al Casal. Va ser molt important el treball amb les entitats i la gent del barri de Vista Alegre, que ens van acollir molt bé des de bon començament. Malgrat que les dinàmiques del treball conjunt sempre costen de consolidar, mai el Casal s’havia arrelat tant a un lloc, i això nosaltres ho consideràvem imprescindible. L’any 2007, 916 gironines i gironins van votar la CUP.
Però aquell local també se’ns va quedar petit. No pas perquè sempre estigués ple, que no era el cas (sembla ser que a la gent de Girona no se’ns pot demanar que caminem més de 10 minuts per anar enlloc), sinó perquè el projecte polític de l’Esquerra Independentista necessitava un nou impuls i un nou espai on continuar creixent. Un espai més adequat, més gran, més visible, que pogués estar obert més hores i amb més facilitats d’accés. El Casal del carrer del Carme havia fet la seva funció i vam decidir tancar-ne les portes el 30 de juny de 2011, un mes i pocs dies després que es constatés que la CUP, i amb ella l’Esquerra Independentista, havia crescut de manera espectacular, aconseguint 2981 vots i 3 regidors a les eleccions municipals del 22 de maig.
Quasi un any després de marxar de Vista Alegre, els propers 15 i 16 de juny, inaugurarem el nou Casal Independentista El Forn, a la plaça de Sant Pere de Girona, a tocar de la Vall de Sant Daniel, del Barri Xino i del Barri Vell. Una nova nau per a una nova etapa d’un mateix viatge.
Les tres etapes del Forn (així com els tres resultats de la CUP de Girona a les diferents eleccions municipals), representen tres etapes de l’Esquerra Independentista gironina d’aquesta darrera dècada. Etapes que no s’entendrien, evidentment, sense tota la història anterior del moviment a la ciutat.
La primera, la que vam viure al primer Forn, podria ser la del renaixement d’un moviment polític que havia estat pràcticament esborrat del mapa per culpa de la repressió de l’estat, però que mai havia mort del tot gràcies a la militància que n’havia mantingut la flama encesa durant els foscos anys 90. La segona, la que coincideix amb l’etapa del Casal a Vista Alegre, és l’etapa del creixement exponencial del moviment, els anys en què arribem a molta més gent de la que havíem arribat mai. La tercera, la que vam encetar segurament fa un any, amb els 3 regidors de la CUP, i la que enfortim amb el nou projecte de Casal Independentista El Forn, serà una etapa per continuar creixent i per consolidar-nos.
I després... Després només ens quedarà la victòria. Guanyarem!
