La presentació del documental “L'Operació Garzón contra l'independentisme català” a Olot ha esdevingut un crit a la llibertat, més enllà del commemorar uns fets que van convulsionar la societat catalana ara fa 20 anys. I és que ni la repressió ni la tortura ni els empresonaments no han pogut ni poden doblegar els anhels de llibertat del poble català.
D'ençà de 1979 es va trencar el silenci que imposava la conjuntura autonomista/constitucional i es va dibuixar de nou el mapa de la nació. Les onades repressives dels anys 80 només feien que escampar la presa de consciència nacional més enllà de l'Albera, la Sènia i la Mediterrània.
Això sí, s'anava fent una tasca de formigueta que anava fent la seva feina amb el vent en contra, una premsa hòstil, una intel·lectualitat cada cop més lligada al poder i uns polítics que s'havien venut a l'oligarquia catalana i espanyola.
En aquest marc, l'independentisme combatiu va tornar a combratre la nova onada espanyolista i especulativa del 92, un repte i un pols que l'independentisme havia iniciat ja el 1985. Un any després d'aquesta data, el 1986, en una entrevista al setmanari Presència Terra Lliure explicava què significaria el 1992 per al poble català i anunciava la seva campanya contra el Jocs Olímpics.
Com es pot veure al reportatge presentat ahir a Olot, els jocs no només eren una excusa per espanyolitzar la nació, sinó també una excusa per modernitzar Espanya de cara al món i encetar el camí de desenvolupament urbanístic i així donar pas a la bombolla immobiliària, que més tard esdevindria l'element que ha desencadenat l'actual crisi financera que estem patint.
El vídeo sobre l'Operació Garzón descriu la ràtzia del 92 contra l'independentisme català, i ho explica de forma no gaire diferent a la dels testimonis de les víctimes dels militars francesos que aniquilaven la lluita armada a Argèlia en la dècada de 1950, amb tota la contundència i utilitzant la tortura al seu grau màxim. Fins i tot, l'advocat Ignasi Doñate explica textualment al documental que als Països Catalans “la Guàrdia Civil va actuar amb mitjans que feia temps no utilitzava”, la manera més destructiva d'aniquilar i humiliar el detingut, la persona. Una seqüència del documental explica molt bé fins a quin punt: quan els testimonis expliquen que l'ingrés a la presó va suposar un alliberament per a ells, paradoxalment i malgrat perdre la llibertat suposava alliberar-se'n dels botxins i de les sessions de tortura.
Mentre això passava, des del poder dels mesells es mirava cap a un altre costat, fins que van veure que la reacció popular de solidaritat i de denúncia eren cada cop més grans. Van arribar-hi tard, com també faran segurament el dia de la llibertat.
20 any després, el reportatge posa al seu lloc els actors del conflicte i els situa de nou. Així, com es va dir ahir a Olot, mentre l'Estat encara ensenya les ungles amb la complicitat dels diversos governs autonòmics, emergeix una nova alenada d'aire fresc, que no oblida el passat, que ha perdut la por i avança, aquest cop amb vent favorable.
I com també es va exigir a Olot, els represaliats del 1992 amb la pancarta en mà, ara ho torno a exigir des d'aquesta pàgina, llibertat per l'Andreu i el Rubén!
