Avui mateix totes les portades i bona part d’editorials obren amb la marxa de Rodrigo Rato de la presidència de Bankia, just abans que l’entitat afronti un nou rescat mil milionari de diners públics. El fracàs personal de Rato i del conjunt del sistema bancari a l’Estat espanyol ha quedat exposat cruament per aquests fets i els diaris se n’han fet ressò. Avui tot són titulars irònics com el d’El Periódico -“Bankia som tots”-; denúncies greus com la del director de La Vanguardia, José Antich, de “maquillatge” de la crisi financera per part de les entitats bancàries, o editorials severs –a Levante- on es llegeix que l’ex-ministre d’Aznar marxa “després de quasi dos anys d’una gestió que no ha aconseguit estabilitzar el banc”.
Però han estat aquests diaris tan clars i exigents durant els dos anys que Rato ha presidit Cajamadrid primer i Bankia després? Doncs no gaire. L’anunci de la creació de Bankia per la fusió de set entitats financeres –incloses Bancaixa i Caixa Laietana- sota la batuta de CajaMadrid es va presentar com el naixement de “la primera caixa d’estalvis espanyola” en uns articles trufats de xifres estratosfèriques de negoci, clients i actius i en que en cap cas s’advertia que aquestes també sumaven desenes de milers de cases i terrenys impossibles de vendre, digués el que digués el seu valor notarial. El mateix José Antich s’empassava els comptes “maquillats”, veia “refet el puzle que en alguns moments ha tenallat una part del sector financer” i augurava un futur “ple de noves oportunitats de creixement”.
Durant aquest temps, les notícies sobre la marxa dels bancs van ser en general positives, es proveïen els fons necessaris, es tornava als beneficis –tot i la prudència,- es feien fabuloses prediccions de futur i es continuaven repartint dividends, de fet, fins ahir mateix. I Rato era una font autoritzada per oferir solucions a la crisi econòmica, oblidant esmentar que com a president de l’FMI, no havia sabut preveure-la.
Només Levante va mantenir una línia lleugerament més crítica, però centrada sobretot en la polèmica pel desmantellament de Bancaixa i Banc de València i la centralització de tota l’entitat a Madrid, al contrari del que s’havia promès a l’iniciar el procés de fusió. Notícies com els aclariments requerits per la Comissió espanyola de Mercat de Valors a la nova entitat van passar més aviat desapercebudes.
Paradoxalment, enlloc de la premsa, ha estat el dibuixant de còmic Aleix Saló qui millor ha explicat el problema dels actius immobiliaris en mans dels bancs i la seva negativa a devaluar-ne el preu per mantenir el valor dels seus actius, a costa de necessitar continus rescats.
Però, han fet autocrítica els mitjans i n’han après dels errors? Doncs l’editorial de La Vanguardia d’avui no sembla anar en aquesta direcció: Si es fan bé les coses a partir d’ara, el retorn a una situació de més confiança financera cap al nostre país pot ser molt positiu per a restablir la fluïdesa del crèdit a empreses i famílies, i posar les bases de la recuperació econòmica”. Un optimisme que no s’ha contagiat ni als mateixos lectors de La Vanguardia, que en una enquesta –retirada- creien massivament que el rescat de Bankia no servirà per a res.
