El passat 2 de setembre, es feia públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia dictat una interlocutòria en què instava la Generalitat de Catalunya a aplicar en el termini de dos mesos les sentencies [1] del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2010 sobre el model d’escola catalana i la immersió lingüística.
Aquestes sentències qüestionaven el paper del català com a llengua vehicular i obligaven la Generalitat d’amunt a adoptar les mesures que fossin necessàries perquè l’espanyol fos llengua vehicular de l’ensenyament. En concret s’hi afirmava que «declaramos el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y deberá adoptar cuantas medidas sean necesarias para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán».
Per tant, el Suprem espanyol usava com una base de la seva argumentació la sentència del Tribunal Constitucional homònim sobre l’estatutet de Catalunya, la qual anul·lava parcialment l’article 6, en concret la referència a l'ús preferent del català de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya i, tot i que mantenia intactes els articles 35.1 i 35.2 [2], que fan referència a l’ús del català en l’àmbit de l’ensenyament, amenaçava d’interpretar tot l’apartat 1 i el primer enunciat del 2. De fet, el Suprem s’ha avançat a aquesta interpretació.
Encara que l’aplicació de la interlocutòria del TSJC està suspesa temporalment mentre es resol el recurs presentat per la Generalitat, és evident que ens trobem davant una ofensiva de l’Estat a través del seu aparell judicial per impedir que el català sigui la llengua hegemònica a les administracions públiques [3] i als mitjans de comunicació públics de Catalunya i la llengua vehicular de l’ensenyament.
Aquesta ofensiva cal emmarcar-la dins l’estratègia que l’Estat i l’espanyolisme duen a terme a Catalunya [4], la qual té dos vessants complementaris: d’una banda, es pretén que als pocs àmbits en què el català és preferent o majoritari deixi de ser-ho i comparteixi l’espai amb l’espanyol; i d’altra banda, i al mateix temps, es postula la no-intervenció en aquells àmbits en què l’espanyol és hegemònic. Per això, els sectors que proposen l’equiparació de l’ús de les llengües a l’ensenyament són els mateixos que neguen aquesta possibilitat en àmbits com l’audiovisual o la justícia.
L’atac al sistema d’immersió lingüística s’inscriu en aquesta estratègia, però va més enllà. Es tracta també de dividir en dues comunitats una part del nostre país i d’evitar que el català esdevingui una llengua nacional i de cohesió social.
La immersió i els seus límits
Dit tot això, no hem d’oblidar els límits de la immersió dins un procés de normalització lingüística. Ras i curt: com s’ha pogut comprovar en els darrers 25 anys, la immersió no garanteix que l’ús de català augmenti en altres àmbits diferents de l’escolar.
La normalització lingüística és un macroprocés en què han d’interactuar un conjunt d’agents en diferents àmbits d’ús (és a dir, no només l’ensenyament) per assolir que una determinada llengua esdevingui l’hegemònica de la majoria d’aquests àmbits. Doncs bé, el diferents governs regionals de CiU o del Tripartit no han volgut assumir aquest repte obertament i sense embuts i, per començar, en el terreny del discurs sobre les llengües han escampat la idea que era possible una mena de bilingüísme harmònic entre el català i l’espanyol. A tot això, cal afegir-hi la inoperància total d’aquests governs en àmbits claus com l’audiovisual, el lleure o la justicia.
D’altra banda, tampoc no es pot deixar de banda el fet que la implementació de la immersió lingüística no ha estat tan exitosa com de vegades s’afirma des de la propaganda oficial. Si bé ha garantit un coneixement passiu de gairebé el 100 de la població escolar, no es pot dir el mateix pel que fa a l’ús actiu del català: un percentatge gens menyspreable d’alumnes castellanoparlats acaben primària sense dominar mínimament el català tant oralment com per escrit [5].
A més, en molts llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona la immersió no ha tingut continuïtat a la secundària, etapa educativa en què els alumnes constaten que el català ja no és la llengua vehicular de totes les assignatures, sinó que la tria depèn del professorat. O es podria també recordar la facilitat amb què, dins i fora de l’aula, molts ensenyants canvien a l’espanyol en les seves interaccions amb els alumnes.
La independència: condició necessària
En conclusió, en l’àmbit de la lluita per la llengua es pot afirmar que les propostes federalitzants [6], que pretenen aconseguir que l’Estat espanyol vetlli per la normalització de les llengües que s’hi parlin, no passen de ser d’idealismes que menyspreen una realitat ben dura i constatable: el projecte polític espanyol és incompatible amb la diversitat lingüística.
Tertium no datur: amb un estats ocupants que malden per destruir-nos econòmicament i culturalment, aconseguir un Estat propi esdevé una condició necessària per normalitzar el català i que esdevingui la llengua de cohesió social. Qualsevol altra via està condemnada directament al fracàs [7].
A. Contell
[1] En concret, es tracta de les sentències de 9/12/2010 (recurs 793/2009), 13/12/2010 (recurs : 796/2009) i 16/12/2010 (recurs 1839/2009).
[2]«35.1.Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.»
«35.2. Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. L'ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d'estudis. »
«35.2. Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. L'ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d'estudis. »
[3] Per exemple, el 4 setembre, el mateix TSJC va dictar una nova interlocutòria per la qual es declarava ferma la sentència que anul·la l'article 5.1 del reglament municipal de Sant Pol de Mar (Maresme) que havia previst que 'tota la documentació municipal serà redactada en català'.
[4] Aquesta estratègia és més global i adopta tàctiques semblants o diferents a les Illes o el País Valencià, ja que l’objectiu és impedir l’expansió de l’ús del català i que esdevingui un element identificatori/diferenciador dels i les catalan(e)s. Així, el 22 de novembre passat el Tribunal Superior de Justícia de les Illes feia pública una sentència que ataca també la preeminència del català a l’àmbit educatiu. D’altra banda, el nou govern autonòmic del PP ha presentat un avantprojecte que afecta de manera nuclear la legislació que estableix l’ús en teoria preferent del català a l’administració.
[5] No ens referim pas a alumnes nouvinguts sinó a nens i nenes que han nascut a Catalunya.
[6] Albert Branchadell n’ha estat el representant més conspicu.
[7] Dintre d’aquestes vies inútils hi ha la pretensió il·lusa que la Unió Europea reconegui oficialment el català, una llengua que no només no té al darrere un Estat, sinó que en té dos que hi actuen sistemàticament en contra. La inutilitat d’aquesta via s’ha pogut tornar a comprovar el passat mes de novembre, en què el parlament europeu no va admetre a tràmit l’esmena presentada pels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) perquè es debatés i es votés a la Comissió d'Exteriors de l'Eurocambra la incorporació del català com a llengua oficial. L’esmena es va presentar aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE, la qual cosa implica automàticament l’acceptació del croat com a idioma oficial.
