A hores d’ara, i malgrat els esforços d’en Duran i Lleida i els seus acòlits per mirar de fer-nos veure el contrari, per a molts sectors del nostre poble l’autonomisme és ja un projecte caduc. No és intenció d’aquest article repassar de nou els canvis de conjuntura pel que fa a la consciència col·lectiva sobre la necessitat d’avançar cap a la plena sobirania, sinó reflexionar sobre el paper que l’Esquerra Independentista hi ha de jugar.
La independència és reclamada de manera més o menys explícita per diferents sectors socials i les seves respectives expressions polítiques, incloent-hi aquells que no entenen que la conquesta d’un Estat propi suposa necessàriament un procés de ruptura respecte als estats ocupants i que, per tant, ofereixen solucions màgiques (que defugen la confrontació) i buides de qualsevol contingut social que permeti sumar el conjunt de les classes populars a la lluita independentista.
Fins i tot alguns d’aquests sectors (sovint i lògicament els més publicitats pels mèdia) combreguen amb les polítiques ultraliberals de desregulació social i, per tant, de desvertebració nacional que practica el govern d’Artur Mas. És a dir, en un context en què al descrèdit de l’autonomisme s’hi afegeix de manera colpidora l’agressió constant als drets socials per part del capital i els seus gestors, apareix un “nou independentisme” que renega d’una realitat punyent, de la tesi fonamental de 30 anys d’estratègia independentista als Països Catalans: que la lluita per l’alliberament nacional és indestriable de la lluita per la justícia social i que un projecte independentista només té sentit com a alternativa nacional-popular, com a marc on desenvolupar un model social i econòmic al servei del poble.
Així, correm el risc que en lloc de canalitzar la indignació popular cap a la ruptura, ens trobem, d’una banda, amb un ressorgiment dels plantejaments lerrouxistes que identifiquin catalanitat amb burgesia i polítiques liberals, i de l’altra, amb un sobiranisme absolutament estèril que tan sols serveixi als botiflers de CiU per justificar una reedició del seu pacte amb Espanya: autonomisme 2.2.
I què fa l’Esquerra Independentista en aquest context? La resposta, en teoria, és de manual: d’una banda construir la Unitat Popular; és a dir, agrupar forces (el màxim de sectors populars) al voltant d’un programa de defensa dels drets nacionals i socials de manera que els plantejaments rupturistes esdevinguin hegemònics, tot desplegant diferents eines d’intervenció social i política; i d’altra banda, abordar les qüestions estratègiques que necessàriament cal plantejar tant pel que fa a la confrontació política amb els estats ocupants, com pel que fa a la construcció d’una futura república catalana.
Però la pràctica no sempre coincideix amb la teoria i la dolça temptació de recloure’s en l’autoconsum sembla que encara tingui adeptes amb el pas dels anys.
Així, en l’apartat dels aspectes positius, cal destacar que a nivell local el projecte de la CUP és cada dia més sòlid tant en els seus plantejaments com en el seu arrelament social i electoral. A més, a nivell local també són molts els llocs on el conjunt de l’Esquerra Independentista ha sabut jugar un paper dinamitzador tot dotant de contingut polític algunes mobilitzacions socials.
En canvi, a l’hora de bastir i desplegar un projecte polític a nivell nacional, fins i tot en moments en què la conjuntura ens és del tot favorable (desencantament respecte al sistema i l’autonomisme, resposta social a les polítiques liberals, agressions lingüístiques i, no ho oblidem, més de 100 regidors de la CUP arreu del país), les mancances i reticències injustificades estan a l’ordre del dia.
No perdrem el temps comentant aquesta entelèquia política que alguns anomenen municipalisme d’alliberament (sic), perquè si a hores d’ara encara n’hi ha qui no s’ha adonat que ni les retallades, ni les privatitzacions dels serveis públics i els sectors estratègics, ni la nacionalització de la banca, ni les regulacions laborals, ni les polítiques de territori, ni la política energètica, etc. no es poden decidir ni gestionar des dels ajuntaments, aquestes persones tenen un greu problema de percepció de la realitat.
El que ara ens preocupa és el fet que, segons el nostre parer, de vegades l’Esquerra Independentista no actua d’acord amb uns paràmetres que permetin avançar el conjunt del moviment, aprofitant al màxim les possibilitats que ofereix la conjuntura. L’exemple més clar el trobem en les darreres experiències d’organització de les activitats de l’11 de Setembre a Barcelona, coordinades per organitzacions que són membres de la Taula de l’Esquerra Independentista.
A banda dels incompliments d’acords en un tema especialment sensible com és la no al·lusió a les preses polítiques basques [1] (a les quals el Consell Polític de la CUP ja fa temps que va decidir que no s’havia de donar suport polític), resulten especialment preocupants els errors pel que fa a línia política:
-No es va visibilitzar com caldria la CUP, tot menyspreant les possibilitats i les necessitats del moment polític, sobretot després dels resultats obtinguts a les darreres eleccions municipals, que han refermat el seu paper referencial dins la Unitat Popular.
-Es van continuar difonent uns discursos (vagues i sense concretar les prioritats) i uns referents simbòlics que no ajuden a estendre el missatge de l’Esquerra Independentista a la base social de la Unitat Popular (és a dir, al conjunt de les classe populars).
Aquestes errades no fan sinó entorpir l’augment de la consciència social i política, el paper de l’Esquerra Independentista com a articuladora del pol de ruptura i el desplegament orgànic de la Unitat Popular.
Així doncs, si l’Esquerra Independentista vol estar a l’alçada del temps històric, té ara com ara una sèrie de prioritats fonamentals que no pot continuar eludint o deixant per més endavant:
- Consolidar i estendre el projecte polític de la CUP com a referent de masses, és a dir, com a eina d’enquadrament, de mobilització i d’intervenció política real amb tot el que això implica: estructura organitzativa, relació amb organitzacions i moviments populars, programa nacional de transformació, visibilització pública i participació desacomplexada en la lluita institucional, tant a nivell local com “autonòmic”.
- Desterrar les pràctiques d’autoconsum i els discursos inintel·ligibles per a la immensa majoria del nostre poble. Cal demostrar, lligant els discursos amb la realitat de les persones que cada dia patim les conseqüències de l’explotació capitalista i l’ocupació i multiplicant la incidència en les lluites i mobilitzacions socials (especialment en totes les de resposta a les polítiques liberals i els seus efectes sobre la classe treballadora), que el projecte de l’Esquerra Independentista dóna resposta a les necessitats i anhels de les classes populars catalanes.
- Assumir la necessitat de confrontar-se ideològicament amb el sobiranisme liberal-conservador, disputant-li espais d’incidència i evitant que aquest esterilitzi o deformi les diverses iniciatives sobiranistes de base. Alhora, cal prendre la iniciativa pel que fa a l’elaboració i desplegament de propostes polítiques emmarcades en una estratègia de ruptura, com podria ser l’Assemblea de Representants Electes del Poble Català.
- Articular eines i espais que serveixin realment per al debat polític fructífer, és a dir, lliure de maniqueismes i apriorismes, i per a la formació d’una militància que sàpiga, com deia Lenin, “no aïllar-se de la massa que dirigeix sinó, per contra, conduir endavant realment tota la massa”.
Rosa Alemany
[1] Persones nascudes o residents als Països Catalans però servils a l’estratègia del moviment d’alliberament nacional basc, estratègia que al llarg de molts anys ha menyspreat el poble i l’independentisme català i n’ha dificultat el desenvolupament, com han reconegut finalment alguns dirigents de l’esquerra abertzale.
