El sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria ens ha agafat i continua agafant-nos per sorpresa. Estem badant quan ja seria hora que les esquerres comencéssim a fer alguna cosa. No cal fer coses sonades, sinó qüestions de mínims que es donen per enteses però que no sempre o quasi mai es donen, estem reproduint errors i mancances constantment sense ni tan sols adonar-nos-en i hi ha companys i companyes de lluita que no paren de repetir-nos que cometem aquests errors però ningú se’ls escolta.
La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina, il·lusions i diners però es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Si a tot això hi sumem que ara mateix i entre uns i altres hi ha un munt de petites convocatòries massa sovint, sense canalitzar pausadament les forces en un punt i moment concrets, acabarem bojos abans d'hora sense haver arribat enlloc. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si, i quan més aviat en el temps millor… i quan no hi assisteix gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa. L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal que el recorrem completament; i és en aquesta última part quan recollim els fruits del tot o del res que s’hagi sembrat. Cal que treballem prèviament l’agitació, cal que cabregem a la gent, el que deia Marx, adaptar la subjectivitat a l’objectivitat.
El fi que en principi perseguim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi tant fàcilment el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem. Penjar cartells no ho és tot, una cosa són les consignes i el disseny, una altra molt més fructífera i més elaborada és l’explicació pausada del contingut que s’amaga darrere les consignes. Una cosa és penjar cartells o fer pintades que dóna els resultats que dóna, però fer córrer el discurs desenvolupat i de manera pedagògica no ho fem, ja sigui en forma de butlletins, octavetes,... si tinguéssim tele tot seria més fàcil, però no en tenim.
Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Que cadascú pensi en com està a casa seva, com a mínim a Tarragona i al Camp falta una reflexió i posar-nos les piles sobre el que segueix. El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre i ho aconseguim? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen també per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes,... A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent als actes que fem? I no només per convocar sinó per donar-los dades reals del què passa, per cabrejar-los que és el nostre objectiu? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?
La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària ni de la manera adequada. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. La Cocacola ho té clar. Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.
El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però és conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes,... si no tenim l’hàbit de llegir. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?
La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina, il·lusions i diners però es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Si a tot això hi sumem que ara mateix i entre uns i altres hi ha un munt de petites convocatòries massa sovint, sense canalitzar pausadament les forces en un punt i moment concrets, acabarem bojos abans d'hora sense haver arribat enlloc. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si, i quan més aviat en el temps millor… i quan no hi assisteix gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa. L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal que el recorrem completament; i és en aquesta última part quan recollim els fruits del tot o del res que s’hagi sembrat. Cal que treballem prèviament l’agitació, cal que cabregem a la gent, el que deia Marx, adaptar la subjectivitat a l’objectivitat.
El fi que en principi perseguim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi tant fàcilment el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem. Penjar cartells no ho és tot, una cosa són les consignes i el disseny, una altra molt més fructífera i més elaborada és l’explicació pausada del contingut que s’amaga darrere les consignes. Una cosa és penjar cartells o fer pintades que dóna els resultats que dóna, però fer córrer el discurs desenvolupat i de manera pedagògica no ho fem, ja sigui en forma de butlletins, octavetes,... si tinguéssim tele tot seria més fàcil, però no en tenim.
Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Que cadascú pensi en com està a casa seva, com a mínim a Tarragona i al Camp falta una reflexió i posar-nos les piles sobre el que segueix. El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre i ho aconseguim? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen també per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes,... A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent als actes que fem? I no només per convocar sinó per donar-los dades reals del què passa, per cabrejar-los que és el nostre objectiu? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?
La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària ni de la manera adequada. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. La Cocacola ho té clar. Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.
El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però és conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes,... si no tenim l’hàbit de llegir. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?
