Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignat, jo vinc d'un silenci que la gent romprà, jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.
Raimon
Què més s’ha de fer per a trencar el silenci còmplice de la intel·lectualitat? Quina gota farà vessar el got per a qui mira cap a altra banda?
Toni Valero ha encetat el seu 20é dia de vaga de fam, dies que s’han de sumar als més de 20 dels companys que foren hospitalitzats. És el crit de lluita del parc Alcosa, el barri d’Orba d’Alfafar, on 10.000 persones pateixen el capitalisme i ara la seua crisi global i les seues expressions locals, marcades per l’explotació, la corrupció generalitzada i el malbaratament de recursos, amb un 40% d’atur i més de la meitat de la gent vivint en condicions de pobresa.
Orba és un dels molts barris que el país on la pluja no sap ploure va fer al voltant de les grans ciutats durant el franquisme. S’imposà el costum de rebre els torrents sobtats amb rambletes i barrancs que, massa sovint, no son altra cosa que desnivells ocupats per a altres usos o simples forats a terra dels que ningú se’n recorda fins que trona, com Santa Bàrbara. I l’allau de gent que arribà buscant mitjans per a viure dignament acabaren, quan començaren a guanyar les engrunes que els permeteren pagar-s’ho, a barris barranc fets de torres amb noms com Sáez, Verdolaga, Barona o Alcosa, de pisos xicotets, materials de mala qualitat i de l’alçada justa per a evitar les normatives sobre ascensors; de carrers foscs i estrets per a donar tot el terreny a l’especulació i sense els serveis més bàsics. Ni assistència sanitària, ni escoles, ni parcs o espais oberts, ni aigua potable, ni clavegueres. Barris que el poder oblidava i que només servien per a controlar la mà d’obra barata, per a conduir-la com aigua de pluja per un barranc.
Però la gent lluità, vessà de la canal i, a través de les organitzacions de veïnatge i de classe, convertí el silenci en crit. Feren d’aquesta la seua terra i assumiren poc a poc la seua cultura. Aconseguiren canviar els barris, vencent les resistències dels poders que, abans i després de la mort de Franco, tenien moltes altres “prioritats”. A Orba, bastiren un projecte comunitari amb cooperatives, tallers de formació i altres serveis socials que, des dels anys 1990, s’ha finançat amb fons que les institucions local i autonòmica s’han fet arrencar com si foren la seua ànima. Ara, quan la realitat ensenya les seues vergonyes, tornen a abandonar el barri amb impagaments que sumen més de 320.000€, persones que no cobren els seus salaris des de fa més de 6 mesos i amenaces de retallades que aboquen aquests projectes a la desaparició.
I ara, tornen a ser la mateix gent treballadora sense treball qui torna a lluitar, posant en joc fins i tot la vida. Què més s’ha de fer per a trencar el silenci còmplice de la intel·lectualitat? Quina gota farà vessar el got per a qui mira cap a altra banda? De les campes de barraques i els carrers de fang fins a la vaga de fam d’un home que es manté ferm malgrat l’evidència de les conseqüències, es pot fer més per a cridar l’atenció sobre el problema que és el de la majoria?
Estem davant de l’arrel del problema. Aquests barris sempre han segut bosses on acumular ma d’obra a explotar, amenaçada per l’atur-eina que sempre l’ha envoltat per a facilitar les coses al sistema que s’apropia dels recursos i l’aboca a la precarietat. Ha estat així des de que s’ompliren de gent vinguda d’Andalusia i de Castella fins hui, també durant els anys on els mecanismes d’apropiació es disfressaren de rics amb els grans events per a fer-se fastigosament descarats.
Potser que molts silencis estiguen a dins de la bola de neu feta de clienteles del poder peper i que no tardarà en estimbar-se. Potser que uns pocs s’hagen tancat a pany i clau a les torres de marfil que s’han escapat, fins ara, del control d’eixe poder i que els han donat refugi. Uns i altres, com tothom, s’han d’adonar que la lluita d’Alcosa fa evident que no tenim altra solució que respondre davant l’ofensiva del poder per a incrementar l’espoli.
Darrerament sembla que despertem d’una llarga letargia i tornem a trobar cares quasi oblidades en actes i protestes. De tant en tant els carrers tornen a omplir-se de la alegria i felicitat que dona recuperar-los per a la protesta, però aquesta encara segueix centrada més en la forma que en el fons del problema. És ací on rau la força ontològica del crit del barri d’Orba, perquè el que qüestiona és l’essència explotadora, opressora, espoliadora, marginadora i alienadora del capitalisme en si. No vivim en un sistema moralment respectable que s’ha desviat per raó de la corrupció i que cal corregir. Patim un sistema la lògica del qual va en contra de la majoria de la humanitat, en contra de la vida sencera.
I ens calen les vostres paraules, amb el prestigi que li reconeguem el poble pla. I ens calen el vostres gestos, si aquests son compromesos amb la gent que ho necessita i defugen les actituds d’aburgesament panxacontent i cofoi. Mentre ho penseu, un home continua jugant-se la vida i un poble segueix donant-li alè.
Toni Valero ha encetat el seu 20é dia de vaga de fam, dies que s’han de sumar als més de 20 dels companys que foren hospitalitzats. És el crit de lluita del parc Alcosa, el barri d’Orba d’Alfafar, on 10.000 persones pateixen el capitalisme i ara la seua crisi global i les seues expressions locals, marcades per l’explotació, la corrupció generalitzada i el malbaratament de recursos, amb un 40% d’atur i més de la meitat de la gent vivint en condicions de pobresa.
Orba és un dels molts barris que el país on la pluja no sap ploure va fer al voltant de les grans ciutats durant el franquisme. S’imposà el costum de rebre els torrents sobtats amb rambletes i barrancs que, massa sovint, no son altra cosa que desnivells ocupats per a altres usos o simples forats a terra dels que ningú se’n recorda fins que trona, com Santa Bàrbara. I l’allau de gent que arribà buscant mitjans per a viure dignament acabaren, quan començaren a guanyar les engrunes que els permeteren pagar-s’ho, a barris barranc fets de torres amb noms com Sáez, Verdolaga, Barona o Alcosa, de pisos xicotets, materials de mala qualitat i de l’alçada justa per a evitar les normatives sobre ascensors; de carrers foscs i estrets per a donar tot el terreny a l’especulació i sense els serveis més bàsics. Ni assistència sanitària, ni escoles, ni parcs o espais oberts, ni aigua potable, ni clavegueres. Barris que el poder oblidava i que només servien per a controlar la mà d’obra barata, per a conduir-la com aigua de pluja per un barranc.
Però la gent lluità, vessà de la canal i, a través de les organitzacions de veïnatge i de classe, convertí el silenci en crit. Feren d’aquesta la seua terra i assumiren poc a poc la seua cultura. Aconseguiren canviar els barris, vencent les resistències dels poders que, abans i després de la mort de Franco, tenien moltes altres “prioritats”. A Orba, bastiren un projecte comunitari amb cooperatives, tallers de formació i altres serveis socials que, des dels anys 1990, s’ha finançat amb fons que les institucions local i autonòmica s’han fet arrencar com si foren la seua ànima. Ara, quan la realitat ensenya les seues vergonyes, tornen a abandonar el barri amb impagaments que sumen més de 320.000€, persones que no cobren els seus salaris des de fa més de 6 mesos i amenaces de retallades que aboquen aquests projectes a la desaparició.
I ara, tornen a ser la mateix gent treballadora sense treball qui torna a lluitar, posant en joc fins i tot la vida. Què més s’ha de fer per a trencar el silenci còmplice de la intel·lectualitat? Quina gota farà vessar el got per a qui mira cap a altra banda? De les campes de barraques i els carrers de fang fins a la vaga de fam d’un home que es manté ferm malgrat l’evidència de les conseqüències, es pot fer més per a cridar l’atenció sobre el problema que és el de la majoria?
Estem davant de l’arrel del problema. Aquests barris sempre han segut bosses on acumular ma d’obra a explotar, amenaçada per l’atur-eina que sempre l’ha envoltat per a facilitar les coses al sistema que s’apropia dels recursos i l’aboca a la precarietat. Ha estat així des de que s’ompliren de gent vinguda d’Andalusia i de Castella fins hui, també durant els anys on els mecanismes d’apropiació es disfressaren de rics amb els grans events per a fer-se fastigosament descarats.
Potser que molts silencis estiguen a dins de la bola de neu feta de clienteles del poder peper i que no tardarà en estimbar-se. Potser que uns pocs s’hagen tancat a pany i clau a les torres de marfil que s’han escapat, fins ara, del control d’eixe poder i que els han donat refugi. Uns i altres, com tothom, s’han d’adonar que la lluita d’Alcosa fa evident que no tenim altra solució que respondre davant l’ofensiva del poder per a incrementar l’espoli.
Darrerament sembla que despertem d’una llarga letargia i tornem a trobar cares quasi oblidades en actes i protestes. De tant en tant els carrers tornen a omplir-se de la alegria i felicitat que dona recuperar-los per a la protesta, però aquesta encara segueix centrada més en la forma que en el fons del problema. És ací on rau la força ontològica del crit del barri d’Orba, perquè el que qüestiona és l’essència explotadora, opressora, espoliadora, marginadora i alienadora del capitalisme en si. No vivim en un sistema moralment respectable que s’ha desviat per raó de la corrupció i que cal corregir. Patim un sistema la lògica del qual va en contra de la majoria de la humanitat, en contra de la vida sencera.
I ens calen les vostres paraules, amb el prestigi que li reconeguem el poble pla. I ens calen el vostres gestos, si aquests son compromesos amb la gent que ho necessita i defugen les actituds d’aburgesament panxacontent i cofoi. Mentre ho penseu, un home continua jugant-se la vida i un poble segueix donant-li alè.
