El Departament d’Interior vol que els mossos puguin enregistrar imatges al carrer pràcticament sense restriccions. Aquesta és una de les propostes que es vol incloure en la futura llei de l’ús de l’espai públic que el conseller Felip Puig està impulsant. Fins ara, en les diferents declaracions als mitjans de comunicació, ha anat desgranant alguns dels aspectes de la llei però amb escasses concrecions.
De moment, Puig pretén prohibir l'ús d'elements com el burca, el nicab o el vel integral en els espais públics de Catalunya. No ha concretat com ho farà però parla també en aquesta llei d’exigir més deures als estrangers. Vol homogeneïtzar les ordenances municipals catalanes on la prostitució tindrà un capítol especial. Vol regular del nivell de seguretat i civisme en els casos de les celebracions esportives multitudinàries, com les del Barça. També ha anunciat la possibilitat de posar en pràctica la detenció preventiva per a que, els Mossos –i potser també la Guàrdia Urbana, puguin arrestar els 'agitadors habituals' d'aquest tipus d'esdeveniments abans de les celebracions. Pretén regular el nivell de seguretat de les manifestacions, l'ús de passamuntanyes dels participants, i ja que es contempla la detenció preventiva en el cas de les celebracions, es deixa la porta oberta en el cas de les manifestacions.
La llei òmnibus de l'espai públic ja d'inici caurà en l'error que suposa voler regular en un mateix cos normatiu fenòmens d'exclusió social, de marginalitat econòmica, d'ús dissident o alternatiu de la ciutat i fenòmens culturals a cop de prohibicions i sancions.
L'Agenda Securitària Catalana. Del nivell local al supralocal.
L'aparició d'ordenances municipals en l'última dècada arreu dels Països Catalans (per exemple l'Ordenança de Mesures per Fomentar i Garantir la Convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona) va obeir al discurs de dotar de protagonisme a l'espai local en la definició de les polítiques de seguretat. Els espais de poder local van anar emergint com a espais de lobby davant del que es denunciava com a “buits” en la legislació i en la intervenció de l’Estat.
Aquesta necessitat de protecció o de regulació de conductes no regulades és l'efecte de l'augment continuat del sentiment d'inseguretat d'una part important de la ciutadania. Obeeix a una corrent que es denomina “populisme punitiu”, que tot i ser una tendència de dret penal, s'ha reproduït de manera perfecta en el dret administratiu sancionador, és a dir, en la llei que ens preocupa.
Així, aquestes ordenances locals han anat reproduint les tesis de les “finestres trencades” (broken windows). Es basen en la metàfora que si una finestra trencada d’un edifici es deixa sense reparar, se’n trenquen altres. En conseqüència fan una construcció argumental que ve a dir que els individus que comencen amb una incivilitat menor poc a poc van pujant el nivell de lesivitat social fins a cometre delictes greus.
En aquesta línia d’idees, certs poders locals, en funció de les diferents idiosincràsies municipals, han construït un discurs entorn l’espai públic basat en la criminalització de col·lectius i comportaments socials: persones immigrades, prostitutes, moviments socials o víctimes de desigualtats entre altres. I aquest discurs és la base teòrica que Puig vol traslladar com a punt de partida al nivell supralocal mitjançant Llei d'usos de l'espai públic.
L'homogeneïtzació de les ordenances municipals en una única llei, facilitarà que els governs i ajuntaments, puguin lluitar amb les mateixes cartes contra els problemes del civisme i de la seguretat. Planteja el discurs de la seguretat de manera ofensiva, i el lliga a la creació d'uns “enemics socials”, d'aquells que causen els problemes de civisme i seguretat.
La creació dels enemics socials i les teories acting out
La necessitat de fixar els “enemics socials” contra els quals l'aparell repressor s'ha de dirigir serveix per justificar la conversió de l'espai públic en un “espai d’excepció”. Un espai d'excepció que contempli la militarització d’espais urbans, la possibilitat de practicar detencions preventives sense les garanties legals, el control preventiu de la població a través de la vigilància i les bases de dades, la no identificació policial, el tractament també excepcional -entès excepcional aquí com ultrarepressor- per a certs grups definits per la seva ideologia, l'actuació policial abusiva etc.
Aquesta pràctica s'inspira en les teories de negació o acting out nord americanes. Parteixen de visions moralistes i busquen el control, la repressió i el càstig i obvien les causes estructurals i socials que creen les situacions que es pretén reprimir.
Són les teories que certes ciutats han dut a la pràctica, l'exemple més emblemàtic és la ciutat de Nova York i la teoria de tolerància zero, exportada mundialment i aplicada en ciutats amb característiques que no tenen res a veure amb la ciutat nord americana, en un exercici conscient però aberrant d'isomorfisme del model de política criminal.
Una repressió de classe, una repressió de la precarietat
No és casual, però, que amb l’excusa de preservar l’ordre social neoliberal, la pau social del fals benestar, es justifiqui la preponderància de la força i del poder controlador i repressor del govern, en detriment de les llibertats individuals i col·lectives. És un mecanisme de defensa del propi sistema i de consolidació de consensos que només busquen la perpetuació en el poder.
I per desgràcia, el nostre cas no és un cas aïllat, així la seguretat urbana del segle XXI s’està articulant al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització de les víctimes de les desigualtats creades pel model econòmic i social capitalista així com dels detractors actius al manteniment d'aquest sistema.
La història ens ha ensenyat que en èpoques de conflictivitat social la resposta dels governs ha estat de major repressió. S'ensuma que aquesta llei ultrarepressiva intenta preparar el camí davant del clima que s'espera generat per l'espoli que les classes treballadores estem patint, ara de manera més acusada. Del clima generat per la precarietat laboral, per les retallades als serveis públics, per la condemna de certs sectors que fins ara sobrevivien a la pobresa, per la major pobresa que ja vivien altres sectors i per totes les causes estructurals que el sistema capitalista en la seva “bonança” ja no sostenia.
Una crítica al consens
Els discursos dels darrers anys han volgut vendre l'evolució cap a figures de govern més obertes i participatives. En el cas de les forces de seguretat, s'ha volgut imposar el discurs de proximitat, de la policia de proximitat que havia d'actuar com mediadora del conflicte social, però en canvi s’ha articulat de manera paral·lela una pràctica de reforç de l’autoritat sancionadora, com s'ha demostrat en l'aplicació pràctica de tot aquest seguit d'ordenances.
Si aquestes retòriques de proximitat han esdevingut en la pràctica polítiques de mà dura, i han reduït a l’anècdota les estratègies basades en la prevenció i la mediació transversal, tot evidencia que la retòrica de Puig de mà dura suposa -ja hi ha hagut alguns casos- i suposarà una pràctica abusiva que ratllarà la il·legalitat.
Però el que més alarma de tot plegat és el consens bàsicament sociovergent sobre el model de seguretat ciutadana. A ells els podem assenyalar com culpables de l'involució dels drets i les garanties i individuals i col·lectives, i de la criminalització de la dissidència, la precarietat i la pobresa.
De moment, Puig pretén prohibir l'ús d'elements com el burca, el nicab o el vel integral en els espais públics de Catalunya. No ha concretat com ho farà però parla també en aquesta llei d’exigir més deures als estrangers. Vol homogeneïtzar les ordenances municipals catalanes on la prostitució tindrà un capítol especial. Vol regular del nivell de seguretat i civisme en els casos de les celebracions esportives multitudinàries, com les del Barça. També ha anunciat la possibilitat de posar en pràctica la detenció preventiva per a que, els Mossos –i potser també la Guàrdia Urbana, puguin arrestar els 'agitadors habituals' d'aquest tipus d'esdeveniments abans de les celebracions. Pretén regular el nivell de seguretat de les manifestacions, l'ús de passamuntanyes dels participants, i ja que es contempla la detenció preventiva en el cas de les celebracions, es deixa la porta oberta en el cas de les manifestacions.
La llei òmnibus de l'espai públic ja d'inici caurà en l'error que suposa voler regular en un mateix cos normatiu fenòmens d'exclusió social, de marginalitat econòmica, d'ús dissident o alternatiu de la ciutat i fenòmens culturals a cop de prohibicions i sancions.
L'Agenda Securitària Catalana. Del nivell local al supralocal.
L'aparició d'ordenances municipals en l'última dècada arreu dels Països Catalans (per exemple l'Ordenança de Mesures per Fomentar i Garantir la Convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona) va obeir al discurs de dotar de protagonisme a l'espai local en la definició de les polítiques de seguretat. Els espais de poder local van anar emergint com a espais de lobby davant del que es denunciava com a “buits” en la legislació i en la intervenció de l’Estat.
Aquesta necessitat de protecció o de regulació de conductes no regulades és l'efecte de l'augment continuat del sentiment d'inseguretat d'una part important de la ciutadania. Obeeix a una corrent que es denomina “populisme punitiu”, que tot i ser una tendència de dret penal, s'ha reproduït de manera perfecta en el dret administratiu sancionador, és a dir, en la llei que ens preocupa.
Així, aquestes ordenances locals han anat reproduint les tesis de les “finestres trencades” (broken windows). Es basen en la metàfora que si una finestra trencada d’un edifici es deixa sense reparar, se’n trenquen altres. En conseqüència fan una construcció argumental que ve a dir que els individus que comencen amb una incivilitat menor poc a poc van pujant el nivell de lesivitat social fins a cometre delictes greus.
En aquesta línia d’idees, certs poders locals, en funció de les diferents idiosincràsies municipals, han construït un discurs entorn l’espai públic basat en la criminalització de col·lectius i comportaments socials: persones immigrades, prostitutes, moviments socials o víctimes de desigualtats entre altres. I aquest discurs és la base teòrica que Puig vol traslladar com a punt de partida al nivell supralocal mitjançant Llei d'usos de l'espai públic.
L'homogeneïtzació de les ordenances municipals en una única llei, facilitarà que els governs i ajuntaments, puguin lluitar amb les mateixes cartes contra els problemes del civisme i de la seguretat. Planteja el discurs de la seguretat de manera ofensiva, i el lliga a la creació d'uns “enemics socials”, d'aquells que causen els problemes de civisme i seguretat.
La creació dels enemics socials i les teories acting out
La necessitat de fixar els “enemics socials” contra els quals l'aparell repressor s'ha de dirigir serveix per justificar la conversió de l'espai públic en un “espai d’excepció”. Un espai d'excepció que contempli la militarització d’espais urbans, la possibilitat de practicar detencions preventives sense les garanties legals, el control preventiu de la població a través de la vigilància i les bases de dades, la no identificació policial, el tractament també excepcional -entès excepcional aquí com ultrarepressor- per a certs grups definits per la seva ideologia, l'actuació policial abusiva etc.
Aquesta pràctica s'inspira en les teories de negació o acting out nord americanes. Parteixen de visions moralistes i busquen el control, la repressió i el càstig i obvien les causes estructurals i socials que creen les situacions que es pretén reprimir.
Són les teories que certes ciutats han dut a la pràctica, l'exemple més emblemàtic és la ciutat de Nova York i la teoria de tolerància zero, exportada mundialment i aplicada en ciutats amb característiques que no tenen res a veure amb la ciutat nord americana, en un exercici conscient però aberrant d'isomorfisme del model de política criminal.
Una repressió de classe, una repressió de la precarietat
No és casual, però, que amb l’excusa de preservar l’ordre social neoliberal, la pau social del fals benestar, es justifiqui la preponderància de la força i del poder controlador i repressor del govern, en detriment de les llibertats individuals i col·lectives. És un mecanisme de defensa del propi sistema i de consolidació de consensos que només busquen la perpetuació en el poder.
I per desgràcia, el nostre cas no és un cas aïllat, així la seguretat urbana del segle XXI s’està articulant al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització de les víctimes de les desigualtats creades pel model econòmic i social capitalista així com dels detractors actius al manteniment d'aquest sistema.
La història ens ha ensenyat que en èpoques de conflictivitat social la resposta dels governs ha estat de major repressió. S'ensuma que aquesta llei ultrarepressiva intenta preparar el camí davant del clima que s'espera generat per l'espoli que les classes treballadores estem patint, ara de manera més acusada. Del clima generat per la precarietat laboral, per les retallades als serveis públics, per la condemna de certs sectors que fins ara sobrevivien a la pobresa, per la major pobresa que ja vivien altres sectors i per totes les causes estructurals que el sistema capitalista en la seva “bonança” ja no sostenia.
Una crítica al consens
Els discursos dels darrers anys han volgut vendre l'evolució cap a figures de govern més obertes i participatives. En el cas de les forces de seguretat, s'ha volgut imposar el discurs de proximitat, de la policia de proximitat que havia d'actuar com mediadora del conflicte social, però en canvi s’ha articulat de manera paral·lela una pràctica de reforç de l’autoritat sancionadora, com s'ha demostrat en l'aplicació pràctica de tot aquest seguit d'ordenances.
Si aquestes retòriques de proximitat han esdevingut en la pràctica polítiques de mà dura, i han reduït a l’anècdota les estratègies basades en la prevenció i la mediació transversal, tot evidencia que la retòrica de Puig de mà dura suposa -ja hi ha hagut alguns casos- i suposarà una pràctica abusiva que ratllarà la il·legalitat.
Però el que més alarma de tot plegat és el consens bàsicament sociovergent sobre el model de seguretat ciutadana. A ells els podem assenyalar com culpables de l'involució dels drets i les garanties i individuals i col·lectives, i de la criminalització de la dissidència, la precarietat i la pobresa.
