Ara fa un parell d'anys la CUP va reunir-se en Assemblea Nacional i va decidir que el 2011 no concorreria a les eleccions autonòmiques del Principat. Aquesta decisió va venir precedida d'un profund debat, en què no van faltar moments de certa tensió i confrontació, com és lògic en aquest tipus de processos.
Han passat un parell d'anys i en aquest temps la CUP ha anat fent el seu camí, ha consolidat molts nuclis i va assolir un cert èxit a les passades eleccions municipals. Tanmateix continua havent molts reptes pendents i una pila de fracassos acumulats. Fins aquí res de nou, l'evolució d'una organització revolucionària és sempre plena d'entrebancs i passos en fals, només cal fer un cop d'ull a la història per adonar-se'n.
Avui, a les primeries de l'any 2012, les persones militants de la CUP, i de l'esquerra independentista en el seu conjunt, ens trobem immersos en un context d'incerteses, igual que la resta d'habitants dels Països Catalans i de bona part d'Europa. L’actual context és marcat per una crisi social de dimensions desconegudes en la història recent. Una situació que al nostre país ve acompanyada d'una creixent involució en termes nacionals, i que ens pot dur definitivament a la nostra desaparició com a poble. Així de cru i així de senzill. A una crisi social, nacional i ambiental: a això ens enfrontem.
Ara fa un parell d'anys, la meva posició va ser que la CUP no havia de presentar-se a les autonòmiques. Entre d’altres coses pensava que la immediatesa de les dues conteses electorals que havien de venir (autonòmiques i municipals) aconsellaven dosificar les escasses forces disponibles, i per això vaig creure fermament que era millor lliurar la batalla en un sol front. Tenia d'altres raons per oposar-m'hi, com ara el temor d'una certa deriva institucionalista de l'organització. Avui, que fa vuit mesos que vaig esdevenir regidor per Girona, puc afirmar que he tastat en la meva mateixa pell els riscos de la institucionalització, i n'he copsat els límits.
Tanmateix, no hi ha pitjor enemic per a un revolucionari que les pròpies pors, i rumiant-ho bé crec que no tenim altre remei que la nostra organització faci el salt a les eleccions del Parlament de Catalunya de l'any 2014 (que poden avançar-se en qualsevol moment). El risc d'institucionalització hi és, però el risc de paràlisi, també. No vull amagar els meus temors, en tinc. Però precisament estic tranquil amb la CUP perquè aquesta organització té molt clar quins són els límits. Sabem perfectament que el terreny institucional és només una part de la nostra acció política, de lluita. Que el camp de batalla de la CUP i de l'esquerra independentista continuarà essent també el carrer, i tots aquells espais que considerem necessaris i adequats en cada situació.
Vivim un moment complicat i d'una gran rellevància històrica, i és en aquests casos que calen decisions valentes que aglutinin voluntats. Els Països Catalans es troben en una cruïlla i difícilment trobarem solucions definitives presentant-nos a les eleccions principatines. Però no presentar-nos-hi seria un remei pitjor. Si ho fem, correrem el risc de caure en la inacció. El nostre poble necessita un referent independentista, d'esquerres i ecologista, i només la CUP està en condicions objectives d'arribar a jugar aquest rol i bastir una alternativa arrelada, revolucionària i nacional.
Com ja he dit, la lluita institucional és només un àmbit de lluita, i la nostra guerra ha de continuar en molts fronts, tothom sap quins són. Jo procuraré continuar essent en uns quants, ja sigui com a votant, com a militant, com a sindicalista o com a activista cultural.
Visca la terra lliure!
Han passat un parell d'anys i en aquest temps la CUP ha anat fent el seu camí, ha consolidat molts nuclis i va assolir un cert èxit a les passades eleccions municipals. Tanmateix continua havent molts reptes pendents i una pila de fracassos acumulats. Fins aquí res de nou, l'evolució d'una organització revolucionària és sempre plena d'entrebancs i passos en fals, només cal fer un cop d'ull a la història per adonar-se'n.
Avui, a les primeries de l'any 2012, les persones militants de la CUP, i de l'esquerra independentista en el seu conjunt, ens trobem immersos en un context d'incerteses, igual que la resta d'habitants dels Països Catalans i de bona part d'Europa. L’actual context és marcat per una crisi social de dimensions desconegudes en la història recent. Una situació que al nostre país ve acompanyada d'una creixent involució en termes nacionals, i que ens pot dur definitivament a la nostra desaparició com a poble. Així de cru i així de senzill. A una crisi social, nacional i ambiental: a això ens enfrontem.
Ara fa un parell d'anys, la meva posició va ser que la CUP no havia de presentar-se a les autonòmiques. Entre d’altres coses pensava que la immediatesa de les dues conteses electorals que havien de venir (autonòmiques i municipals) aconsellaven dosificar les escasses forces disponibles, i per això vaig creure fermament que era millor lliurar la batalla en un sol front. Tenia d'altres raons per oposar-m'hi, com ara el temor d'una certa deriva institucionalista de l'organització. Avui, que fa vuit mesos que vaig esdevenir regidor per Girona, puc afirmar que he tastat en la meva mateixa pell els riscos de la institucionalització, i n'he copsat els límits.
Tanmateix, no hi ha pitjor enemic per a un revolucionari que les pròpies pors, i rumiant-ho bé crec que no tenim altre remei que la nostra organització faci el salt a les eleccions del Parlament de Catalunya de l'any 2014 (que poden avançar-se en qualsevol moment). El risc d'institucionalització hi és, però el risc de paràlisi, també. No vull amagar els meus temors, en tinc. Però precisament estic tranquil amb la CUP perquè aquesta organització té molt clar quins són els límits. Sabem perfectament que el terreny institucional és només una part de la nostra acció política, de lluita. Que el camp de batalla de la CUP i de l'esquerra independentista continuarà essent també el carrer, i tots aquells espais que considerem necessaris i adequats en cada situació.
Vivim un moment complicat i d'una gran rellevància històrica, i és en aquests casos que calen decisions valentes que aglutinin voluntats. Els Països Catalans es troben en una cruïlla i difícilment trobarem solucions definitives presentant-nos a les eleccions principatines. Però no presentar-nos-hi seria un remei pitjor. Si ho fem, correrem el risc de caure en la inacció. El nostre poble necessita un referent independentista, d'esquerres i ecologista, i només la CUP està en condicions objectives d'arribar a jugar aquest rol i bastir una alternativa arrelada, revolucionària i nacional.
Com ja he dit, la lluita institucional és només un àmbit de lluita, i la nostra guerra ha de continuar en molts fronts, tothom sap quins són. Jo procuraré continuar essent en uns quants, ja sigui com a votant, com a militant, com a sindicalista o com a activista cultural.
Visca la terra lliure!
